Hui no sona com sempre. El meu nom sona diferent. Fort, intens, alt. Amplificat, expandit, intensificat, magnificat. No és un precedent a un relat; no és l’inici del resum del dia i tampoc no és la comprobació de la meua presència a l’estança.  Pronuncies el meu nom amb urgència, premura, rapidesa, sense dilació. I corro, corro tant com sóc capaç.

Sols el pronuncies una vegada i n’és suficient per saber que alguna cosa és diferent. I aquest maleit corredor sembla més llarg que mai! No hi ha més paraules. Sols el meu nom que pesa en l’ambient, que ompli tota l’estança. No hi ha sorolls excepte el record inmediat que deixa la teua veu, just després de pronunciar així el meu nom. I corro, corro tant com sóc capaç.

Arribe fins a tu i aconseguisc donar-te les les mans. Aquesta vegada el meu nom reclamava la meua persona. Intente transmetre una serenitat que no posseesc. Als meus ulls es reflexa l’esglai.

No tornes a pronunciar així el meu nom.

Com sempre, incapaç de resistir-me a la lectura de la contraportada… ací està el que posa:

Dos viejos amigos se reencuentran en la reunión de antiguos alumnos de una escuela judía. Ya en la cuarentena, Guido, fotógrafo, y Charlie, psicólogo, se interesan en la misma mujer casada, la seductora Aviva, una profesora de violonchelo.Las visitas de Aviva a la consulta de Charlie son el detonante de un triángulo de sensualidad y secretos en el que nada es lo que parece.
Diario de una mujer adúltera es una novela desbordante de amores perdidos, una historiainteligente y misteriosamente cómica que se lee de forma compulsiva. CurtLeviant hace cómplice al lector y le reservauna lúdica sorpresa: un glosario dec onceptos situado al final del libro que amplía, esclarece, modifica e, incluso,contradice de forma sorprendente la trama principal.

Ja fa alguns mesos que vaig acabar de gerir-la. I no tenia massa clar què era el que anava a trobar-me. Va ser casualitat que l’agafara prestada a la biblioteca pública municipal. Vaig entrar i em vaig trobar amb el mes dedicat a la literatura eròtica. El primer titol que em cridà l’atenció fou un altre (que he anotat a la meua Llista d’eixe me l’he de llegir) però com que no estava diponible per al préstec va ser aquesta la novel·la qué em vaig emportar prestada.

És una novel·la eròtica, sí. Amb línies explícites i detallades, amb paragraf pujats de tò però en cap moment desmesurada. L’autor escriu amb delicadesa, és més que una novel·la de sexe, és una historia molt ben escrita. Amb personatges complets, elaborats. Amb un domini del temps, pròpi d’un mestre. Capitol llegit, enllaça perfectament amb el següent i amb pasastges anterios. Una història contada poc a poc, i completada al ritme que coneixes els personatges i les seues personalitats. Per a res és un relat vulgar. De fàcil lectura.

I si encara et sembla poc, amb el glossari del final complementes, més si cap, la personalitat dels personatjes. Els pensaments dels mateixos, els canvis d’opinió, les obsessions… I del final no diré res… encara que voldria dir una única cosa: L’ogic, realista, reivindicatiu, denuncia, però no desitjat. A la fí, impactant. (Ho sent, he dit massa)

Resum exprés: M’ha sorprés gratament. M’ha agradat molt. És dels que enganxa.

Un més a la meua vida.

Deseo que en el 2012 no os falten motivos para sonreir cada día.
Y gracias por haberme hecho sonreir en este año que tern¡mina.

Començaré per Twitter…

Jo i les noves tecnologies!

