Asintió con cara de chuleta de poca monta y se hizo un corro a su alrededor. Entonces, empezó el movimiento: flexionó la rodilla derecha en el aire hasta apoyar el empeine del pie tras la rodilla izquierda. A continuación, comenzó a acuclillarse al tiempo que giraba sobre su pie izquierdo, el único que le mantenia en pie. Cuando el pie derecho llegó a tocar tierra, se detuvo durante un breve instante apoyando las manos ligeramente en el suelo. Era un gesto que aprovechaba para recuperar el equilibrio después del complicado girocuclillas; sin embargo, le gustaba hacerlo porque sabía que la gente pensaba que era una parada de control, a mitad “truco”, antes de iniciar el ascenso final.

Comenzó a levantarse a un ritmo mayor, continuando el sentido del giro pero ahora mientras ascendía, necesario para deshacer el “nudo” de las piernas. Al incorporarse por completo, dio un pequeño salto a modo de gimnasta e inclinó ligeramente el cuerpo a modo de bailarín guayón. Oyó algún olé a su alrededor y, de nuevo, puso cara de chuleta de pacotilla.

- Yeah! – añadió.

I és que, el més important per a ell quan havia canviat de telèfon mòbil era la duració de la bateria. Però ara, pel capritx de tindre un esmartfoun, el canvi havia sigut radical. Entre guàsap, Alquimia, Apalabrados i alguna cosa més, podia donar les gràcies si la bateria arribava a aguantar més d’un dia.

Zaz: La fée, del disc Zaz

El cas és que… “Y es que cuuu…”

El títol de l’article d’aquell dia era Un sindiós. El va començar a llegir amb la mateixa expectació de sempre, esperant des d’una història absurda i destrellatada fins un article seriòs i raonat. Tot podia ser.
Aquella vegada era de l’últim tipus. Li va agradar tant que va pensar: “açó es mereix una entrada”.

Havia intentat destacar en moltes arts: música, ball, literatura… però sempre que li ensenyava els resultats a la persona encarregada, d’una forma mesquina, aquesta tirava enrere el seu treball. Havia intentat ser artista de moltes maneres però no ho va aconseguir. En veritat, era un artista, però mediocre.

En realitat, el que passava és que allí el café era tan bo que es va acostumar a prendre-ho soles, com si fóra son pare. Per això, a l’hora del café, quan algú li preguntava: “en vols un café curt o un café amb llet?”, ell sempre responia:

- No, un soles. Millor curt que llarg.

Durant les vacances hi havia temps per a tot, llevat de trobar uns minutets per escriure una entradeta ximple, com totes. Però, se’n va recordar de la frase que, segons un amic, li dèia s’agüela:

“Com més coses faig,
més temps tinc”

Amunt, carreró, dreta, cases velles, escalons, baixar, jardí… Explorava llocs desconeguts sense un camí fet, confiant en el seu sentit de l’orientació. Aleshores, es va fixar en una d’aquelles interessants i freqüents pintades de filosofia de carrer. Era una divertida adaptació d’una coneguda frase, però ell encara la va modificar un poc més i va intercanviar dos termes: “Eu existo mas não penso”.

Havia pensat moltes coses a fer, fins i tot la de tirar-se al tren, pero de sobte va tindre la solució. Aquella opció  l’havia tinguda en ment fa temps, però les coses no li anaven malament i no va ser precís fer-hi ús. Però, ara, era el que havia de fer. A més, s’ho mereixia i per aixó ho faria: aprofitaria la seua posició política privilegiada en la seua ciutat i es posaria un bon sou.

Si no fóra perque estava en un auditori reduit i Miquel Gil cantava folk en valencià, concretament la seua Saturnàlia, haguera pogut jurar que, des del seient on estava, el que estava dalt de l’escenari era Nacho Vega (de Nacha Pop).