El mur del carrer de Fora
La construcció del tram de carretera de Sella a Seguró va representar per al poble una gran millora, ja que, a més de facilitar la comunicació amb el nord i l’oest del terme municipal, feia que els pobles de l’altre costat de la serra Aitana, tingueren més fàcil accedir a la costa.
Però la nova carretera no sols va aportar beneficis, si no que va ocasionar molts problemes, abans, durant i després de la seua construcció.
A l’inici de l’any 1915 la carretera ja estava projectada, aprovada, les expropiacions fetes, adjudicada la construcció i tot el paperam fet, però, al coincidir en el temps amb la construcció de la carretera de Relleu a Planes i de Relleu a Orxeta adjudicades al mateix contractista, feia que, malgrat les innumerables reclamacions efectuades per l’Ajuntament, sempre contestades amb excuses i bones paraules, les obres continuaven sense iniciar-se. En vista d’esta situació, l’alcalde ANTONIO CERDÁ ORTS, el 14 d’abril de 1915 va constituir una comissió integrada per tots el regidors, els majors contribuents, els obrers, els treballadors agrícoles i tots els veïns que van voler sumar-se. La comissió es van presentar davant del contractista i li van donar un ultimàtum: si no s’iniciaven les obres abans del següent dilluns, anirien tots junts a Alacant a manifestar-se davant del Governador Civil. Esta acció va produir l’efecte desitjat i les obres van començar.
La nova carretera transcorria per la part baixa del poble, però a causa dels grans desnivells resultava impossible l’entrada de carruatges dins la població, per la qual cosa, l’alcalde JOSÉ CERDÁ GINER, va proposar i es va aprovar per unanimitat, al ple celebrat el 21 de maig de 1916, elevar una instància al Director General d’Obres Públiques, sol·licitant la construcció d’una rampa (l’actual costera del Secanet) que permetera l’accés de vehicles al nucli urbà. La instància anava firmada per la totalitat dels regidors i per tots el veïns que ho van sol·licitar.
Un altre problema l’ocasionaven les cunetes, que, encara que havien sigut construïdes, desaiguaven en la séquia de la Font de la Murtera que abastia d’aigua potable a la població, a més d’assortir al llavador, cosa que feia que, quan plovia, quedaren inservibles, i el poble sense abastament d’aigua.
Per a construir la carretera havia sigut necessària la destrucció del llavador, i encara que feia temps que les obres s’havien acabat, el llavador nou no es construïa. L’alcalde ANTONIO FERRER SEVA, en la sessió que la corporació va celebrar el 24 d’agost de 1920, va proposar i va ser aprovat per tots, sol·licitar a la Delegació d’Obres Públiques, que ordenara al contractista la reconstrucció del llavador. Que es buscar el lloc que s’estimara idoni, que s’abastira de la séquia de la Font de la Murtera, que reunira les condicions higièniques necessàries i que pagara al propietari els terrenys ocupats, com a mínim una superfície equivalent a la que tenia el llavador anterior i que si n’hi havia més, de superfície, l’Ajuntament pagaria la diferència.
Tres anys després les cunetes continuaven sense arreglar i ja en la Dictadura de Primo de Ribera, en el ple del 28 d’octubre de 1923 l’alcalde D.VICENTE CANTÓ CERDÁ va proposar i es va aprovar, fer una nova reclamació a l’enginyer cap de la d’Obres Públiques, reiterant el problema i, a més a més, exigint una solució per a l’embornal del capdavall dels carrers Les Voltes i de la Font, per el perill que representava al estar totalment descobert.
L’Ajuntament va prendre l’acord de que en totes les sessions hauria un punt per escoltar, atendre i tractar de solucionar les queixes i qüestions, que presentaren els veïns, i en el ple el dia 25 de novembre de 1923 es va llegir la primera queixa pel presentador Joaquín Cortés Giner, referent a diverses qüestions.
