Pere MS

  • Un sábado cualquiera. De agosto, de vacaciones, sí, pero en realidad es un sábado cualquiera. Quedas con las amigas del Club Tardeo para cenar y salir por ahí. Siempre estás a gusto con ellas y sus parejas, hasta […]

  • Miniatura

    Sempre mire un poc per damunt la il·lustració i el text introductori sobre l’autor que apareixen abans dels reportatges centrals. Però, esta última vegada va ser diferent. Havia alguna cosa en les imatges que […]

  • No, no estic parlant d’una perera carregada de fruita, estic parlant de persones, de Peres. De Pedros.

    Resulta que el dissabte passat caminava pel meu carrer al poblet i em vaig creuar amb Pere Català, qui […]

    • Hehe.
      Ale, pues ja tens inspiració per a escriure una entrada al teu bloc: “Alta densitat d’Alemanys”!!!
      😀

  • escribir-teclado2

    Se sentó delante del ordenador y abrió el archivo con la lista de posibilidades. Echó un vistazo rápido y pensó: “¡uf, estas necesitan algo de trabajo de investigación! Paso…”. Sin embargo, no lo pudo olvidar del todo. Desde es misma mañana tenía la sensación imperiosa de que lo debía hacer y le asaltó un nerviosismo apremiante que no le dejó tranquilo.

    Procastinar, pensó. Esa es la palabra moderna que usamos ahora, en plan cool, para decir que retrasamos una tarea que “tenemos que” hacer. ¿Pero por qué nos gustan tanto los tecnicismos?, continuó pensando, ¿por qué no podemos decir un claro “postponer”? En fin…

    En su caso, no obstante, tampoco se trataba una tarea que debía hacer, sino más bien que quería hacerla. O para ser más exactos, ni una cosa ni la otra: sentía que debía hacerla pero era él mismo quien se obligaba.

    Al final abrió la web y se puso a escribir. En diez minutos tenía algo que podía dar por bueno. Lo releyó todo por si las comas estaban en su sitio y le vino a la mente, por una sutil relación, aquel soneto autoexplicado de Lope de Vega que contaba la manera como se debía escribir un soneto. En fin, se dijo, una entrada más.

  • Pons:
    Molt bon exemple “invers”. Arribarà el dia en que els xiquets no sabran què són unes peces metàl·liques menudes amb algun gravat. I nosaltres els direm: “són monedes”, això ho empràvem per pagar.

    Amparo:
    Al final tot pareix que estiga “autorregulat”.
    Vull dir que cert tipus de problemes (com este massa hipotètic d’indigents i targetes…[Llegiu més]

  • Al llarg de les passades setmanes vaig anar algun dia a les rebaixes, i com que feia molta calor i sabia a què anava, vaig tractar d’eixir de casa amb el mínim. Ni bolso, ni cartera, ni res: la targeta de crèdit, […]

    • Pons:
      Molt bon exemple “invers”. Arribarà el dia en que els xiquets no sabran què són unes peces metàl·liques menudes amb algun gravat. I nosaltres els direm: “són monedes”, això ho empràvem per pagar.

      Amparo:
      Al final tot pareix que estiga “autorregulat”.
      Vull dir que cert tipus de problemes (com este massa hipotètic d’indigents i targetes de crèdit) no es donarien en alguns llocs com Islàndia perquè les coses són de tal manera que és impossible que ocòrreguen.
      Però eixos llocs són països del futur, com dius.

  • Miniatura

    Ja fa prou temps del viatge a Oporto i Lisboa però encara li devia una entrada a esta ciutat. En fi, comence amb una confessió: a Lisboa li tenia por. Sí, com ja vaig insinuar en una altra entrada relacionada, […]

  • Puges a l’autobús, seus i, com sempre, quasi que de manera inconscient però amb certa intenció, mires i repasses a tota la gent que hi viatja. Així és com descobreixes, asseguda un poc més allà, en front de tu, a […]

  • Miniatura

    Hace un par de semanas, la amiga MDR tuvo la exposición para la defensa de su Tesis Doctoral. Después de su explicación y de las preguntas pertinentes del Tribunal, el presidente de la mesa hizo la pregunta […]

