Els possibles orígens de l’assut del Salt (segles XIII-XIV)

L’assut del Salt és un dels elements més característics del nostre patrimoni hidràulic. Cosit a uns rastells, és l’assut més gran i el més alt del terme, i ens regala la imatge icònica de veure les aigües de la Font de l’Arc generant una cascada en temps de pluges. Localitzat un poc abans de la confluència entre el riu de l’Arc i el de les Voltes, on naix el riu de Sella, els seus orígens són incerts.

En la meua opinió, podria tractar-se d’una evidència de l’apropiació senyorial del sistema hidràulic andalusí de Sella, és a dir, un exemple del que va significar la conquesta del segle XIII. Hem de pensar que, en termes generals, l’arribada de senyors cristians va afavorir la construcció de noves séquies i molins, ja que l’economia es va centrar en la producció i transformació de cereals, especialment el blat. Gràcies a un document de 1336 (5-4-1336, ACA 586 64v-65r) sabem que hi havia un plet per l’aigua del riu entre Orxeta (del comendador Vilanova) i Sella (de Bernat d’Oms). Agustí Galiana [1] el va publicar i amablement ens ha proporcionat una traducció seua del llatí on llegim que “de poc temps ençà, Bernat d’Oms, que és senyor del dit lloc de Sella, construí en el dit riu o al seu costat molins de cup i assuts, i també hi féu altres obres que impedeixen l’avanç de l’aigua del dit riu, de forma que no pot discórrer cap a l’esmentat lloc d’Orxeta segons es feia per antiga costum i d’eixa manera tota l’aigua del dit riu es deté presa”.

Del plet s’infereix que, almenys durant les primeres dècades del segle XIV o tal vegada abans, es varen construir obres que alteraren el sistema hidràulic original amb l’objectiu d’aprofitar al màxim els cabals d’aigua. Això evitava que es reincorporaren els sobrants al riu, amb el consegüent dany per a Orxeta. Si pensem que el Salt era un assut que actualment està reblit i que originalment poguera haver repressat les aigües, tenim una de les “obres que impedeixen l’avanç de l’aigua del dit riu” que esmenta el document del 1336. Però, a més, cal pensar en la funció real d’aquest assut.

El Salt no només desviava les aigües de l’Arc, pel motiu que aquestes eren molt irregulars: durant mesos pot no circular ni gota i sobtadament pot “rebentar” la font de l’Arc i llançar cabals impressionants (motiu pel qual l’assut té uns carreus tan grans i contundents). En realitat, el Salt també servia per a dirigir, a manera d’aqüeducte, les aigües de la fonteta de l’Alfafara i els cabals més constants del riu de les Voltes des de les Penyetes, per tal de garantir el subministrament a un molí nou: el molí de Baix.

Eixa séquia tallada en la roca, que porta aigües de les Penyetes al molí de Baix, també podria fins i tot haver aprofitat les aigües sobrants de la cacau del molí de les Penyetes, que sembla més antic (andalusí?). D’esta forma, el Salt acompliria la funció genèrica d’aprofitar al màxim els cabals dels rius de les Voltes i de l’Arc i garantir l’abastiment del molí de Baix, que podria haver-se construït també en eixa època. El Salt, al menys l’obra original, ben bé podria ser una de les obres denunciades pels orxetans davant Pere III i estar datat després de la conquesta, a finals del segle XIII o, el més probable, durant el segle XIV, des que Sella en 1314 passa a formar part de Bernat d’Oms [2].

És molt probable que, d’haver-se construit en eixos segles, l’assut haja tingut moltes reformes en forma de millores o ampliacions. Per exemple, la planta corba no es va generalitzar en els assuts fins els segles XVI i XVII [3], època de la qual podria ser la construcció actual, sino més moderna.

En general, aquestes hipòtesi, basades en la interpretació d’un document i en l’observació de qui escriu, cal que siga confirmada per datació arqueològica. De moment, és una aportació que vol ajudar a entendre millor el possible procés de formació del sistema hidràulic de Sella.

Pablo Giménez Font

Bibliografia

[1] Galiana, A. (2011): Documentació històrica i bibliogràfica de la Marina Baixa. Sella: Associació d’Estudis de la Marina Baixa (CD-Rom).

[2] Olcina, V. (2013): “La venda del feu de Sella al 1314, dels Oriz als Oms”, Sarrià. Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa, 9: pp. 190-199.

[3] Pardo Nàcher, C. (2023): L’art de derivar les aigües. La transformació dels assuts valencians en els segles XVI-XVII. Alacant: Universitat d’Alacant, 252 pp.

ANNEX documental:

Pere III comte de Barcelona i rei d’Arago i Valencia, dit “el Cerimonios” (5-4-1336)

Document de cancelleria. Plet per l’aigua del riu entre Orxeta i Sella, localitzat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), reg. 586, f. 64v-65r. Disponible en PARES i transcrit per Galiana (2011: 246). La traducció del llatí també l’ha realitzada A. Galiana:

Pere etc. Al fidel nostre Francesc de Vall-llobrega, jurisperit de València, salut etc.

Per petició feta a nós per part del venerable i religiós home Vidal de Vilanova, comanador de Muntalbà, hem sabut que, segons l’ús fins ara observat, els homes del lloc de Sella acostumaven a regar les seues heretats i possessions, amb l’aigua del riu que discorre al costat d’eixe lloc, així que, regades eixes honors i possessions, permetien i deuen permetre discórrer la dita aigua cap al lloc d’Orxeta, de l’orde esmentada, sense cap obstacle ni impediment, i açò ha sigut fins ara segons es diu que es fa per costum, i que ara, de poc temps ençà, Bernat d’Oms, que és senyor del dit lloc de Sella, construí en el dit riu o al seu costat molins de cup i assuts, i també hi féu altres obres que impedeixen l’avanç de l’aigua del dit riu, de forma que no pot discórrer cap a l’esmentat lloc d’Orxeta segons es feia per antiga costum i d’eixa manera tota l’aigua del dit riu es deté presa, en evident dispendi i dany del dit comanador i els homes del lloc d’Orxeta.

Per això, a humil suplicació a nós feta per això pel dit comanador, vos diem, comissionem i manem que, cridades les parts esmentades i els altres que s’hagen de cridar sobre eixes coses, conegueu breument, sumàriament i de pla qualssevol malícies i subterfugis fets, i féu i també discerniu sobre ells el que s’haja de fer segons fur i raó. Nós, a més, vos comissionem plenament de la nostra part sobre açò per les presents.

Donada a Saragossa, les nones d’abril, en l’any del Senyor 1336.