El 20 de gener de 1924, estant d’alcalde FRANCISCO SAPENA GARCÍA, es van presentar dos noves queixes que es referien als problemes del mur. La primera era presentada per Pedro Giner Morales, Ramón Cantó Cerdá i Tomás Cantó Gisbert i anava firmada per tots els veïns del carrer València, en la qual es feia una exposició de com la construcció de la carretera s’havia convertit en una mena de perills per al carrer: despreniments, caigudes de transeünts, xiquets i fins i tot, per els edificis. La segona, presentada per José Tomás Alemany, pense que era el metge del poble, i a més de les deficiències exposades en la anterior, senyalava com a causa principal dels problemes, la desídia municipal i apuntava que la solució era molt fàcil, que havia de queixar-se davant del Cap Provincial d’Obres Públiques. L’Ajuntament va respondre que ja s’havien presentat múltiples reclamacions davant la superioritat i a totes havien respost amb bones paraules i diverses promeses.
No hi van haver més reclamacions fins el 23 de maig de 1935, que era alcalde José Juan Agulló Cerdá, el qual es va dirigir a l’Oficina Central contra el «Paro Obrero Obligatorio», demanant una ajuda de 15.000 pessetes per construir el mur.
El 24 d’abril de 1936, sent alcalde José Orquín Soler, en el ple celebrat, es va presentar una moció per la qual es demanava que fora estudiada la conveniència de que dos membres de la corporació es traslladaren a la capital de la República, per gestionar diversos assumptes de la màxima importància per al poble, i en la sessió del dia 4 de maig es va aprovar que foren l’alcalde José Orquín Soler i el primer tinent d’alcalde José Giner Monerris, els comissionats per desplaçar-se.
L’Alcalde i el primer Tinent d’alcalde, en la sessió plenària celebrada el 6 de juliol de 1936, van informar amb satisfacció dels bons resultats de les gestions efectuades en Madrid, entre els quals s’incloïa una aportació de 20.000 pessetes destinades a la construcció del mur del carrer València, quantitat que seria transferida a l’Ajuntament abans que s’acabara el mes.
També es van comprometre a presentar una relació detallada de totes les despeses que havien fet en el viatge, cosa que van fer el 29 d’agost i que va ser per un total de 527,50 pessetes.
Malauradament, l’alçament de l’exèrcit el 18 de juliol de 1936 comandat per Franco, va fer que totes estes ajudes que s’havien assolit, se’n anaren en orris, i que la vida municipal quedara pràcticament paralitzada. Les obres de la construcció del mur van quedar ajornades durant un període que es va fer massa llarg.
No va ser fins el 4 de novembre de 1939, amb un ajuntament regit solament per dos gestors: l’alcalde Juan Ferrer Sebastiá i el primer Tinent d’alcalde Juan Berenguer Estarlich, que en el ple, es va llegir un ofici de la Diputació Provincial, en el qual es demanava una relació de les obres més urgents que necessitava el poble, especialment referides a la construcció i agrícoles, les quals serien pagades mitjançant un recàrrec del 10% en la contribució rústica, autoritzat per decret de la Diputació Provincial del 15 de setembre i segons acord del 28 del mateix mes. En esta relació d’obres figurava en primer lloc la construcció de 100 metres de mur de contenció en el carrer València.
A banda de l’acta citada del 04-11-1939, no he trobat cap menció més referent al mur en el temps que va estar esta corporació, ni en la següent, que va prendre possessió el 3 d’abril de 1940, presidida per José Miguel Sebastiá Cerdá i els regidors José Juan Cerdá Agulló i Pascual García Ferrer. Després, tampoc he trobat cap cosa, a causa de la llacuna informativa produïda al no estar en l’arxiu municipal les actes corresponents al període comprés entre el 26 d’abril de 1941 fins 26 d’agost de 1950.
Atenent allò que s’ha descrit anteriorment, desconec quan van començar les obres del mur i qui era l’alcalde, però per la placa que hi ha col·locada en el mateix mur, per cert molt deteriorada, se sap que van concloure l’any 1949, quan era alcalde Pedro Seva Ferrer i que el constructor va ser Vicente Pla.
Cal dir que, segons informacions verbals de persones grans, les obres es van finançar, a més de l’augment de la contribució rústica, per un «reparto» que es va fer entre tota la població, que en el concepte del rebut posava «donativo promuro calle Valencia», i una retenció que s’aplicava al sou que cobraven els treballadors.
Però la qüestió es que el mur es va fer i des d’aleshores, llevat d’algun xicotet deterior, continua complint la seua funció satisfactòriament.
Salvador Garcia Cerdá