  • [SWF]https://www.youtube.com/watch?v=Ux1fglC0aT0&feature=kp,330,200[/SWF]

    Hacía días que tenía pendiente la nota mental de “pararse a pensar”. Sin embargo, como venía siendo costumbre últimamente, infinitos compromisos le impedían tener algo de tiempo para sí mismo y aquella tarea se posponía sin remedio. Días después, al fin, logró encontrar algo de tiempo para marcharse al lugar de pensar. Era algo tarde cuando lo decidió pero el día alargaba bastante y pensó que tendría tiempo suficiente. Poco pero suficiente.

    Cogió el coche y condujo apresuradamente. En menos de media hora, tras una caminata acelerada, llegó al destino, sacó su libreta e intentó relajarse. Respiró hondo y observó aquel majestuoso paisaje de bancales, pinos y roca, igual de impresionante que siempre a pesar de que la luz era más tenue de la que esperaba: el sol había caído bastante y una niebla aparentemente densa se veía avanzar desde el mar.
    Esbozó cuatro pensamientos inconexos y los plasmó en la libreta. Demasiadas cosas para aclarar, pensó. En ese instante, levantó la cabeza y descubrió que aquella niebla había avanzado velozmente y casi la tenía encima. A pesar de no haber llegado a ninguna conclusión personal, un destello de lucidez le hizo incorporarse y tomar el camino de vuelta. Pero no llegó a tiempo…

    A mitad camino, la niebla ya le envolvía por completo y apenas podía divisar un par de metros delante de sí. Siguió caminando movido por una mezcla de intuición y de inercia, casi sin vislumbrar las piedras del camino, los matojos o las propias curvas. Aceleró el paso temiendo perderse por el camino y trató de concentrarse en lo poco que veía.
    En un momento de duda, se detuvo y puso todos sus sentidos alerta. Parecía que estaba empezando a oscurecer de verdad y no era únicamente la niebla la que dificultaba la visión. Tan solo se percibía el olor a tierra mojada, humedecida por la niebla, y no se oía apenas nada. O sí. Descubrió un ruido sordo y cercano, el de su corazón que latía acelerado.
    Se puso de nuevo en marcha y continuó por el camino cuando repentinamente topó con un árbol. Le extrañó especialmente porque no recordaba ningún árbol en mitad del camino. No hizo caso y siguió descendiendo, más rápido si cabe. Notó sus latidos más intensos y sintió que la niebla le asfixiaba lentamente. Intentó avanzar, debía de estar ya cerca del coche, pero las piernas empezaron a flaquearle y perdió el equilibrio. Cayó al suelo y se golpeó la cabeza con la tierra húmeda. Se desmayó.

    Cuando despertó la niebla se había desvanecido y él estaba al lado de su coche, pero en un lugar diferente de donde lo había dejado aparcado. Intentó pensar dónde estaba o qué había pasado pero todavía le dolía la cabeza y le costaba hilvanar dos pensamientos seguidos. Recordó entonces la caída mientras huía de la niebla. Recordó su nerviosismo. Recordó un árbol en mitad del camino. Recordó haberse perdido. Y en es preciso instante, se dio cuenta de que la niebla le había descubierto un nuevo camino.
    – · – · –
    Nota: aquesta entrada està inspirada mentre escoltava la cançó del principi, i acabada d’escriure després de llegir la lletra. És de John Grant, un artista que em va causar impresions contrastades (molt bones o un poc roïnes) en el Primavera Sound.

  • Castell de focs

    En veritat no va ser la primera visita. Primer havia vingut, com no, pràcticament tota la família que viu en Alacant, i pocs dies després vingueren les amigues de la UA, fins i tot Sevillana, que aquells dies de final de Pasqua havia tornat per ací.
    Però sí que va ser la primera visita d’alguns amics de sempre, dels del poble. Per eixa raó, encara que aquells dies estava prou afaenat, em va fer molta ilusió i els vaig dir que no havia problema.

