Pere MS

La perdiu, en la seua gàbia, comença a moure’s compassadament, insinuant-se davant d’un hipotètic perdigot proper. Mou el cap avant i arrere i camina tesa dins del breu espai de la gàbia, però també para de tant […]

Per circumstàncies que no vénen al cas, fa uns dies revisava uns papers d’unes companyes de treball, concretament les seues contribucions a Congressos científics. Llavors, un, que sempre ha sigut molt perepunyetes […]

És el primer dia i vols arribar prompte. Agafes el Tram amb temps de sobra i en menys de quaranta minuts ja estàs en el saló d’actes. Busques un lloc ni massa prop ni massa lluny on seure (ni massa pilota ni massa passota, penses) i on es puga veure bé la pantalla del projector. Traus el mòbil i repasses el feedly mentre esperes pacientment a que comencen les xarrades.

Al poc, un grup de tres xiques seuen en la fila de davant. Tenen pinta de jovenetes, d’estudiants, com la majoria de gent que hi ha acudit. La que tens justament davant té el monyo ros, abundant, llarg i arrissat. El que es sol dir una monyassa.
Fa molta calor en la sala i, quan la primera ponència acaba de començar, la xica alça els braços i s’arreplega el monyo en una cua senzilla i desmanegada. El gest deixa a la teua vista el perfil d’un coll i uns muscles fins i atractius, igual com la pell, bruna i aparentment suau com el borrissol de la bresquilla. El panorama és encara millor perquè, a més, l’últim botó del vestit que porta el té descordat i deixa veure poc més d’esquena.

No tardes ni dos segons en desconnectar de la conferència i t’imagines en la platja del Postiguet, de bon matí, amb la jove gitada al teu costat, d’esquenes i prenent el sol. Aleshores estires el braç i intentes practicar allò que vas llegir un dia i jugues amb la velocitat i la pressió dels dits.
Quan portes uns minuts passejant per la seua esquena, braços i coll, li preguntes: “t’agrada?”, però la xica no contesta. S’ha quedat adormida.

En eixe precís moment, despertes del teu somni un poc esglaiat amb la sensaciò de que tota la sala està mirant-te. No estàs segur però una espantosa sospita assalta el teu interior. No estàs segur però creus que aquella frase que li has dit a la xica, li l’has dita en veu alta.

[SWF]http://grooveshark.com/songWidget.swf?songID=27534502,400,42[/SWF]

Sopava fa unes setmanes amb el meu cosí City i parlàvem de tot un poc, com sempre. De tot un poc però sempre amb un aire sofisticat, com ens agrada fer. Personalment, m’agrada aprofitar-me un poc d’eixos moments amb ell; és un tio molt llegit (igual massa) i té una cultura immensa, de forma que pot opinar sobre qualsevol cosa i, a més, mostrant un criteri ben fonamentat. A més, com que treballa investigant la ciència des del punt de vista sociològic, al remat, el treball i la ciència acaba sent el centre de la conversa.

Perquè el treball, la nostra faena, és part central de la nostra vida i és importantíssim tindre una faena que ens interesse, que ens agrade i que siga adequada a les nostres expectatives.
I açò últim és ben important perquè tu pots treballar en un lloc on faces una faena mecànica, repetitiva i (relativament) avorrida, però si les teues expectatives del treball són de tindre una ocupació, qualsevol, que et permeta guanyar uns dinerets i tornar a casa a fer la teua vida, aleshores no tindràs un problema amb eixa faena.
Però i què passa quan les teues expectatives són d’implicar-te més en la teua faena, de pensar en com millorar el que fas? Doncs si el treball és com aquell que deia un tant repetitiu i rutinari, malament; però si és dels creatius, fantàstic.

I això passa en la investigació, que en veritat és un treball molt creatiu: has de tindre la curiositat sempre a punt, les ganes de saber al màxim, la capacitat de pensar contínuament llesta i la implicació per avançar en la faena sempre ben present perquè si no, no faries res. És un gust tot i que molts temes d’investigació (inclòs el meu) han arribat a tal punt d’especificitat que són difícils de “digerir”.
Amb açò podria dir que estic molt a gust amb el que faig. Però no. Perquè, pegant-li una volta més a les preguntes, i què passa si tens l’oportunitat de tindre una faena creativa però has perdut les ganes de fer-la? Aleshores és una putada doble, perquè saps que pots i que t’agradaria implicar-te més, però per les raons que siguen, has perdut les ganes.

Aquell dia m’ho va dir el meu cosí City, parlant de la falta de ganes, més o menys: “pues sí, en un trabajo como el tuyo todavía es más problema, porque necesitas implicarte”. Però no, no t’apeteix. Aleshores, només pots fer una cosa que siga sincera i coherent: anar-te’n.

