maig 9th, 2012
Hui es 9 de maig i, un any més, estem en aquest bloc d’aniversari… jeje… el meu.
Amb el 2012 faig 35 anys i, no se perque, em sonen “a redó”. Diuen que es quan complim anys que acaben en 0 o en 5, pot ser… jo sols se que, no es que em sonen a molts ni a pocs, simplement em sonen a Anys.
Cada aniversari m’agrada resumir el temps passat. Donar- li adjectius, verbs, noms (propis o no)… mots plens d’un significat (per a mi) per tot el viscut… perquè m’agrada pensar que un any més continue el camí i, encara que últimament sembla no massa fàcil de recórrer, tracte de no deixar mai de pensar que no es més que “el meu Camí”.
Enguany no son paraules sinó una cançó (paraules a la fi) que, per diverses raons, ha anat acompanyant-me durant el darrer any i que vindria a resumir els meus 34 anys… anys als que hui dic adéu… per continuar caminant… esperant tenir un poc de sort a la següent volta de camí.
Gràcies!!
març 20th, 2012
Perque huí es 20 de març…
Joan Manuel Serrat – 20 de març
març 19th, 2012
-
Diuen que demà (20 de març) arriba la primavera i, certament, les macetes i els terrats del poble ens ho anuncien, encara que sembla que l’hivern ha pensat que millor no marxar com va arribar, que també es una bona decisió si volem tindre una esplèndida primavera i un millor estiu.
Benvinguda sigues…
(que no es més que dir-li “hola” al pas del temps i al camí que anem recorrent cada dia, cada estació).
març 11th, 2012
Anava en el tren de tornada a casa. Encara li quedaven unes quantes hores per arribar, un tren i un autobús mes que agafar. Arribaria a Ciutat Frontera i agafaria l’altre tren que la portaria fins a Ciutat per agafar l’autobús que la duria al seu poble.
Anava en el tren de tornada a casa. Havia passat el cap de setmana fora, amb uns amics que l’havien convidada per que havien arribat a la conclusió que ara el que més necessitava era estar entretinguda i, tot i que Ella sabia que el que més necessitava era estar sola havia acceptat per no fer el lleig i que es quedessin més tranquils.
Anava en el tren de tornada a casa i la Capital cada vegada quedava més lluny. Remors al seu cap del viscut els darrers dies amb els amics i remors de sentiments i angoixes que no aconseguia oblidar. Pujar i baixar de gent a cada estació i en una va pujar Ell. La va saludar, va seure en front d’Ella, va traure un llibre d’una bossa marró xocolata on pareixia portara un ordinador portàtil i va començar a llegir. Sostenia el llibre amb les dues mans, reclinat sobre el seient i el seu cos feia un lleu moviment amb el traqueteo del tren.
Ella anava camí de casa i, com sempre que viatjava, imaginava la vida de la gent que l’envoltava. Dones i homes que ella imaginava tornant de la feina, anant a comprar, a visitar familiars… on aniria el seu veí de camí? Quina vida inventaria per a ell?
Ella anava camí de casa i entre mirada i mirada amb el seu veí ocasional de viatge va pensar si seria possible enamorar-se d’una imatge, d’un mirall, d’un pensament…
març 6th, 2012
Aquests dies a la feina no fem més que parlar de la crisi, de la situació d’apatia i malestar generalitzat que hi ha. Dels retalls i de com no estan eixint subvencions bàsiques com les de foment de l’ocupació, formació, serveis socials…
Tot açò ha fet que em vinguera al cap que fa temps, i de tant que en fa he tingut que mirar la data a la publicació, vam escriure un amic i jo un xicotet article a “El Cabiló” que s’anomenava “El tren de las subvenciones”. Article que va aparèixer al número 5 de la revista, al desembre de 2001.
Quasi res!
En aquest article parlavem del Grup d’Acció Local CEDER-Aitana, on està inclós Sella, i la gestió dels programes europeus LEADER. Parlavem de l’arribada a aquests pobles del LEADER Plus i avisavem que des de la Unió Europea havien dit que seria l’últim. A més proposavem la creació d’una “mesa de debate (constituida por la administración local, asociaciones culturales, deportivas, comisión de fiestas…)” per a proposar actuacions davant aquests fons europeus. Dèiem que el moment es podia comparar amb un tren “el tren de las subvenciones, que se ha puesto en marcha y al que hay que subir, porque no vuelve a pasar”.
Curiós, veritat?
Fa 11 anys i ara es quan pareix que més d’un polític ha entès que qui no va pujar al tren ja no hi pujarà i, per altra banda, es trist veure com continuem sent els ciutadans els que demanem taules, foros de participació…
Àngels