No hi ha qui m'aguante.

Unes lletres soltes 2.

Buscar la inspiració no és un joc de detectius. Tampoc un d’atzar.

Copege amb ganes aquest teclat que se me presenta fred. Ja no sé qué fer per no caure en les masn del fástic. Les hores se me presenten tedioses i quan una lleu però intensa presió invaeix els meus ulls, el teu trepitjar em recorda que ets prop de mi. Etas ací. La teua presència em reconforta, la teua mirada em busca més endins del que ningú no sap i em tornes a la vida.

Quasi no parles, sols dues paraules tendres. Un abraç i el contacte de la teua pell.

Tanque els ulls i inspire tot el que el teu olor m’evoca.

Imatge de zycalo.

Llibres i textos., No sé, doncs això. | Comments (5)

Ol a fred…

…i m’agrada molt.

No sé, doncs això. | Comments (7)

Huele a vida.

Y cuando su cabello se mece, penetra en mí su aroma. Es dulce y salado; es un aroma suave e intenso; seco y fresco; que permanece y se difumina con sólo respirar.

Y aun pasadas 24 horas, mi almohada conserva parte de su ser. Apoyo mi cabeza suavemente, hundo mi mejilla y me acerco delicadamente hacia el lugar dónde sigue oliendo a vida.

A mis murcianicas., El racó verd. | Comment (0)

Et somie constantment…

Puc sentir el seu olor. Sols he de tancar els ulls i ahí està.

Puc veure, fins i tot la seua pell, més enllà del negre ataronjat dels meus parpalls al tancar-se. És a prop i alhora sé que no hi és.

No puc treurem del cap eixe olor. La seva pell, suau, dolça. Puc sentir la calidesa del transpirar de la seua pell. Tot ho invaeix amb la seua esència.

Estire el meu coll per roçar la seva pell amb la meua galta. Moriria respirant el seu coll.  Besaria cada milímetre de l’embolcall dels seus ossos.

Els meus llabis busquen el tacte cálid, suau i lleument humit que el sentit de l’olfacte m’evoca i no alcance a tocar cap altra cosa que la lleu brisa que acompanya els meus pasos.

Puc sentir el seu olor en qualsevol lloc…

El racó verd. | Comments (12)

El paradís a El Salt.

Han caigut quatre gotes i ja puc oldre a terra humida… La pluja continua. Sembla que plourà prou.

Així és, ha plogut molt i en molts llocs, fins i tot, massa. Al veure l’aigua correr invaixen la meua ment les imatges de El Salt. Les vaig guardar a la memòria ara farà dos anys, però tant em van agradar que fins i tot guarde imatges al mòbil.

Vam decidir anar quan la pluja amainava. Paraigües i botes. Ganes d’eixir al carrer. Un grup d’amics amb semblants il·lusions: veure brotllar l’aigua de la terra que ens encisa. Disposats a fer un camí que em fet moltes vegades des de menuts. Vam descobrir nous colors als arbres, noves formes a la penya. Anavem a un lloc nou… Solcides, enderrocs, relliscades a causa de carreres proposades entre rialles.Res com allò que naix de no saber que fer.

A la gent que no ha estat a Sella, quan li mostre les imatges pensesn que el paradís es troba molt lluny… en certa mesura, m’alegra que no sapiguen on està. El meu jo egoista…

Amainava però no deixava de caure. La pluja guardava amb insistència aquell llòc on no hi cap cap altra cosa que la pau. Un paradís amb sol o amb nuvols.

No sé, doncs això. | Comments (8)