Tweet
//

Ahora, habría quien me diría que ya no puedo conocerte, que he perdido la oportunidad de conocer a una persona maravillosa, pero ¿sabes qué? Que no es cierto, que seguiré conociéndote. Que sé que eras una persona increible y maravillosa y que ya me caías bien antes, por el simple hecho de completarla, de hacerla tan feliz. Sé que eras detallista, calmado, bueno, amable, prudente, paciente…. Bromista, de los míos; porque incluso sé que compartíamos bromas…

Nunca antes había vivido, nunca había sentido, la fuerza con la que una persona se aferra a otra, aun a sabiendas de que es imposible.

Ella tiene ángel. Todos los sabíamos, sólo que ella nunca se lo ha llegado a creer.

Desde dónde quiera que estés, sé que cuidarás de ella.

Vull estimar-me més i no sé perquè no trobe la manera. No faig res a dretes i quan més temps passa més s’incrementa en mi la sensació de que res no importa; que per molt que pense o faça, res no millora. I si li ho comente a algú, tots saben el que hauria de fer perque l’únic problema sóc jo. I encara em sent pitjor. I sent ganes de fugir a cap lloc.

Intente fer memòria i repetir-me un fum de frases d’eixes que et fan seguir endavant i acabe per riure’m d’elles. Mordaç, despietada, feridora, freda, trista, angoixada.

No oblides sonriure; si has de compartir alguna cosa, que no siga la foscor; no pots obligar la resta a sentir-se com tu. No és just.

Hi ha sonriures i rialles. No puc dir el contrari. Encara que es tornen efimeres, fugisseres i volàtils. Guanyen l’angoixa i la por.

Hui, no sé molt bé per qué, el nombre d’amics m’ha fet alçar una cella. Crec que hi ha massa noms a la llista, o millor dit, no tinc tants amics com sembla… La qüestó és que mirant els noms dels més propers m’ha vingut al cap un únic pensament:

No em segueixis, millor acompanya’m.

La alargada sombra del amor

A la contraportada:

Mathias, un joven treintañero, acaba de perder a su madre. El periodo de duelo se cierne sobre él. Mientras espera en el parking del hospital a su padre y su hermana, ocurre un hecho insólito: un gigante se le aparece y le anuncia: “Soy el gigante Jack, doctor en sombrología. Trato a las personas aquejadas de duelo administrándoles un trozo de mi sombra.
Con la sombra se puede combatir el dolor y la muerte.” Mathias tendrá que aprender a utilizar la sombra protectora. Para ello, Jack le recomienda lo siguiente:

“UTILIZA LA SOBRA. LEE, SUEÑA, DESCANSA, DIVIÉRTETE. NO CEDAS A LA DESESPERACIÓN. USA TUS SUEÑOS. Y SIS ESTÁN ROTOS, ¡PÉGALOS! UN SUEÑO ROTO BIEN PEGADO PUEDE VOLVERSE AÚN MÁS BELLO DE LO QUE ERA. AMA LAS COSAS. ¡ESTÁS VIVO! Y LUCHA SOLO: DE AHÍ SALDRÁ TU FUERZA INTERIOR.”

¿Será Mathias capaz de vencer el dolor de su pérdida? ¿Evitará asomarse al abismo? ¿Somos nosotros capaces de asumir la pérdida de un amor, un familiar o un amigo? Si no es así, el gigante Jack –un viejo conocido de los lectores- tiene la fórmula para todos.

Estava totalment convençuda de que seria la continuació de “La mecánica del corazón” i no. No és una segona part. És una nova història amb petites referències a l’anterior. Van juntes però s’ententen per separat. Aquesta vegada allò de que les segones parts mai no són bones no és cert.

Aquesta història és molt més intensa que l’anterior, més profunda… I amb la mateixa capacitat d’imaginar, l’autor ens torna a regalar una dosi de fantasia. Ací també hi ha amor i anècdotes però tot cobert amb una petita capa negra. És un altre conte per a xiquets grans i aquesta vegada ens parlen de l’estima i el dol.

Resum exprés: Crec que és un conte molt entrayable. M’agrada molt…més que l’anterior.

Un menys a la meua llista. Un més a la meua vida.