Els torroners i la partida de Festes de Sella
Vaig llegir fa uns mesos una entrada al Facebook del professor Joan Borja. Era certament deliciosa, com diria ell. Aquell dissabte de gener escrivien sobre la festa i les festes. En uns dels comentaris d’aquell post comentava el professor Josep M. Escolano que els pobles, les societats amb consciència de ser una col·lectivitat amb personalitat diferenciada de la resta, i per tant pretesament única, són organismes vitals que cerquen la manera de perpetuar-se en el temps, festegen amb els seus contemporanis els orígens compartits i els anhels de continuïtat i promouen l’exaltació orgullosa dels símbols identitaris amb intencions pedagògiques i de reconeixement públic. Per això les festes són cícliques, tornen cada any per les mateixes dates, tornen a repetir-se amb sabors novells. És el ritual de la cerimònia comunitària, la de saber què passarà, la de desitjar que succeïsca alguna cosa diferent, però no gaire diferent, no tan diferent que distorsione el sentiment de litúrgia concelebrada. Cada any —si el cicle és anual, per descomptat— les festes tornen a ser iguals, però es veuen diferents, es viuen d’una altra manera, afortunadament. Nosaltres som un any diferents, els espais han canviat una miqueta, hi ha persones noves en la comunitat i n’han desaparegudes algunes altres.
A Sella, el nostre poble, una de les coses que no canvia és la partida de pilota (les partides ara) del dimarts de festes. Poden canviar els jugadors, els horaris, algun any la modalitat del matí, els marxadors, etc… Però hi ha un element que s’ha mantes i que estava i està present a la Plaça Major. En principi no té relació amb la pilota en si però amb el pas del temps ha adquirit un gran protagonisme i s’ha fusionat quasi amb les mateixes partides de pilota. Parlem de la “paraeta” del torroner.
Quantes pilotes hauran colpejat el sostre de la “paraeta”? I de quines mans han eixit totes eixes pilotades? Tots han jugat davant de la paradeta del torroner. Genovés I, Genovés II, els germans Sarasol, Grau, Conillet, Llana, Mariano, Ferreret, etc…
Enguany vaig tindre el plaer de dinar dimarts de festes amb Sebastià Giner. Pilotari de Murla, amic i coordinador de Pilota Valenciana dins la Conselleria d’Esports de la Generalitat. Ens vam apropar a la “paraeta” del torroner i xarrant xarrant en pregunta Sebastià si la lona de la “paraeta” estaria ja allí quan va jugar Paco “El Genovés” per primera vegada a la Plaça aquell dimarts d’octubre de 1983. Jo li vaig dir que no ho sabia i vam anar a preguntar-li al torroner. La nostra sorpresa va ser quan ens va dir que no només l’any 1983, sinó feia més de 100 anys!!…… utilitzen les mateixes caixes de fusta, aparador, claus de ferro, etc… que els seus avantpassats. Quantes pilotes hauran colpejat el sostre de la “paraeta”? I de quines mans han ixit totes eixes pilotades? Tots han jugat davant de la paradeta. Genovés I, Genovés II, els germans Sarasol, Grau, Conillet, Llana, Mariano, Ferreret, etc…
Per a la gent de Sella, pensar en la partida del dimarts és pensar també en la paraeta del torroner allí on sempre ha estat. Al seu lloc. On ha superat cordades, coetades, traques, morters, festes,… Mai, mai ningú “ha tocat” eixes fustes o eixes lones. I alerta si algun “foraster” se li ocorria (o se li ocorri) fer-li qualsevol cosa.
Podem dir, sense por a equivocar-nos, que forma part de l’imaginari col·lectiu de la gent de Sella. I no tan sols de Sella, ja que a les partides del dimarts han vingut i venen gents arribades de tot el territori.
Però, i qui és el torroner?
El torroner (El Flare) és actualment Manuel (Manolo) Alcaraz Arques. De Xixona (pressupost) Fill de José Alcaraz Picó i Pilar Arques Mira. Els avis “torroners” van ser José Alcaraz Coloma i Mercedes Picó Jerez (donen nom als torrons “Pepe y Mercedes”). Tots ells, descendents del “tatarauelo” de l’actual torroner, Santiago Picó. Totes aquestes persones han estat a Sella en festes. I han estat al mateix lloc físic que ara. Entre la font i el cabiló. I tots ells i elles han vist jugar davant seu als millors pilotaris de tots els temps. I han fet molt bona relació amb molts d’ells. Dels d’abans i dels d’ara. Hui en dia segueixen les mateixes costums que fa més de 100 anys. Dormir a l’Hostal, guardar el torró a la mateixa casa, guardar parts de la “paraeta” a la mateixa habitació, etc…
Va haver-hi un temps on havien 3 parades de vendre torró. Ara queden ells. Esperem que per moltíssims anys i per moltes més generacions. Just cantar el marxador “joc i partida” es formen llargues cues per acabar la festa comprant el torró. Com mana la tradició.
Per molts anys de pilota, de torró, de dimarts de festes i de tradicions!!
Gràcies Rebeca (tú tb eres ja part de tot açò) i Salvador per les fotos.
David Mas Català
