Millor curt que llarg…

- Hazlo, venga! – sugirió ella, mientras sujetaba el móvil en alto en actitud de grabar un video.

Asintió con cara de chuleta de poca monta y se hizo un corro a su alrededor. Entonces, empezó el movimiento: flexionó la rodilla derecha en el aire hasta apoyar el empeine del pie tras la rodilla izquierda. A continuación, comenzó a acuclillarse al tiempo que giraba sobre su pie izquierdo, el único que le mantenia en pie. Cuando el pie derecho llegó a tocar tierra, se detuvo durante un breve instante apoyando las manos ligeramente en el suelo. Era un gesto que aprovechaba para recuperar el equilibrio después del complicado girocuclillas; sin embargo, le gustaba hacerlo porque sabía que la gente pensaba que era una parada de control, a mitad “truco”, antes de iniciar el ascenso final.

Comenzó a levantarse a un ritmo mayor, continuando el sentido del giro pero ahora mientras ascendía, necesario para deshacer el “nudo” de las piernas. Al incorporarse por completo, dio un pequeño salto a modo de gimnasta e inclinó ligeramente el cuerpo a modo de bailarín guayón. Oyó algún olé a su alrededor y, de nuevo, puso cara de chuleta de pacotilla.

- Yeah! – añadió.

Sempre ho havia tingut clar. Allò era el més important. De fet, quan preguntava algú, sempre era això l’aspecte que el fèia decidir-se, i per eixa raó no acabava d’entendre com, ara, no hi havia fet cas. No entenia com un capritx li havia fet canviar d’aquella manera.

I és que, el més important per a ell quan havia canviat de telèfon mòbil era la duració de la bateria. Però ara, pel capritx de tindre un esmartfoun, el canvi havia sigut radical. Entre guàsap, Alquimia, Apalabrados i alguna cosa més, podia donar les gràcies si la bateria arribava a aguantar més d’un dia.

En aquesta versió, el video sona millor, pero deixe la que té els subtítols…

Zaz: La fée, del disc Zaz

El cas és que… “Y es que cuuu…”

Normalment els dissabtes tenia una cita amb amtlers, oliveres o parres, però quan podia, li agradava llegir el periòdic que algun altre havia comprat el dia anterior. Quan agafava el periòdic solia començar per l’última pàgina, on estava la columna d’opinió d’aquell escriptor que tant li agradava: Juan José Millàs.

El títol de l’article d’aquell dia era Un sindiós. El va començar a llegir amb la mateixa expectació de sempre, esperant des d’una història absurda i destrellatada fins un article seriòs i raonat. Tot podia ser.
Aquella vegada era de l’últim tipus. Li va agradar tant que va pensar: “açó es mereix una entrada”.