No hi ha qui m'aguante.

El silenci i de sobte…

… pronuncies el meu nom. Sense cridar però amb la força suficient per a que arribe als meus oïts. Gaire bé no hi ha vibracions alienes, el to és ferm, el só és projecta net. Sols dues síl·labes. I corro, corro tant com sóc capaç.

Hui no sona com sempre. El meu nom sona diferent. Fort, intens, alt. Amplificat, expandit, intensificat, magnificat. No és un precedent a un relat; no és l’inici del resum del dia i tampoc no és la comprobació de la meua presència a l’estança.  Pronuncies el meu nom amb urgència, premura, rapidesa, sense dilació. I corro, corro tant com sóc capaç.

Sols el pronuncies una vegada i n’és suficient per saber que alguna cosa és diferent. I aquest maleit corredor sembla més llarg que mai! No hi ha més paraules. Sols el meu nom que pesa en l’ambient, que ompli tota l’estança. No hi ha sorolls excepte el record inmediat que deixa la teua veu, just després de pronunciar així el meu nom. I corro, corro tant com sóc capaç.

Arribe fins a tu i aconseguisc donar-te les les mans. Aquesta vegada el meu nom reclamava la meua persona. Intente transmetre una serenitat que no posseesc. Als meus ulls es reflexa l’esglai.

No tornes a pronunciar així el meu nom.

Anem a vore si…

sóc capaç de fer enllaços entre les diferents xarxes a les quals estic.

Començaré per Twitter…

Jo i les noves tecnologies!

Tweet
//

Vull estimar-me

Quan el meu estat d’anim és baix crec que no ho aprecie fins que ja és molt baix i ha passat molt temps. Tot em sembla  complicat, dificil quan no imopssible. Res de mi no m’agrada i ni tan sols tinc idees… ja no dic bones idees. I sembla, que quan et sents així d’insignificant tot al teu voltant s’entesta en recordar-t’ho. I sent que no valc res.

Vull estimar-me més i no sé perquè no trobe la manera. No faig res a dretes i quan més temps passa més s’incrementa en mi la sensació de que res no importa; que per molt que pense o faça, res no millora. I si li ho comente a algú, tots saben el que hauria de fer perque l’únic problema sóc jo. I encara em sent pitjor. I sent ganes de fugir a cap lloc.

Intente fer memòria i repetir-me un fum de frases d’eixes que et fan seguir endavant i acabe per riure’m d’elles. Mordaç, despietada, feridora, freda, trista, angoixada.

No oblides sonriure; si has de compartir alguna cosa, que no siga la foscor; no pots obligar la resta a sentir-se com tu. No és just.

Hi ha sonriures i rialles. No puc dir el contrari. Encara que es tornen efimeres, fugisseres i volàtils. Guanyen l’angoixa i la por.

Els amics virtuals

No puc dir que sigui una superentesa en noves tecnologies, perqué realment sóc un desastre. Però a les xarxes socials em defenc.

Hui, no sé molt bé per qué, el nombre d’amics m’ha fet alçar una cella. Crec que hi ha massa noms a la llista, o millor dit, no tinc tants amics com sembla… La qüestó és que mirant els noms dels més propers m’ha vingut al cap un únic pensament:

No em segueixis, millor acompanya’m.

Nota mental 4

La data de caducitat de la roba interior és inversament proporcional a la vegonya que sents al estendre-la a les cordes del pati de llums.

Tu, el meu embolcall.

No és que ja no t’estime; tampoc que ja no estiga enamorada. És que m’he acostumat a viure a un núvol i no hi ha res més al meu voltant… sols tu i la teua veu; tu i la teua dolçor; tu i la teua olor; tu i mil sonriures; tu i mil solucions; tu i mil invents; tu i mil idees; tu i mil recessos de tranquil.litat; tu i mil gestos alentadors; tu i mil aprenentatges. Milers de descobriments!

Besos gustosos i humits; furtius o lents. Mirades tendres, cómplices o encoratjadores. Despertar i ser el primer que veig i a la nit tancar els uls i adormir-me amb la teua imatge.

Imatge d’ Adrian Serralta

Reflexions en el desanim…

Sembla que no sé organitzar-me… A qui pretenc enganyar? No, no he desenvolupat eixa habilitat correctament i no sé organitzar-me.

Encara que de vegades, pot ser buscant una mena d’excusa, crec que no trobe la manera de repartir correctament el temps perque necara no he trobat les activitats correctes. Vull dir, com que hi ha poques coses que faça per gust… repartir el temps em sembla fastigós i… xè! no sé.

Tinc clar que el tedi, condueix al tedi i de vegades pense que alguna cosa te a vore açò amb mi i amb el meu estat d’ànim. Hi ha d’altres, que crec sincerament que he perdut la il·lusió o que no trobe allò que em fa il·lusionar-me.

Hi ha dies en que totes aquestes anades i tornades mentals les resumisc amb un “Hui no m’enjunte”