Amb el 2012  faig 35 anys i, no se perque, em sonen “a redó”. Diuen que es quan complim anys que acaben en 0 o en 5, pot ser… jo sols se que, no es que em sonen a molts ni a pocs, simplement  em sonen a Anys.

Cada aniversari m’agrada resumir el temps passat. Donar- li adjectius, verbs,  noms (propis o no)… mots plens d’un significat (per a mi) per tot el viscut… perquè m’agrada pensar que un any més continue el camí i, encara que últimament sembla no massa fàcil de recórrer, tracte de no deixar mai de pensar que no es més que “el meu Camí”.

Enguany no son paraules sinó una cançó (paraules a la fi) que, per diverses raons, ha anat acompanyant-me durant el darrer any  i que vindria a resumir els meus 34 anys… anys als que hui dic adéu… per continuar caminant… esperant tenir un poc de sort a la següent volta de camí.

Gràcies!!

Joan Manuel Serrat – 20 de març

Benvinguda sigues…

(que no es més que dir-li “hola” al pas del temps i al camí que anem recorrent cada dia, cada estació).

Anava en el tren de tornada a casa. Havia passat el cap de setmana fora, amb uns amics que l’havien convidada per que havien arribat a la conclusió que ara el que més necessitava era estar entretinguda i, tot i que Ella sabia que el que més necessitava era estar sola havia acceptat per no fer el lleig i que es quedessin més tranquils.

Anava en el tren de tornada a casa i la Capital cada vegada quedava més lluny. Remors al seu cap del viscut els darrers dies amb els amics i remors de sentiments i angoixes que no aconseguia oblidar. Pujar i baixar de gent a cada estació i en una va pujar Ell. La va saludar, va seure en front d’Ella, va traure un llibre d’una bossa marró xocolata on pareixia portara un ordinador portàtil i va començar a llegir. Sostenia el llibre amb les dues mans, reclinat sobre el seient i el seu cos feia un lleu moviment amb el traqueteo del tren.

Ella anava camí de casa i, com sempre que viatjava, imaginava la vida de la gent que l’envoltava. Dones i homes que ella imaginava tornant de la feina, anant a comprar, a visitar familiars… on aniria el seu veí de camí? Quina vida inventaria per a ell?

Ella anava camí de casa i entre mirada i mirada amb el seu veí ocasional de viatge va pensar si seria possible enamorar-se d’una imatge, d’un mirall, d’un pensament…

Curiós, veritat?
Fa 11 anys i ara es quan pareix que més d’un polític ha entès que qui no va pujar al tren ja no hi pujarà i, per altra banda, es trist veure com continuem sent els ciutadans els que demanem taules, foros de participació…

Cercant el meu “àngel del serení”… Fil de vint – Miquel Gil

Demà, gràcies al rei Melcior, anirem al concert d’ Antònia Font a Alcoi. Fet que m’ha recordat el viatge a l’illa de Mallorca que vaig fer l’any passat. 

Va ser un viatge d’estudis del màster al que no vaig dubtar en anar perque es tractava d’una de les millors maneres possibles que conec per recórrer cap territori, vull dir, viatjar acompanyat de la gent que allí hi viu, treballa, lluita i estima la seua terra per conèixer i sentir com, qui i per que del que es veu, s’escolta i percebeix. 
 

Vam visitar l’illa de Mallorca, acompanyats per professors del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears, amb un objectiu ben definit: recórrer-la des de Palma de Mallorca fins Alcúdia, es a dir de sud a nord, aprofitant els barrancs longitudinals de la serra Tramuntana,  per conèixer les diferents modalitats de turisme que allí hi ha intentant identificar-les i entendre perque apareix un turisme barat, de sol i platja, a llocs com “Platja de Palma”, un turisme d’anglesos a Calvià i la necessitat de l’Agenda 21 o un turisme d’alt estanding a tota la costa de penya-segats de la serra Tramuntana…
En resum,  con s’articula i ordena (o no) el territori mallorquí i la seua principal activitat econòmica, el turisme, dins de la seua major característica que es la insularitat.

Tot un regal fi de màster, tot un regal de reis.

Llegia açò a un text que m’havien passat perque em van dir que m’inspiraria per fer un treball sobre les muntanyes i el seu us per al turisme i no es va imaginar qui m’ho va enviar fins a quin punt… encara que jo no diria inspiració, sinó mes be reflexió sobre com un paisatge que per a mi es d’allò més habitual, un paisatge rural i muntanyós, s’ha convertit en un punt d’atracció de senderistes, però sobre tot d’escaladors d’arreu d’Europa (Anglaterra, Islàndia, Polònia, Alemanya…) i sobre els impactes, tant negatius com positius, que està ocasionant sense que al meu poble i voltants ens acabem d’adonar.

Qui em llija i siga del meu poble ja sabrà que parle del barranc de l’Arc i la seua zona d’escalada, encara que no hem d’oblidar que a la Serra d’Aitana hi ha d’altres punts on també es realitzen aquestes activitats, que podem anomenar turistico-esportives, i que es troben en la mateixa situació que l’Arc.

Al tractar-se d’unes activitats que es desenvolupen al medi natural, a més sense cap mena de control, planificació i gestió, es poden produir certs impactes negatius en tots aquells elements que el conformen (sól, aigua, flora, fauna i atmosfera) i al pegar una volteta per allí veiem certes actuacions que ja ens haurien de fer pensar, com, per exemple:
- Al sól, al fer-se les sendes d’accés a les vies d’escalada estan produint-se impactes com la  compactació i l’erosió.
- A l’aigua, al ploure, es contamina l’aqüífer per les restes d’escombraries abandonades.
- A la flora, al no tindre controlades les plantes rupicoles que hi ha a eixes roques podem estar fent malbé els endemismes de la zona.
- A la fauna, al estar molt transitada la carretera i zona d’accés podem estar pertorbant l’habitat de certs animals, poden produir-se atropellaments, etc.
- A l’atmosfera, amb tant de cotxe, gent, etc. es pot produir una contaminació acústica, emisió de mals olors, etc.

Per tot això, la mesura més important de mitigació d’impactes i fins i tot d’erradicació és la planificació i gestió del territori on aquestes activitats es duen a terme ja que estem davant d’un espai natural amb reconeixement com Lloc d’Interès Comunitari (LIC) per la Unió Europea i on tots mirem però ningú fa res en conseqüència.

Desitjant que a l’Any 2012 tots tinguem el ”nostre estel“…  Bon Nadal a tots!!