*olora la pluja*

opinions,pensaments,llibres,música,notícies…Jo

Canvie de bloc

He canviat de bloc, la nova direcció és:

www.oloralapluja.blogspot.com

Vos espere!

Vicent Andrés Estellés

Estava el mort dins el taüt, i feia

un fred de mil dimonis, diuen, i

tenia son i cansament, i veia

el mort a gust en el taüt i veia

 

el funerari i vellutat confort,

i ja pensava, com unes vacances,

aquell futur de muntonet de cendra,

una tovor, i es delità; i de sobte

 

mirà un costat i l’altre, i agafà

el mort i l’amagà sota la taula

i es va ficar en el taüt, feliç,

 

i la felicitat li donà al rostre

un complagut i arcaic color de cera

dins el caixó individual i còmode

 

Vicent Andrés Estellés, 44

Sense la terra promesa, Enric Valor.

Arrape amb impaciència les últimes pàgines…vull saber JA com acabarà la història! Si s’instaurarà el règim republicà, si Mauri és d’esquerres o un conservador infiltrat, si Garibaldi podrà ocultar la paternitat de la filla que espera Maria, la dona del so Pep, etc. I en pocs minuts, els dubtes es resolen. Mira que m’ha costat de cruspir, tot s’ha de dir, però per fi l’he acabat.

Sense la terra promesa, d’Enric Valor. El vaig començar seguint la recomanació d’un amic, desitjosa de conéixer el mestre Enric Valor, tan conegut per les Rondalles que mai m’havia dignat a llegir. Aquest és un llibre diferent, molt descriptiu (de vegades massa), que ens ajuda a conéixer com era la vida a les nostres terres fa poc menys d’un segle, i a imaginar con viurien els nostres besavis en aquella societat tancada que començava a veure la llum dels ideals d’esquerres fins aleshores ben amagats i sancionats al nostre país, ideals que, per una altra banda, no tardarien en ser afusellats per una cruel dictadura.

A través de la deliciosa redacció de l’autor, m’he pogut traslladar a una altra època i a un altre entorn no molt llunyà, a les terres de Castalla, poble de l’escriptor, i he concebut cada paratge i cada moment com si el tinguera davant els morros, ja que la descripció és perfecta. Us el recomane, sobretot als que visqueu a pobles de l’interior d’Alacant: vos sentireu molt identificats.

Ara ve el dubte. La tauleta de nit està atapeïda de llibres que esperen ser llegits, a poder ser, abans de començar el curs. Quin trie? Els principals candidats són Mil cretins de Quim Monzó, recomanació d’un altre bon amic, i Siddharta de Herman Hesse, llibre que fa anys que els meus pares em proposen que em llija i que fa un mes un bon professor em va aconsellar. Segurament l’elecció serà aquest últim, ja que Demian, del mateix autor, em va fer passar molt bones hores de lectura a Irlanda fa un any, i per llegir un poc en castellà, que falta em fa també.

 

 

 

 

No et predes la vida

No plores més, no et lamentes, ja n’hi ha prou. Obri bé els ulls i analitza la teua vida, el que era i el que és. Però per res del món plores pel que haja canviat, pel que hages perdut, pel que no hages pogut guanyar, no. Pensa en allò que has progressat, en allò que ha millorat, en tots els bons moments. Ara tanca’ls, i limita’t a escoltar. Escolta la remor de l’aigua, escolta el cant dels ocells que volen d’arbre en arbre buscant el niu, el soroll del vent, la fluïdesa de les meues paraules, el compàs de la teua respiració. Obri els ulls a poc a poc, i gaudeix de les vistes que t’ofereix el planeta, del cel blau que et cobreix, de la verdor escassa de les teues terres, del sol que t’il·lumina cada dia… Ara pensa-hi. Només per tot això, la vida paga la pena. I això és el mínim, per sobre estan les coses millors que ens ofereix.

Pensa-hi molt, pensa-hi…

Adona-te’n que la vida se te’n por anat de les mans en un tres i no res, que la pots llençar a perdre amb un simple gest, que pots acomiadar-te d’ella quan vulgues, i reflexiona. Jo et convide a viure-la al màxim, a recrear-te en ella tant com pugues, a gaudir de tot allò que la Mare Natura ha parit a aquest món, i a respectar-la. A ella i als que t’estimem.

