Records de Tagarina

Vicent Tonda Llinares ens va regalar aquest text després de visitar el vell mas de Pedaç, amb motiu de la Ruta Morisca, dirigida i organitzada per Manuel Pinto.

A Tagarina i el mas de Pedàs, part d’una infància amb la nostàlgia i l’estima que el lloc es mereix.

La relació amb aquest privilegiat entorn situat entre Aitana i l’alt de Sella anomenat barranc de Tagarina ve de què món pare Vicent Tonda Lloret de renom Vicent el Bal·le (com ell ho escrivia) era propietari d’ una finca amb un mas prop de la capçalera d’aquesta vall, en el mapa 1:50.000 29-33 ve referenciat com Masia Bal·le per tant veí del Mas de Pedàs que en este mapa no ve titulat. També apareix en el mapa “Marina Baixa – Serra d’Aitana” com a Mas del Batle pero dona interpretació a error, ja que esta la retolació més prop d’un altre mas.

Una vegada ja situats recordar que les visites de la meua família aquesta zona depenien de la temporada agrícola corresponent, sent més habituals en agost per recol·lectar l’ametlla i en desembre per recollir l’oliva. Recorde sofrir la climatologia accentuada i extrema d’aquestes altures, també en el meu record recol·lectar safrà, cuidar i empeltar les parres, recollir el raïm i fer vi en una construcció per a tal fi que hi ha tres bancals més avall del mas per després ficar-lo a la bóta de fusta. Com pots deduir un privilegi haver viscut aquesta vall amb la seua esplendor de producció, plena d’activitat tant agrícola com ramadera. Per situar-nos temporalment estem parlant de finals dels 70 i mitjans dels 80. Normalment després de passar el dia era quasi obligat de tornada a la Vila fer la visita al mas de Pedàs; si era cap de setmana les visites eren més prolongades. Les relacions personals eren molt distintes als d’ara, no importava fer el no curt ni fàcil camí al mas per tant de saludar i conviure moments amb eixa família que exercien feia temps com a mitgers, vivint en aquest mas propietat d’un alacantí. En el mas vivien la mare la Tia Pepa, el pare Pedàs de nom Pepe i el fill Josenet de Pedàs pronunciat “Cosenet”, tenien una filla Pepa també, però per aquell temps crec que ja era casada i vivia en Sella en el carrer València.

Aquetss anys el mas de Pedàs ja no estava en el seu màxim rendiment però encara perduraven en ell feines i tradicions perdudes en la zona. Ja no es treballava el blat ni s’utilitzava l’era de davant, però encara tenien una burra amb la que ens deixaven jugar i passejar. Eixa burra que en va portar per sendes desconegudes on la sensació de estar perdut es barrejava al mateix temps amb la tranquil·litat de que quan el sol ja començava a tintar de roig el cel de la vall, la burra tornava al seu mas, acompanyada els últims metres per les carreres i els lladrits del gos de la casa “Vicentini” anava directe al pessebre amb celeritat per menjar i després descansar dins dels amplis corrals que tenia aquest mas. Eixos corrals que temps enrere havien guardat ramats importants de cabres, ovelles. Ja sols quedaven algunes poques cabres de les negres. Això si, no recorde un so més relaxant que el sonar del batall de les campanes d’eixes cabres ressonant dins del silenci de la mole d’Aitana, on rebotava en les seues imponents parets aquest encisador soroll.

• 

En la part interior de la casa després de creuar eixe solemne i alt portaló de 2 fulles de vella fusta, a la dreta estava la cuina amb la seua llar amb una amplitud desmesurada ocupant l’ample de l’habitacle, eixa llar estava quasi sempre amb el foc encés, prop una despensa amb gerres, la mitjana tenia parts de porc conservats amb la tècnica d’orsa (fregir i cobrir amb el mateix oli de fregir-los tot dins una gerra de fang) prop un enorme tros de cansalada blanca coberta amb sal i tapada amb un sac, eixa cansalada que tallada fina i veure-la suar en ser posada sobre les brases immediatament feia salivar. Aquestes “delicatessens” que diuen ara eren fruit de cuidar, criar i engreixar a un o dos porcs que hi havien en la porquera, amb una porta interior dins la casa que connectava el corral de darrere amb la mateixa casa. De les gerres la meua preferida era una petita, la que tenia esclata-sangs, conservats també amb el sistema d’orsa, recorde l’exquisit sabor a fum i cendra de carrasca d’eixos esclata-sangs després de ser trets de la gerra tirats al foc de la llar i servits al plat. Eixos esclata-sangs que alguna vegada junt amb Cosenet anava a buscar per l’ombria del barranc, per baix la pinotxa però que mai vaig trobar ni un, mentre Pedàs omplia la seua cistella jo tornava de buit i damunt em deia “segur que n’has xapat”. El que no va fer mai és ensenyar-me com fer-ne, és d’entendre que guardara els seus secrets. Havien 2 o 3 gerres més grans: eixes eren destinades a conservar el fruit de les seues oliveres després de ser premsat en la, fa temps desapareguda, almàssera de la Avda. EVA nº5 de Sella, un oli de sabor i olor molt característics ara impossible de trobar.