    Va ser el primer dia de Fogueres quan Sockorro em va enviar un missatge dient una cosa com: “Neneee, volem anar a ta casa el dia 28 a celebrar Sant Pere i a vore un castell. Cóm tens l’agenda?”. Com he dit, la veritat és que em venia un poc just perquè, entre el concert de Komfusió el dia anterior, els dies de Fogueres en els que el Club Tardeo vam eixir quasi tots els dies com si fòrem adolescents, el dinar de Sant Pere amb la família en Orxeta el mateix dia 28… en fi, que tenia moltes coses i poc de temps per a preparar com calia la visita. Però ho volia fer. Després de la gran C tinc una sensació de “distància” provocada per la vergonya que em fan moltes coses, i volia rebre als amics com cal.

    Al final em vaig organitzar el dia mentalment i, sense còrrer massa, vaig tindre temps a tot: arreusar la casa un poc, eixir a comprar, dinar en Orxeta i preparar els aperitius del sopar. Perquè encara que havíem quedat que demanaríem unes pizzes, això no quedava de bon anfitrió. I xé!, que pense que tot va eixir molt bé, perquè també ens ho vam passar bé xarrant de tot un poc, amb cervessa o amb dos botelles de vi (un criança que vaig portar de Cabañeros i un jove que em van regalar), mirant pel balconet i comentant (i rient) el que feia la gent de festa que es creu amagada en el meu carrer, mirant el castell (el de capçalera no és d’aquell dia, ni molt menys), fent-nos un granissat en una terrasseta… En fi, tot.
    Ah!, i jo crec que em vaig portar bé, perquè vaig estrenar l’aire acondicionat de casa justament eixe dia!

  • Miniatura

    Cuando estuve por Lisboa tuve una conversación muy interesante con mi hermano Calamenor acerca de la monarquía. Todo empezó porque le conté que, en una cena que hicimos los compañeros de trabajo del Técnico, […]

  • Feia molt de temps que no eixia a córrer i, després de 30 minuts, ja estava fet pols. Tornava a casa passejant lentament pels carrers del barri quan va passar pel costat d’aquell local on, setmanes enrere, havia vist que programaven música en directe.

    Estava tancat però a la porta tenia una senzilla fulla impresa amb l’agenda. Del que hi havia previst no li va apanyar res especialment fins que va veure: Taller de ukelele, per al sendemà. Li va fer gràcia i pensà que tal volta li seria útil.
    Alli es va plantar puntual al dia següent i, en la roda de presentacions, li va sorprendre la manera com una xica li va fer les dos besades de cortesia. No va fer eixe gest discret (i un tant cursi) de posar galta amb galta, sinó que va girar el cap un poc i li posà els llavis suaument, donant un bes de veritat. “Estrany!”, va pensar ell, divertidament sorprés.

    Unes setmanes més tard, quan ja havien acabat les classes, després d’un concert on hi actuaren tots i després d’un sopar conjunt, baix la tènue llum d’una farola del carrer, li va explicar aquella curiositat sobre la seua manera de saludar amb dos besades.
    – Què dius?, va riure. I a continuació va afegir: A vore si és que només te’ls done així a tu…

  • Sí? Segur? ¿Seguro? ¿Certeza? ¿Really? De veres que tinc una setmana per davant en la que quasi no he de pensar en compromisos musicals seriosos? Segur!!!?
    Doncs sí, pareix que sí. Però cal remarcar això de […]

  • Miniatura

    Com acabe de contar, a primers de juny vaig anar amb el meu germà Calamenor al NOS Primavera Sound en Oporto. I clar, ja que estàvem, havíem de fer un poc de turisme per la ciutat. Però, la veritat és que […]

  • Osti, es verdad! No me acordaba del Ty Segall, y sí que fue espectacular! Un tipo ya mayorcito pero con una música y actitud punky genial. Amateur pero enérgico, como dices.
    Los Slint no me apañaron mucho, la verdad. No sé si es que en ese momento prefería algo con un poco más de ritmo pero no me acabaron de convencer. Demasiado “ruido…[Llegiu més]

  • La veritat és que va estar molt bé, com he dit.