No et lamentes, no plores, encara estàs a temps. O vas a perdre-t’ho?    

Deep down inside I feel to scream

silencio2

I can’t remember anything
Can’t tell if this is true or dream
Deep down inside I feel to scream
This terrible silence stops me

L’estima és quelcom que no s’aprén

Cada dia aprenc, a poc a poc, a estimar-te. Cada dia m’aprope més a tu, et conec, amb paciència, millor que a ningú. Et valore. Aprenc el valor de valorar, i el valor de no ser valorat, i valore molt que em valores com ho fas. M’agrada molt que em valoren, que m’exalten, que m’adoren. Em fa enrogir i somriure tèbiament, d’eixa manera que tu tan bé saps descriure, així. Cada dia me n’adone que cada minut em coneixes més, i m’esbalaeixo de veure com saps tan de mi en tan poc temps. M’agrada que em conegues, que m’espies, que m’inventes i, a sobre, encertes. M’acontenta imaginar que m’inventes en la foscor, que penses en mi, i que et fa somriure el meu record. Em fa feliç pensar que en la llunyania també te’n recordes de mi, i que els nostres pensaments es troben al centre del planeta, entre hemisferi i hemisferi, equidistants a tu i a mi. Cada dia cerque en els teus ulls una nova mirada, i la trobe. La sinceritat és conforme passa el temps més grata.

Cada dia aprenc a estimar-te, i oblide que he d’aprendre a oblidar i que l’estima és quelcom que no s’aprén.  

L’inici del nou camí

Per fi!!! Després d’anys d’indecisió, mesos de tips d’estudi i concentració, dies d’angoixa i nerviós i algun que altre viatget cap a València, per fi ho puc dir clarament i amb força: ja estic matriculada en Periodisme a la UV!!

El 21 de setembre començaré el que molts cataloguen com una de les millors etapes de la vida: la vida universitària. Aniré a estudiar a València, i per tant, també a viure allí. Tinc la sort de tindre tres amigues fantàstiques (de les millors que tinc) que també han triat la mateixa ciutat que jo, i amb les quals compartiré piset; tot un plaer embarcar-me en aquesta aventura amb vosaltres. A més d’elles, molts altres amics han decidit anar-se’n a València, i fins i tot amb algú compartiré facultat. A més, l’horari se m’ha quedat millor impossible: dijous a les 12 he acabat la setmana, i podré tornar al meu poblet abans del que m’imaginava. Em podrien anar millor les coses?

Ara recorde i rellig una de les primeres entrades amb sentit que vaig escriure a aquest bloc, a gener d’aquest any. Parlava sobre el meu futur incert, i sobre els estudis que m’agradaria cursar. Deia “Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahí venen les pegues: que si això no te eixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8?3!!!), estudiaré periodisme”. Doncs bé, les meues expectatives s’han complit, i la nota m’ha arribat (un 9’27!!!). Només espere no haver-me equivocat i poder gaudir d’una carrera bonica i nodrir-me d’aprenentatge tant com puga.

La veritat és que estic desitjosa de començar aquesta nova etapa per veure que m’espera i com em va, però també m’angoixa pensar que les coses poden no anar bé. Però bé, pensarem que si, i avant!

Sort a tots aquells que com jo començareu dins d’uns mesos a cursar la carrera que heu triat, que no en som pocs.

Eixa paraula impronunciable…sexe

Fins a quin punt afecta l’educació que rebem en la manera d’afrontar els afers relacionats amb la sexualitat?

Aquest dissabte, vora les 2 de la matinada, en una d’aquestes converses en què es parla de coses sense cap importància, i després de passar pels distints actes sexuals incauts de part de la població sellarda, va sorgir aquesta pregunta: té molt a veure l’educació que hem rebut de petits amb la manera d’actuar que tindrem en un futur amb tot allò relacionat amb el sexe? Va quedar molt clar, i de fet és així, que si, que està òbviament relacionat, però fins a quin punt ens afecta?

