El silenci i de sobte… at No hi ha qui m'aguante.

El silenci i de sobte…


abril 17th, 2012

… pronuncies el meu nom. Sense cridar però amb la força suficient per a que arribe als meus oïts. Gaire bé no hi ha vibracions alienes, el to és ferm, el só és projecta net. Sols dues síl·labes. I corro, corro tant com sóc capaç.

Hui no sona com sempre. El meu nom sona diferent. Fort, intens, alt. Amplificat, expandit, intensificat, magnificat. No és un precedent a un relat; no és l’inici del resum del dia i tampoc no és la comprobació de la meua presència a l’estança.  Pronuncies el meu nom amb urgència, premura, rapidesa, sense dilació. I corro, corro tant com sóc capaç.

Sols el pronuncies una vegada i n’és suficient per saber que alguna cosa és diferent. I aquest maleit corredor sembla més llarg que mai! No hi ha més paraules. Sols el meu nom que pesa en l’ambient, que ompli tota l’estança. No hi ha sorolls excepte el record inmediat que deixa la teua veu, just després de pronunciar així el meu nom. I corro, corro tant com sóc capaç.

Arribe fins a tu i aconseguisc donar-te les les mans. Aquesta vegada el meu nom reclamava la meua persona. Intente transmetre una serenitat que no posseesc. Als meus ulls es reflexa l’esglai.

No tornes a pronunciar així el meu nom.


Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Lloc web

Speak your mind

*