El divendres passat acabava el curs “La ciència pren la paraula“, realitzat en la Universitat d’Alacant en la que ja és la seua segona edició; i pel que pareix (i jo vaig poder veure), amb un èxit de públic […]

Empecé a tocar la guitarra hace casi veinte años por un motivo un tanto peregrino: en el cole empezaban a dar clase de guitarra como actividad extraescolar y mi madre pensó en apuntar a mi hermano Calamenor. Para compensar la inversión en una guitarra, además, pensó que yo también me podría apuntar.
En mi caso lo hice en una academia que dependía de la propia tienda de música donde compramos la guitarra. Y ahí, en esa academia, es donde conocí a mi profesor y posterior compañero de guitarra: Mikel Zabalza, un tipo especial, algo maniático y amante de la buena música. Fue él quien me introdujo la semilla del jazz, con dos partituras que me pasó al poco tiempo como Autumn leaves y la Garota de Ipanema.

Mi historia con él es curiosa porque, después de mi primer año de clases, el de COU, dejé de ir a la academia. Sin embargo, cuando un par de años después aquella semilla del jazz creció y empecé a escuchar o interesarme por esa música, decidí volver a la academia, pero la sorpresa fue que ya estaba cerrada, así como la propia tienda de música.
Y cuando parecía que no había solución, lo recuerdo perfectamente, frente a la estantería de los yogures del Mercadona de mi barrio (¡!), ahí, a mi lado, había un tipo que me sonaba. Se me acerca y me dice: “oye, yo a ti de he dado clases de guitarra, ¿verdad?”. En efecto, era Mikel.

Y así empezó todo. Primero fueron las clases, pero como vio que aprendía rápido y ponía mucho interés en las paranoias de armonías, números, jazz y anàlisis de canciones, al final decidió no cobrarme nada y simplemente nos juntábamos para tocar, o incluso enseñarme alguna cosa si se daba el caso. Así estuvimos durante unos cinco o seis años, durante los cuales llegamos a tocar en algún bareto en Alicante o incluso presentarnos a algún concurso.

De hecho, la entrada viene por esto último, porque hace poco vi el CD con las canciones que preparamos para presentarnos al concurso y lo volví a escuchar.
Grabamos tres canciones, todas ellas con un exceso de reverb para mi gusto pero es que, al técnico que nos grabó (amigo de Mikel), le gustaba así y nos convenció. De las tres podéis escuchar una aquí, en uno de los videos del amigo Klaus. Es un blues en Sol basado en un ejercicio de clase, en el que yo toco la guitarra acompañante.

La otra es una composición original mía: Colores. Tal vez de las mejores que hice para Sejazz. Una composición corta, tipo balada, modal, en Fa lidio, plagada de intercambios modales pero “bien justificados” (creo yo), y que surgió casi de una vez en un sorprendente momento de inspiración.
Todavía recuerdo la primera vez que la tocamos, con Sejazz, que casi me hizo llorar. Todos entendieron al instante el aire que quería darle y lo hicieron a la perfección: Gato al bajo, insistente en la línea en Fa, Sergio sutil a la bateria, con escobillas, i Miquel (no confundir con el profe de guitarra), con el saxo soprano, tocando como si fuese Coltrane en Blue in green… Se me ponen los pelos de punta de recordarlo.

La grabación con Mikel tiene otro aire al que tenía en Sejazz, pero era el que decidimos para el dúo de guitarras. Aquí os la dejo.

[mp3j track=”Colores_(Mikel_i_jo)_@https://dl.dropboxusercontent.com/u/106655655/Musica_al_bloc/Mikel_i_Pere-Colores.mp3″]