El pas inexorable del temps va fer que aquest mas, exemple d’autosuficiència anara perdent eixa llibertat que dóna el no dependre de ningú, però l’esperit de la modernitat i els avanços tecnològics han acabat amb eixa forma tan lliure de viure dels maseros i maseres, encara que alhora tan sacrificada.

Pedàs pare va faltar als pocs anys del temps que estic contant, ma mare Beatriz Llinares Llorca que sempre patia per la Tia Pepa a l’anar a donar-li consol per la falta del seu home li va dir que ja no necessitava suportar ni sofrir els vents i el fred al qual estava exposada en el mas i que podrien baixar a viure a Sella on també tenien casa. Amb serietat li va contestar “Betriseta el dia que t’enteres que estic vivint a Sella i no açi al mas, pensa que la Tia Pepa estarà molt malalteta i per aixó ha baixat”. Així va ser a poc menys d’un any la Tia Pepa estava vivint en Sella i poc va tardar a faltar, principalment fruit de la seua avançada edat. Cosenet va ser l’últim habitant d’aquell mas a finals dels 80 però ja sols passava temporades curtes en el mas i temporades més llargues en Sella. Les últimes visites ja les recorde amb la decadència, foscor i tristor d’eixe mas ja quasi sense vida, amb un solitari Cosenet que sempre fadrí acabaria abandonant el Mas. En una de les últimes visites amb món pare recorde li va dir si volia baixar amb nosaltres amb el cotxe a Sella i ell va dir que preferia baixar a peu com sovint solia fer, que poc més tardaria. Supose remuntava la vall direcció a l’Alt de Sella i des de la casa de l’Alt de Sella pel runar de la Mona baixaria a Sella.

Per últim una curiositat per aclarir la nova denominació que estan donant-li a este lloc molts ciclistes i senderistes referint-se a “La Remonta Alemana”. A principis dels anys 80 arriba un dels primers estrangers que va anar a viure a esta vall, es compra una finca amb casa bastant ben cuidada però que necessitava alguna reforma, a més tenia la idea de fer unes quadres, ja que era propietari de cavalls i a més volia comprar-ne mes perquè la seua intenció era llogar-los per fer passeigs per la vall. Per a les reformes avisa a món pare que era mestre d’obres i a l’acabar les obres li comenta a món pare de fer baix, a l’entrador del camí un càrtel anunciador i de senyalització, mon pare li aconsella fer-lo d’obra i manises. Encomana el material i les manises d’uns 42 taulells amb el dibuix d’un cavall i el nom de Remonta Alemana, ja que aquest nou propietari era alemany, de nom Herbert i de cognom Daughes (segurament no s’escriu així). Treballava molt be la fusta, ell es va encarregar de fer les bigues i les portes per a les quadres. Per mi va ser divertit ajudar a fer aquell trencaclosques de càrtel, encara que feia un fred que a primera hora del mati l’aigua que haviem d’utilitzar per a mesclar amb el ciment estava congelada. Pareix que en ser una senyalització que destaca en el camí, molta gent es refereix al lloc com Remonta Alemana. Crec que mon pare mai haguera pensat que aquell cartell que va construir vora el camí principal anava a canviar per a alguns un nom tan bonic, antic i històric com Tagarina (Relacionat com sabeu amb àrabs i fronteres).

Pot ser es un exemple més de com poden perdent-se toponímies antigues per noves amb poca història.

Vicent Tonda Llinares, octubre de 2019