No hi ha qui m'aguante.

L’oxidació i el rovell són una mena de protecció.

Ja s’acabat! Ja no hi ha cadenes. Les llesques del rovell es convertixen en pols a cada una de les meues xafades. No sé si riure o plorar. Vull sentir la llibertat real al caminar pels passadisos de la que ha estat la meUA pressó.

Quan apague aquest ordinador i engegue el motor del cotxe estaré fent el viatge que durant tant temps he desitjat. Creuaré les portes, avançaré pas a pas, poc a poc, fixant-me en cada un dels detalls que la conformen. Vull descobrir el nou color dels seus edificis; descobrir la llum als metalls que la conformen; caminar amb el rotre descobert i amb el més dolç dels sonriures.

Vull sentir que estic allí mirant-la des d’una altra perspectiva. Vull sentir que forme part d’ella per sincronía i no per obligació; que estic allí sense ser retinguda; que sóc i estic; que no em tenen i em fan.

Sé que ja no m’aturmentarà que passen les hores i s’engeguen els fanals. No veuré les estades fredes i tampoc les parets negres. Els vidres seràn transparents i no distorsionaran el que els meus ulls veuen.

No he deixat de respirar. La corrosió sols atenuava l’esperit. Hui retire les capes d’oxid que han anat envoltat-me i amb les que he estat salvaguardant-me.

Fotografia de Guille

No sé, doncs això. | Comments (8)