Notícies de l’Arxiu, núm. 60

Un any més anunciem l’aparició d’una nova edició del Llibret de festes, la revista que la Comissió de festes de la Divina Aurora publica amb motiu de les festes majors i el final de la seua majoralia.

Enguany torna a haver-hi una nodrida representació de membres de l’Arxiu amb els següents treballs:

• “Sella, beu-te l’aigua i guarda’t d’ella (2)”, de Salvador Garcia, segona part de la història de l’arribada de l’aigua potable a Sella, abastant ara el període comprés entre les dècades de 1930 a 1950.

• “Celestino Berenguer Pérez, amb motiu del centenari de la seua alcaldia”, de Pablo Giménez, Salvador Garcia i Albert Rubio. Una biografia del fuster i alcalde que va encapçalar l’ajuntament durant la dècada de 1920, considerat un dels personatges més rellevants de la primera dècada del segle XX.

• “El licenciado Constantino Quilis y la construcción del cementerio nuevo”, d’Albert Rubio, on es dibuixa la biografia d’aquest rector del segle XIX, el pare del qual va ser el primer soterrament del nou cementeri en 1874.

I també altres escrits ben interessants, en forma de cròniques culturals i esportives, reflexions i creacions literàries. Voldriem destacar, pel seu valor com a testimoni antropològic, l’escrit d’Isabel Cantó Olcina (Isabel La Venta), titulat “Mon pare massa sabia”, en el que narra una experiència personal de quan anava a portar vi i licors des de La Venta de Seguró fins a Benilloba.

Enhorabona a tots els que he fet possible el número 42 de la revista de festes

Respecte a l’activitat de l’Arxiu, continuem amb les tasques d’organització i classificació, tant en format digital com analògic. Al respecte, hem aconseguit recuperar un armari de l’ajuntament, com a mínim de principis del segle XX, que estava als baixos de l’edifici i que ara torna a acollir documents. Segur que a molts dels lectors us sonarà perquè va sobreviure (literalment) durant quasi trenta anys al Far West, ara biblioteca. L’armari conté, apegats en l’interior de les seues portes, fragments d’alguns documents de la dècada de 1920. És un motiu d’alegria la seua conservació i que recupere el seu destí original.

D’altra banda, continuem incorporant documentació, de la qual ens volem destacar la que ens ha permés crear el fons documental Familia Riera Orquín – Buades, amb documents que abasten les dècades de 1920 a 1960, entre els quals destaca una interessant col·lecció de postals i estampetes, junt amb material escolar.

Deixem per al final una interessant troballa, a la que li dediquem unes línies més elaborades

Una bala de canyó (contra els moriscos?)

La bala de canyó que presentem ací va aparéixer en unes obres realitzades, fa anys, en una casa del carrer Cirineo. Segons el testimoni de la persona que la conserva, es va trobar soterrada junt amb a un altra bala, pel que podria tractar-se d’un registre arqueològic (és a dir, que estava en el lloc exacte on es va depositar fa segles). Però, com no tenim evidència gràfica ni podem contextualitzar arqueològicament la troballa, no podem tampoc arribar a cap conclusió científica.

De totes maneres, la troballa és una bona excusa per a recordar les constàncies documentals que tenim d’un atac al castell de Sella, i que coincideix amb l’època d’aquesta peça d’armament: l’alçament dels moriscos pel decret d’expulsió de 1609 i la defensa del castell que va realitzar, amb èxit, el baró Jaume de Calatayud. Una història de la qual vam parlar recentment al nostre escrit Assalt al castell de Sella

A partir de les descripcions que vàrem arreplegar al nomenat treball, resulta inevitable somniar un poc a partir d’algunes evidències curioses que resumim a continuació:

1. La bala de ferro, de 1220 g de pes, podria coincidir amb un calibre d’unes 3 lliures, que disparaven els canyons anomenats medio sacre de tres libras, o tal vegada un sacre de 4 lliures.  Armament del segle XVI i XVII i habitual a l’època (per exemple, la seua presència a La Vila està documentada en 1609 [1] i també s’han trobat bales paregudes en les restes de la muralla [2].

• El final del carrer Cirineo, a prop de la rastellera, on es va trobar, pertany al nostre raval i és l’últim carrer abans de l’accés al castell, hui ermita de Santa Bàrbara. Per tant, es troba en un lloc on és factible que es dispararen alguna d’aquestes armes.

A partir de la crònica d’Escolano, tot i que no es documenta la presència de canyons i es parla només d’ “arcabuceria”, cal preguntar-se si és factible pensar en l’existència d’algun canyó al mateix castell o que es portara per part de les tropes del baró.

Només els especialistes poden contestar a aquesta pregunta. És la bola de ferro un testimoni mut d’aquella cruenta batalla entre els pobres moriscos i el baró?

Novament, necessitem més evidències i la participació d’especialistes en armament, historiadors i noves troballes arqueològiques per a confirmar-ho. Però és inevitable no pensar-ho, i l’objecte cobra un valor històric extraordinari.

Després de la derrota al castell de Sella, els moriscos van haver de marxar a la vall de  Guadalest, deixant buit el poble i fugint del tràgic destí que els esperava [3]. Apareixeran més evidències materials d’aquest moment terrible de la nostra història?, cal que tots estiguem atents…

Per acabar, agrair al propietari de la bala la seua iniciativa en contar-nos la troballa i deixar-nos fotografiar-la i pesar-la. És tot un regal per a la història del poble.

Notes

[1] Galiana, A. (2012): “Vilajoiosa, port d’embarcament de moriscos el 1609” Sarrià 8: 24-34

[2] https://vilamuseu.es/noticia/la-bala-del-ataque-corsario-de-1538/26

[3] Pérez Serrano, M.A. y Pérez Ortiz, A. (2012): “Sella: l’herencia morisca”  Sarrià 8: 40-53