Así pues, David Truscott, que no entendía la x y la y, es un floreciente experto en marketing, mientras que él, que no tuvo la menor dificultad para entender la x, y la y, junto con otras muchas cosas más, es un desempleado intelectual. ¿Qué indica esto sobre el funcionamiento del mundo? Lo más evidente que parece indicar es que el camino que conduce a través del latín y el álgebra no es el camino hacia el éxito material, pero puede indicar mucho más: que comprender las cosas es una pérdida de tiempo, que si quieres tener éxito en el mundo, una familia feliz, una bonita casa y un BMW no deberías tratar de comprender las cosas, sino tan solo sumar las cifras o pulsar los botones o hacer cualquier otra cosa que haga la gente de marketing y por la que son tan espléndidamente recompensados.
Verano, J.M. Coetzee
–
La literatura contemporània, o almenys els últims llibres d’aquest estil que he llegit, donen frases i paràgrafs per a emmarcar. Directes, punyents, senzilles i políticament incorrectes. Veritats sinceres que tots sabem però que de vegades no ens atrevim a nomenar.
Així està passant amb aquest llibre de J.M Coetzee (premi Nobel al 2003) i amb l’anterior que vaig llegir, La cena, de Herman Koch. I tot siga dit, la lectura d’aquest últim la recomane de veres. No vos decebrà.
Del llibre Verano, de moment hi ha moltes converses on els protagonistes fan unes quantes afirmacions dignes de copiar-les ací, tal volta millors que el text que he posat, però la meua interpretació o adaptació personal era tal que no em ve de gust airejar-la.
Sobre aquest text, la interpretació que faig és que més val ser un despreocupat i no voler saber massa; més val no entendre les coses o tractar d’esbrinar per què passa el que passa. Quan actues d’eixa manera, el més probable és que tingues una vida d’èxit i feliç perquè eres capaç d’oblidar-te dels problemes, perquè només cal que les coses seguisquen funcionant, per tal de que estigues a gust amb el que fas i el que tens. Amb una mínima implicació, sense aprofundir massa, sense saber massa, deixant fer, les coses van rodant i la vida passa.
Jo crec que no sóc així, i que no ho seré mai, però de vegades tinc enveja dels que sí ho són.

Supose que igual que la majoria de gent, no solem fer molt cas a la publicitat en la televisió. No obstant, l’anunci del que vull parlar va cridar la meua atenció per eixa mania un tant estúpida (al meu parer) de completar els noms dels productes amb suggeridors qualificatius en anglès. El millor exemple tal vegada seria aquell kaliavanisoxiaxioncrístalguait de fa temps, i no molt arrere vindria aquest que cite hui: el finiscuantumpáueranpiur.

Aquest producte es tracta d’un detergent per al rentaplats; és a dir, en realitat és un conjunt de compostos químics que eliminen el greix acumulat en plats i utensilis de cuina. Per tant, encara sorprèn més eixe aire de quimiofòbia que s’insinua en determinats moments de l’anunci. Però bé, per a comentar-ho, primer millor veure l’anunci:

[SWF]https://www.youtube.com/watch?v=9B8Ge0e3zEo, 350,250[/SWF]

Ahí està, ben claret: “menos químicos”. Una expressió de l’estil d’aquella de “sense conservants ni colorants” típica de la quimiofòbia en la publicitat sobre alimentació, de la qual ja vaig parlar al seu dia en el meu programa de Cabiló Ràdio sobre quimiofòbia i per al qual vaig agafar com exemple alguna entrada del fantástic bloc de Scientia.

Què pretenen dir amb què hi ha “menos químicos”? És això millor per al producte? Neteja i desgreixa millor? No sé… podria ser. L’única cosa que se m’ocorre és que, en utilitzar menys compostos químics, potser la contaminació és menor i millora el respecte al medi ambient però, respecte a les bondats del producte en si?.
La veritat és que em sona haver llegit alguna cosa sobre el respecte al medi ambient en la web del producte, però ara no ho trobe. Encara així, això de la contaminació no està tant en què hagen molts o pocs compostos químics (que també), sinó en la seua perillositat o toxicitat. En fi, que “aceptamos barco…”.

Per tant, tornant a l’assumpte de la quimiofòbia, per què destaquen que hi ha “menos químicos”? No estan insinuant amb eixa frase que les substàncies químiques són “dolentes”? Però no vos adoneu que sense elles no netejaríeu gens!!!? En fi, que si té alguna utilitat destacar eixe missatge, crec que haurien d’especificar quins són els suposats avantatges d’un menor ús de substàncies químiques.

I bé, per a acabar, un altre assumpte de l’anunci relacionat amb aquestes substàncies químiques i que dóna que parlar: “l’atac” a la pròpia llengua. Perquè segons el DIEC (o la RAE), un químic no és el mateix que un compost químic; un químic és açò, la persona que es dedica a la Química. De nou una mala traducció del terme anglés “chemicals”, que allí sí que significa substància química. Convé dir que en un moment sí que diuen correctament “components químics”, però al final, la frase destacada és l’errònia “menos químicos”.

Ara bé, si ens posem a pensar, és possible que la frase siga certa i, a més, en absolut quimiofòbica. Perquè potser ocorre que, amb la crisi, han hagut d’acomiadar a la meitat del laboratori de R+D+i de l’empresa, amb el que en plantilla tenien a menys químics. En aquest cas sí s’entendria tot a la perfecció i no hi hauria cap problema.

– – –

Nota: l’entrada Publicidad y quimiofobia apareix primer en hachedosoo.worpress.com.