Els xiquets que Sella va acollir durant la Guerra Civil

En l’edició XXII de la Fira de Mostres (2017) vam gaudir de l’exposició Llapis, papers i bombes, realitzada per la Universitat d’Alacant i duta al poble pel col·lectiu Tastaolletes. Per a l’Arxiu va ser una bona oportunitat per completar l’exposició amb dades locals, aportant alguns documents inèdits sobre el paper del poble en l’acollida de refugiats durant la Guerra Civil. Un fet prou desconegut però molt recordat pels més majors.

Encara que fora dels circuits reglats d’acollida –i per això fora també de l’abast dels investigadors que treballen el tema- Sella va rebre multitud de refugiats, ja que es trobava relativament allunyada dels bombardejos que afectaven les grans poblacions (entre elles, La Vila, Alacant o Alcoi).

Al poble es va constituir un comité local de refugiats, on es regulava l’atenció d’aquestes persones, les famílies que les acollien, les despeses que ocasionaven –dinars i sopars, peces de roba, etc- i qualsevol altra qüestió relacionada amb este tema. Al llarg del conflicte, i especialment cap al final de la guerra, es comptabilitzen centenars de refugiats que passaren per ací, especialment dones, ancians i xiquets. Alguns estigueren uns dies, altres uns mesos.. fins i tot uns quants moriren ací o es quedaren durant anys a l’Hospital de beneficiència. Seria el cas del matrimoni format per Rafael Macario (mutilat en guerra) i Santiaga Barrios, junt amb les seues filles.

Mesos abans de la fi de la guerra, a principis de 1939, trobem un registre complet de tots els evacuats i refugiats residents a Sella en eixe moment. Eren 119 persones, majoritàriament gent gran i dones amb els seus fills, provinents d’Alacant, València, Alcoi, Albocàsser, Benissa o La Vila. 34 d’elles eren evacuades o refugiades de Madrid. 48 eren xiquets i xiquetes d’entre 1 i 15 anys i alguns ni tan sols tenien família.

Amb motiu de l’exposició esmentada, Maria García (Maria Blanes) ens va portar un document que guardava amb molta estima: una carta que li havia escrit un xiquet refugiat, Ginés Nogueroles, titulada “Porque te quiero”, datada el 8 de desembre de 1938.

Més recentment, hem aconseguit el testimoni de José Martínez Cobo, xiquet madrileny nascut en 1933 i refugiat amb sa mare, els seus germans i les seues ties durant 1936. Possiblement estem davant d’una de les primeres famílies que va acollir Sella.

José Martínez Cobo és un reconegut metge pediatre i també estudiós de la història del socialisme en Espanya, que ha desenvolupat la seua carrera professional en França, on es va exiliar amb la seua família. Abans de traspassar la frontera, es va refugiar a Sella (son pare estava a València) i, posteriorment, a Barcelona. En 2018 va escriure els seus records en Enfant de la guerre ou enfant de l’espoir? (¿Hijo de la guerra o hijo de la esperanza?) , article del núm. 9-10 de la revista Exils et migrations ibériques aux XXe et XXIe siècles.

El seu testimoni és molt valuós i transcrivim aci una part, traduïda del francés:

[…] en noviembre de 1936, la víspera de mi tercer cumpleaños, dejamos Madrid bajo bombardeo para refugiarnos en la tranquilidad de un remoto pueblo en las montañas de Alicante, Sella. Fue allí donde mi padre nos dejó: mi madre, los tres hijos y nuestras dos tías. Aquí comienzan, aún borrosos, lejanos, indistintos, mis primeros recuerdos vívidos de mi país. La guerra no estaba presente en este pueblo, al menos no lo recuerdo. El frente estaba lejos; los aldeanos se dedicaban a sus escasas tareas en medio de un paisaje montañoso árido y soleado, donde solo el fondo del valle conocía la vegetación. No había escasez, y nuestra familia madrileña parecía una anomalía, desfasada de los tiempos, porque éramos los únicos refugiados allí. Mucho más tarde, me daría cuenta de que esto ilustraba a la perfección la enorme brecha que existía en la España de entonces entre las grandes ciudades y el empobrecido mundo rural. Pero en mi mente, una primera imagen se formó, compuesta por la blancura de las casas que descendían en cascada por las laderas, el sol eterno y una tranquilidad de antaño. En nuestro éxodo perfectamente orquestado, llevé conmigo mi último regalo: un proyector Rai que, accionado por una manivela, proyectaba imágenes animadas acompañadas de música. Los aldeanos, que nunca habían visto una película, ¡estaban maravillados!

Este es solo un paso. Esta vez, no son las bombas las que nos obligan a irnos a Barcelona, ​​sino el trabajo de mi padre. Siguiendo las órdenes del gobierno republicano, tiene que trasladarse de Valencia a la capital catalana. Sin embargo, es el deseo de mi madre lo que nos hace abandonar Sella. Mi padre, por su parte, cree que allí estamos a salvo y que es mejor quedarse. Seguramente pensó que la República aún podía ganar; en cualquier caso, no previó —¿quién podría, por cierto?— la tragedia de la Retirada . Mi madre —¡qué beneficiosa nos será su fuerza de voluntad e intuición!— no quiere una separación tan larga y lo convence; así que partimos hacia Cataluña en coche. Es enero de 1938.

L’experiència a Barcelona, assetjada pels bombardejos cap al final del conflicte, va ser molt diferent a la de Sella, i acabada la guerra van travessar la frontera a França, on la família Martínez Cobo es va establir definitivament. A l’article es publica també una fotografia dels germans a Sella, feta durant l’any 1937.

La història dels refugiats és molt rica en documentació. Llistats, poesies, fotografies i escrits que guardem a l’Arxiu, conservant viva la memòria de les víctimes més innocents de la guerra: aquells infants que, d’una manera o altra, mantingueren a Sella al seu record, com una nova casa segura, allunyada del soroll infernal de les bombes…

Pablo Giménez Font