Analitzant distintes situacions pròpies i alienes, vam arribar a la conclusió que la relació educació paternal-sexualitat és molt significativa, és a dir, que l’ensenyament sexual ens marcarà clarament la nostra reacció amb el sexe en un futur. Així, un adolescent criat per uns pares que no amaguen res de la seua sexualitat i la tracten obertament amb ell, afrontarà el sexe d’una manera franca i sincera, sense cap tipus de pudor, i possiblement ho considere quelcom indispensable en la vida i una bona forma de diversió. De la mateixa manera, un adolescent criat en un ambient on la paraula “sexe” és impronunciable, a qui se li ha explicat que dir “vagina” i “penis” és pecat, i que no ha sentit mai parlar als seus pares sobre les relacions sexuals (que, evidentment, en tenen) afrontarà el sexe d’una manera ben distinta, com quelcom dolent que no s’hauria de fer, i potser li cree un trauma que li faça molt més complicat palpar amb naturalitat els afers sexuals.

Ara bé, què és millor per a un/a pare/mare, que el fill/a afronte la sexualitat obertament o que li tinga pudor? No ho sé, encara no tinc fills, però és un tòpic que la majoria dels pares temen a les relacions sexuals dels seus fills i preferirien que li tingueren por a que ho tractaren amb naturalitat. Supose que deu ser difícil imaginar que el teu fillet o la teua nena puga estar passant-ho bé experimentant amb el sexe, però trobe que és un error témer-ho i educar els fills perquè ho rebutgen. Segurament, la millor manera de tractar-ho seria amb un augment de comunicació entre pares/mares i fills/es, que tots sabem que no és gens fàcil, i proporcionant la informació necessària enlloc d’amagar-la. Tot aniria millor, estic segura.

Gràcies als col·laboradors d’aquest article per la informació proporcionada i les vostres opinions (Ana, Núria, Rafa, Aitana i Dani). És increïble el que pot arribar a aprendre una quan l’avorriment arriba a un límit tal com el d’aquella nit. M’encanten eixes converses, algun dia els dedicaré una entrada.

Nous esports, noves sensacions.

Mai ho havia provat, ni una cosa ni l’altra, però promet que aquesta no serà la primera ni l’última vegada: psicoblog i busseig.

Arribes, seguint unes indicacions ben clares (“aparcas al lado de la valla, la saltas, i buscas un lugar por donde saltar al agua (la distancia es de 4 metros de altura)”), i aparques. Des de les altures ja pots ensumar l’olor salífera de la mar, i pots guaitar les persones que ocupen o abandonen la cala. Busques la zona per on t’hauràs de penjar dins d’uns minuts, i la trobes, ocupada per altres escaladors. Mentre els observes, veus com un d’ells cau a l’aigua des d’uns 3 metres, i t’entra el canguelo. Però bé, hui seràs valenta, perquè l’ocasió ho mereix. Per a qui no ho sàpiga, el psicobloc és un tipus d’escalada sense corda als penya-segats que donen a la mar, i a la Cala del Ti Ximo, a Benidorm, es pot practicar. Agafes els peus de gat, i avances poc a poc i amb cautela per tal de no trobar cap medusa, així com fugint dels peixos, fins on es troben les roques que t’esperen desitjoses de tindre’t a sobre. Mires amunt, i sospires. Anem allà.

–Tu primer, Vicente Luis!

Observes cada moviment, i tractes de quedar-te amb cada pas. Bé, no sembla molt difícil, encara que després te n’adonaràs que no val per a res comprovar la dificultat quan Vicente Luis escala, ell està a un altre nivell. I quan menys t’ho esperes: xof! A l’aigua! “Ara em toca a mi”. Mires mans, peus, i cap, per tal de no pegar-te ningun colp. Puges poc a poc, i avances cap a la dreta. Ups! Havies descuidat els genolls, i ja els portes xorrant sang. Força de braços, pressió amb els peus, contrau l’abdomen, el cul per a dins…xof!I a més tragallà que te crio. Ho intentes, una vegada i una altra, i perceps eixes noves sensacions que t’aporta el nou esport que hui has descobert. La veritat és que t’està costant Déu i ajuda, però t’agrada molt, i l’afany de superació és cada vegada major: vinga va, ara un passet més. Quan les feridetes ja són incomptables, l’aigua als peus de gat comença a pesar i la fam apreta, tornes cap a la costa.