    L’estil eixe de shoegaze crec que vol dir “mirar-se els peus”, i supose que fa referència a eixe aire pseudomístic dels guitarristes d’este estil que toquen com si estigueren concentrats o evadits i mirant en terra.

    Els Darkside van estar xulos, sí, el problema és que era un tant tard i arrib…[Llegiu més]

  • MiniaturaEncara no m’he acabat el llibre però em queda molt poc, i està agradant-me tant que vull dedicar-li una entrada ja. Una breve historia de casi todo és un llibre en el que, com bé diu el seu títol, s’explica la […]

  • NOS Primavera Sound capçalera

    Va ser el regal “estrella” del meu aniversari, eixe que en les celebracions en ma casa deixem per al final. Competia amb l’esperat “sobre de l’agüela”, però ella últimament no té paciència i el dona a mitjan dinar. En fi, que el meu germà Calamenor em va regalar dos entrades per al Primavera Sound en Oporto.
    La idea era que, a banda de ser prou més barata l’entrada allí que en Barcelona, on es fa de sempre, havíem d’aprofitar per a que jo tornara a Lisboa, aquella ciutat en la que vaig viure sis intensos mesos, treballant, aprenent i moltes coses més relacionades amb la gran C que, ara mateix, fan que pare d’escriure uns segons per a respirar profundament.

    Però bé, parlem del Primavera Sound que és el que toca. Podria dir que era la primera vegada que anava a un festival d’eixes característiques, tan multitudinari i d’una música que, en veritat, jo gairebé conec. Però, anava acompanyat per un bon guia: el meu germà no s’havia perdut les darreres edicions en Barna i coneixia bé el que anàvem a veure (i escoltar), i si no, ho havia investigat.

    Ambient de vesprada en el Primavera Sound (Oporto 2014)He de dir que em va agradar molt. Tot estava molt ben organitzat i es respirava un bonrotllisme molt agradable, especialment en les actuacions de vesprada, més tranquiles, en les que la gent solíem seure en la gespa, damunt de la motxilla-tovallola que repartíen debades els patrocinadors del Festival.
    Segons avançava la nit notaves com cada vegada havia més gent, i al final era una gentà increïble escoltant als grups estrella del dia (la foto de l’enllaç és dels Pixies) o riuades de gent caminant d’un escenari a un altre, per escoltar el seu grup preferit entre els que compartien horari. De tota manera, Calamenor em va repetir varies vegades que en Barna hi ha moltíssima més gent; que alló “es una locura”.
    Ah!, i no puc deixar de costat la bona oferta de menjar que hi havia, variada i no molt cara, encara que basada òbviament en entrepans o hamburgueses. A destacar els dos llocs diferents que, segons el meu germà, en Barna no hi ha: la paraeta per a fer-te un café (un bon espresso portugués) i aguantar un poc més temps despert o l’altra on servien vi! Genial la imatge de la gent amb la seua copa de vi negre, asseguda en terra i escoltant els concerts.

    Com he dit, en general el meu germà va triar els grups que vam escoltar, i d’entre tots ells em quede amb Slowdive. No sé, em va sorprendre eixe pop amb un so agònic i dur, quasi que apocalíptic de vegades, intens i suggerent. Francament bons.
    També destacaria grups com els Pixies, uns grans de tota la vida, caps de cartell i que no defraudaren (i que eren dels pocs que em sonaven abans d’anar); a Neutral milk hotel, un grup que feia un pop-folk estil yankee molt bo i on tots els membres tocaven mínim tres instruments diferents; a John Grant, un tipo grandot amb molta presència que feia un pop elegant i amb tocs de sintetitzador (al final es va posar massa poperet i la va cagar un poc per al meu gust); a Darkside, electrònica obscura amb lleugers tocs jazzístics; a Television, rock clàssic dels anys 70 amb certa psicodèlia, podria dir; a St. Vincent, una xica mescla de Shakira i Madonna que feia un pop electrónic interessant (esta a Calamenor no li va agradar); i al genial Charles Bradley, un autèntic clon descendent del mític James Brown, amb un funk enèrgic increïble, festa pura (podeu veure un curtet video que vaig gravar ací).

