informal

men vaig a….

6/November/2009

degut als problemetes:  http://informaldesella.blogspot.com/

La fi

de camí

1/November/2009

Açì estic amb el portàtil entre les cames,i les guitarres als auriculars, amb el coll doblegat per poder escriure o més fidelment ;matar l’aborriment i allunyar els pensaments que no es resignen a deixar-me en pau. Amb un escorç pròpi del rococó intente no pensar en l’infinit nombre de poblets que em tocara visitar de camí a valéncia en ” l’autobus  que fà totes les paraetes del mon conegut “. Per acabar-ho d’adobar es fà de nit només ixir i no puc observar el paisatge, tan sols es poden vore figures i ombres en la foscor.

Em fà mal el cul i no se com posar-me en un seient diminut, on em fumaria el món si puguera..La gent entra i ix del bus en cada parada en un cicle contínu on em sembla que soc l’únic que permaneix inmóvil.

Una bafanada de perfum em colpeja en tota la cara: es un olor conegut, dolç , penetrant, captivador..es d’una dóna que ha tingut la “gràcia” de seure d’arrere.Estaba rumiant-ho quant ha entrat una pudor d’alchol que ha vingut a seure al costat de la dona.

 

La fi

Crisi capitalista

6/June/2009

 

La crisi es la fallida d’un sistema i un conjunt d’idees(polítiques,socials,econòmiques,filosòfiques..) que mantenen unes relacions de poder on els propietaris dels mitjans de producciò(maquinaria,indùstria,terres..) obtenen un benefici creixent mitjançant el treball realitzat per els obrers i l’explotaciò dels recursos naturals.

Aquest sistema es basa en el creixement infinit mitjan l’exlotaciò D’uns recursos de caràcter llimitat.

La relaciò entre els obrers i els propietaris es entesa com una relaciò justa on els obrers cobren un salari. En realitat la cantitat remunerarda està molt per baix de la cantitat que representa la força de treball realitzada. La burgesia disfressa la plusvalía estafada mitjançant termes ideològics com mercat lliure, competència,etc..En realitat paga al obrer la manutenciò d’un sistema on els obrers i els seus fills i familia puguen repondre la força emprada i seguir treballant.

En el capitalisme les crisis ocurrixen paradòjicament per l’excés de producciò. Les crisis son definides com epidèmies de superproducciò. En altres èpoques l’excés de productes i maquinaria era símbol de riquesa i benestar.

En el sistema burgés l’excés de productes que no troben un mercat on es puguen vendre provoca la baixada sistemàtica dels preus i posterior afonament d’eixe sector industrial i els relacionats a ell.

Per exemple, en l’actualitat el “boom” inmobiliari causà la fabricaciò d’una ingent cantitat de vivendes que després es queden sense vendre, al menys al ritme d’abans, provocant que el sistema inmobiliari espanyol vaja afonant-se cada volta més. Provocant que una gran part de la poblaciò perda el seu treball d’obrer, fontaner,electricista,la fàbrica que fà rejoles, el cambrer del restaurant,etc..; i pase a engruixar les llistes de l’atur amb la posterior perduda de poder adquisitiu.

Per solucionar la crisi el capitalisme no pot canviar les relacions de propietat burgeses existents doncs perdria la posiciò priviligiada que ostenta base de la seua dominaciò.

Per tant el capitalisme recurreix a tres estrategies:

-Conquerir nous mercats i explotar millor els ja existents.

-Destruir una gran part de les forçes productives ja creades, com llocs de treball i el tancament d’algunes empreses i indústries.

-Destruir una gran part de l’excedent de producciò.

· Al judici de Marx i Engels auqestes estratègies preparen i aumenten crisis posteriors més violentes i dramàtiques.

 

La fi

Qui plena les nits

6/June/2009

 

El camí no ha sigut de roses, ha sigut de pedres. I al final del mateix trobe la pedra més gran, la teua indiferència.

Es cert que perdre no sap greu si no t’has esforçat per guanyar, per entrar a jugar. El principi d’un bonic joc que altres s’han esforçat per construïr al teu voltant, i tu no has sabut ni has volgut aprofitar.

Ara plore la teua mort amb els ulls tancats. Espere de tot cor que ho trobes de nou. Però no crec que ningú puga estimar-te amb un sentiment tan pur i sincer com ha estat el meu. Ara plore la teua mort. I les llàgrimes cauen al paper com la pluja sobre les ones de la mar. Ara plore la teua mort.

La fi

el manifiesto

18/May/2009

 “Las guerras destruyen el mundo y un fantasma recorre campos de escombros.No nació en la guerra; también ha sido avistado en la paz, desde hace mucho.Terrible para los que gobiernan, pero amable con los niños de los suburbios.Asomándose a una pobre cocina y meneando la cabeza entre platos semivacíos.Esperando luego a los agotados junto a la verja de minas y astilleros.Visitando amigos en la cárcel, y paseando allí sin salvoconducto.Ha sido visto incluso en oficinas, oído incluso en salas de audiencias, a veces ascendiendo a gigantescos tanques y volando en mortíferos bombarderos, hablando muchos idiomas, todos. Y callando en muchos.Huésped de honor en los tugurios y temor de los palacios. Venido para quedarse eternamente: su nombre es comunismo.”