Ara toca canviar de calçat, i posar-se les aletes. Amb la poca traça que et correspon, doncs és, aproximadament, la segona vegada que te les poses, fiques primer un peu i després l’altre, i seguidament et col·loques les ulleres de bussejar amb el tub corresponent, que ton pare t’ha recalcat que “va per fora de l’aigua, Laieta”. No saps segur si t’agradarà, la veritat és que li tens respecte a la mar, i els peixos mai t’han fet massa gràcia, però ho has de provar. I allà vas, torpe com tu soles, sentin-te més que mai un ànec, intentant caminar mar endins. Ara nades poc a poc, observant cada detall, cada moviment que sota tu es produeix, i la veritat és que t’agrada molt més del que t’imaginaves. Perds la por als peixos ara que els veus més a prop i més clarament, i fins t’atreveixes a aproximar-te a ells. Sentir, únicament, la remor que produeix la teua respiració bucal sota l’aigua, mesclada amb el murmuri d’aquesta; observar el fons marí com mai ho havies fet, i unir-te als bancs de peixos com si fores una d’ells; notar el refrec de la pell amb l’aigua, i de la pell amb la pell, que et fa sentir-te segura de que segueixes a aquest planeta i no has volat a una altra dimensió; actuar d’ecologista netejant l’hàbitat dels peixos; enfonsar-te fins tocar amb les mans la posidònia i sentir la pressió de l’aigua a les orelles; romandre tranquil·lament surant a l’aigua… Un cúmul de sensacions úniques, noves, i que desitges tornar a sentir prompte. El viatge marí t’ha apropat més a aquestes terres i els seus habitants, i estàs tan segura de tu mateixa i tan confiada en la mar, que acabes perseguint un peixet de colors cridaners que et fuig com fa unes hores li feies tu a ell.

Gràcies per aquest viatge per noves sensacions, i per l’oportunitat de gaudir de la perfecta combinació de la roca amb l’aigua. Tot pura natura!

Imaginació

Tractava d’imaginar-los, i fins podia concebre’ls surant en l’aigua. Com més endins fixava la mirada, més fàcil era deixar volar la imaginació i endevinar dos punts en la llunyania que li’ls recordaren. Havia de concentrar-se, oblidar-se de la resta, i només pensar en ells. Una vegada els tenia a la ment, podia jugar amb la imaginació i creure que la miraven, que apartaven la mirada tímidament, que la mantenien fixa fins que ella no l’aguantés més, que li llençaven una mirada fulminant, etc. Però el joc era efímer, instantani, s’acabava tan prompte com un petit peix sortia de l’aigua, o quan la remor de les ones era tan forta que li feia perdre la concentració. Aleshores maleïa els peixos i les ones, i la cridadissa dels nens que corrien per la platja; alçava el cap i tractava de concebre’ls, llavors, en el cel també blau, però resultava més difícil. Cansada d’intentar-ho, jugava a imaginar formes amb els núvols, la qual cosa li agradava des de ben petita, i en ells podia veure des del més significant arbust fins l’ocell més ben aconseguit, com si un il•lustre pintor hagués plasmat en aquell gran paper que era el cel les seues formes més delicades amb la finalitat que ella les veiés, perquè els dibuixos dels núvols eren, igual que les mirades a la mar, efímers i passatgers, i ningú podria veure’ls com ella si no era en aquell lloc i en aquell moment. Un dels núvols, el de la forma més complicada, s’aproximava ràpidament al sol mentre desfeia el seu dibuix, i intentava tapar-lo per llevar-li protagonisme. En la llunyania, altres boires fosques s’aproximaven ràpidament. La llum del dia començava a enrogir, i la proximitat del sol a les muntanyes, pràcticament impossible d’advertir pel núvol que l’amagava, anunciava l’arribada de la nit en una vesprada d’estiu com aquella.


Skip to toolbar