    I deixe per al final a l’únic que en veritat jo coneixia d’abans: a Caetano Veloso (ací una foto, moguda). També em va agradar molt, com no, tot i que va fer un concert d’una música amb poca samba o bossa (pel grup que li acompanyava, supose, amb un guitarrista sensacional, tot siga dit). Però, ho va donar tot, la música va sonar genial i va tocar un parell de cançons que m’encanten: Desde que samba é samba i Leaozinho.

    Com podeu veure, música variada i per a tots els gustos… En fi, per acabar, enllace un video dels Slowdive en el Primavera Sound de Barcelona, els que dic que més em van agradar.

    [SWF]http://www.youtube.com/watch?v=kOQ2DObruek,430,290[/SWF]

    El video també està ací.

    • La veritat és que va estar molt bé, com he dit.

      L’estil eixe de shoegaze crec que vol dir “mirar-se els peus”, i supose que fa referència a eixe aire pseudomístic dels guitarristes d’este estil que toquen com si estigueren concentrats o evadits i mirant en terra.

      Els Darkside van estar xulos, sí, el problema és que era un tant tard i arribàvem cansats.
      Television i el “marquee moon” sí que és una bresquillada, encara que els solos eren de vegades massa llargs o psicodèlics per al meu gust. Però molt bons.
      I el Bradley, impresionant. La festa que va montar va ser genial! 😀

    • Hay que aclarar que no es que la SanVisent estuviera mal (tampoco lo contrario) pero coincidía con Slint y había que emigrar a otro escenario… Por cierto Slint junto con Slowdive triunfadores del festival.
      Del resto te has dejado la apisonadora punk-rock que fue Ty Segall. A parte de ser unos máquinas tocando siguen conservando ese punto amateur, tímido y cercano como si estuvieras viendo a unos colegas tocando en el garaje de su casa, pero son una sobredosis de furia y energía (justo lo que les faltó a los Pixies para ser los Pixies) que como siempre digo es lo mejor para terminar el festival. Mejor sabor de boca imposible, aunque este tipo de conciertos se viven de distinta forma desde las primeras filas.
      Lo bueno es que este festival es mucho más cómodo que el de Barcelona, por ausencia de multitudes, aglomeraciones y nº y cercanía de escenarios, aunque claro el cartel es prácticamente la tercera parte de lo de Barcelona. Lo de llegar 5 min antes de un concierto y verlo en una buena posición ya no me acordaba de lo que era. Y lo mejor de un cartel con menos grupos famosos (es un decir) y hypes de temporada es que por una simple cuestión estadística te encuentras con menos hipsters, posers de tendencias y guiris borrachos.
      Por cierto me ha decepcionado que no mencionaras las florecitas en las cabezas de las hippieguays, tema que en verdad yo creo que da para una entrada a parte.

    • Osti, es verdad! No me acordaba del Ty Segall, y sí que fue espectacular! Un tipo ya mayorcito pero con una música y actitud punky genial. Amateur pero enérgico, como dices.
      Los Slint no me apañaron mucho, la verdad. No sé si es que en ese momento prefería algo con un poco más de ritmo pero no me acabaron de convencer. Demasiado “ruidosos”, creo recordar.

      Y bueno, sobre los detalles se podrían contar muchas cosas, claro, pero prefería que fuese “millor curt que llarg”. Lo de las aglomeraciones no lo he conocido pero es cierto eso de que llegando 5 minutos antes al concierto todavía podías coger buen sitio; también es verdad es que hipsters y postureo había menos del que me podría haber esperado; y las florecitas… en fin, que espero que fuese gratis, porque si pagaban para ir con aquello en la cabeza…

  • MiniaturaEm limitaré pràcticament a copiar el text que ens va enviar ahir Carlitos, percusionista de Komfusió, per a que férem difusió.

    > El proper divendres 27 de juny a les 20.00h estarem tocant Komfusió (en acústic) […]

  • Carrega més