                                                    Bertolt Brecht, El manifiesto en verso

La fi

Paelles

4/May/2009

He tingut prou abandonat aquest blog per diverses circumstàncies com la falta de temps o disponibilitat. Però hui un dia després de paelles i del “chorreo” al Madrid fan ganes de reviure cada moment al detall per si de cas l’abundant alcohol vol suprimir-ho de la memòria.

Després d’una dutxa ben bona estaba menjat-me un iogurt mentre pensaba com i quant recomfortant havia estat el dia anterior. Com el bon humor i les ganes de festa havien envaït l’ambient i l’esperit de tot Sella. Estaba recordant com havia arrancat el dia: bona festa, bona mùsica i millor menjar. No el millor segons l’opinio de la comissió que després de vindre,alguns varies voltes,sota el nom de “catadors”  va declarar que el “destrio” amb la puntuaciò de “bó,bó” (sobre tres posibles) mereixia el segon premi (Saoro eres un crack). Amb tantes emocions feia falta un moment de tranquilitat que vam posar al bar de “Senki” en el café, la copa i el seu corresponent puro. La banda relleuera es sentia de tant en tant com tocaba així com posterirment els gols del ja històric 2-6. Una vesprada inmillorable.

A la nit un agraïment inmerescut em va fer dormir fent-me una pregunta: Poden ser tots els dies iguals? o tal volta…pareguts?

La fi

Sentir ploure

4/March/2009

Aquest matí m’he despertat abans de l’acostumat, abans que l’infinita paciència de ma mare sonara al meu cervell com innumerables voltes, any enrere any. Sempre, sense descansar, no se com ho fà, però la seua voluntad es increbantable. I mira que entre el meu germà i jo ens les sabem totes; però no, no hi ha forma de dormir un estoneta més quant hi es al teu costat. Es com un rellontge, tic-tac,tic-tac…

Doncs aixi he despertat avui, amb el tic-tac però amb el de la pluja damunt les teules, el carrer, la moto..Uff!! quin mal rotllo. En la caloreta que tinc dins del llit, baix del llençol..

No donen ganes d’ixir a cap de lloc, i menys al carrer a banyar-te, hi ha que ser borinot o babau per fer-ho -estaba rumiant mentres apretava ben fort el coixí. O simplement tindre l’obligaciò..

Menuda sort, si es que  té que pasar-me tot a mi..Tot en la llum apagada, i els portons de les finestres tancades. Mirant tot açò pensaba: i si estic equivocat, i si no plou i soles es el vent. Tal volta el dia s’arregla una mica i deixa de banyar-se tot sol. Però no, quant he pogut alçar-me i obrir les finestres plovia, i cada goteta darrere de l’altra sense parar. Xé..quina desilusiò.

Res que has de fer; t’alces, prens forces de la nevera, i cap avant sense mirar però sense deixar de patir.

He pasat un fred, que per a que contar-vos, tot per arribar a l’institut on no cap una personeta més de tants com som. I que per cert, el tinc mes avorrit…

Però bé a força de voluntad, i tot cal dir-ho, ajudat per la rutina diaria he arribat, banyat, però he arribat.

A per casualitat no he dit com el dia ha canviat quant els companys m’han dit que demà no hi ha clase, estem de vaga. Per fi…

La fi

2/March/2009

Perque costa tant? perque no es pot oblidar i res mes. Es tan dificil? no es pot deixar de pensar-hi tan soles? Si almenys no estigueres en tots els llocs, en cada persona, en cada mirada. Si tot no fora un record, un troç de memória, que em fa buscar-te a cada racò, a cada volta de carrer. Sempre esperant que aparegues, com si fores el sol que timidament apareix cada matí per escalfar-nos els óssos per fer-nos entrar en calor, esperant que vingues i de colp el pols es dispara, no saps que fer, et poses nervios però intentes que no es note. Eixa pujada d’adrenalina tan meravellosa, tan especial que fà suar de pensar-ho. No es pot evitar? no puc acostumar-me?no puc fer-ho part de la vida quotidiana? Es veu que no. Però el temps dira sempre l’última paraula.

La fi

Em negue

28/February/2009

He jugat totes les cartes que tenia al meu abast,la jugada era perfecta, però el record del contrincant ha sigut suficient per desarmar-me .Que queda? Resignació, apretar els dents i seguir avant. I que més? Res més.

Eres feliç?

La fi

veritats amb molt trellat

25/February/2009

http://video.google.es/videoplay?docid=8883910961351786332

 

Si piqueu ací podreu vore uns videos que tal volta obriguen els ulls a més d’un

La fi

Skip to toolbar