Pere MS

És l’última hora de la vesprada i estàs per casa arreplegant les coses: la roba, una marraixeta d’aigua, alguna borsa amb fruita, el portàtil… En un moment determinat, mires per la finestra de la teua […]

No tenia muy claro en qué categoría poner esta entrada porque se trata, también, de un pensament acerca del sistema de votaciones que tenemos, pero como la idea de la entrada parte de este artículo, lo he […]

La idea venía de hacía mucho tiempo, quizás a raiz de aquella ruta por la Penya Migjorn o al menos desde el lunes de Pascua, cuando las amigas vinieron a mi casa por primera vez. Aún así, no fue hasta hace […]

Seien en una terrassa d’un bar del centre de la capital. Ell i les amigues compartien copes i conversa en una vesprada més de tardeo. Aleshores, la va veure passar pel carrer. Feia molt temps que no la veia i va […]

Feia un mes que havia canviat de casa i, per celebrar l’aniversari, va voler repetir el menú que es va fer aquella primera nit. Encara recordava eixe dia… Aleshores, tal volta per gossera o a mode de celebració, […]

Un dia fa molt temps em vaig fer, mentalment, una definició del que era una bona versió d’una cançó. Per a mi una bona versió és aquella suficientment pareguda a l’original com per a reconèixer-la però […]

L’any passat va ser el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, al Pirineu de Lleida, i enguany ha sigut el Parc Nacional de Cabañeros, a Ciudad Real. Sí, crec que fer un viatge aprofitant eixos dies de vacances que tenim en la UA durant la “segona setmana” de Setmana Santa, i que la majoria de gent no en té, és una bona idea. Per això, encara que un poc improvisat, agafe la motxilla i au!
D’aquell viatge de l’any passat no vaig dir res ací perquè va ser quan tenia el bloc parat. Només alguna foto que altra he posat de passada. Enguany, ja que estic, sí que diré alguna cosa de Cabañeros.

La decisió d’anar-hi va ser pràcticament del dia d’abans (!) i crec que el poble on vaig decidir quedar-me no era el més adequat per a la idea de caminar que tenia. També és cert que pensava passar pel poble de Amigahermana, en Cuenca, abans de tornar a casa, i per això la tria de Retuerta del Bullaque, al nord del Parc. El cas és que per a les rutes caminant que volia fer i que era a què anava allí, la zona nord tal volta no era la millor.

I és que, estranyament, el Parc de Cabañeros té poques rutes a peu per dins del Parc i, a més, totes elles estan pels seus límits geogràfics. Val que la part central està dominada per la raña, com diuen ells (que és el que jo anomenaria dehesa, crec), i que per ahí una ruta a peu no és massa espectacular, però preferiria tindre la llibertat de triar jo la ruta.
Bé, per a ser exactes, sí que hi ha rutes pel mig del Parc però són en 4×4, amb un preu de 25 euros. Com que jo volia caminar i sóc prou “rata” no la vaig fer, però segons em van contar després, tenen bona pinta perquè també camines un poc.
Però ací no acaba tot, perquè per complicar-ho tal volta un poc més, algunes d’eixes rutes a peu que hi ha pel Parc no es poden fer si no és amb guia i certs dies de la setmana!

De tota manera, llevat d’aquestos inconvenients, he de dir que el Parc em va encantar: la zona és preciosa pel contrast entre les muntanyes i la raña (que destacava encara més per les pluges recents); els poblets són tranquils (encara que no especialment guapets) i es menja divinament, o almenys on jo vaig anar.
A més, i ara parlant de les rutes a peu, totes elles són generalment didàctiques. Als Centres de visitants hi ha unes “autoguies” que van explicant un poc el que et pots trobar mentre camines i cada ruta pareix que té una intenció: hi ha una amb explicacions geològiques, altres sobre fauna, sobre flora, etc.

En fi, que amb la informació que em van donar en el Centre de visitants, i després de parlar amb la central de rutes guiades a peu (aquestes debades), vaig planificar què fer durant el poquet temps que tenia la mateixa vesprada que vaig arribar. A saber: per acabar el dia, una ruta curta amb informació sobre botánica i una altra un poc més llargueta de caire més geològic (ruta del Boquerón del Estena); al sendemà, ruta guiada de 6 hores aproximadament (la guia és per la primera part, de hora i mitja) amb final en el cim del Rocigalgo (ruta del Chorro de los Navalucillos), i per la vesprada una altra caminada curta si hi haguera temps i ganes.
El dia següent res, que era quan tornava i volia eixir prompte per visitar altres llocs de camí.

Però prou de paraules; el millor és alguna foto. La majoria són de la ruta del Chorro de los Navalucillos que, a més d’estar prou bé, especialment la part final amb els roures i les vistes des del cim (tot i que és lineal i que em vaig perdre durant un tros jo soles per ahí!), va estar animada per les explicacions de la guia que em va acompanyar i que han fet que ara siga capaç de distingir teixos, roures, fresnos (freixes), sauces…

I estes altres fotos són de la ruta del Boquerón del Estena, de l’embassament de Torre d’Abraham i del més destacable de Retuerta del Bullaque.

Tan solo ha ocurrido dos veces y sé que acabaré acostumbrándome, pero de momento me ha resultado realmente extraño. La primera vez fue después de salir a cenar hace unos días con Sevillana y CousinMary, y hoy me ha vuelto a pasar después de salir un rato con las amigas (y respectivas parejas) del Club Tardeo: MDR, Lalore y también CousinMary.

Digo que me iré acostumbrando porque, lógicamente, poco a poco asumiré que he cambiado de casa y que, ahora, cuando toca despedirnos, yo me voy en otra dirección. Sí, ya no habrá ese lento paseo lánguido de todos juntos, desde el centro hasta nuestras casas, “esgotats i contents”, acabando los temas de conversación del día y contándonos los planes próximos hasta volvernos a ver.

Llegaba a casa y, subiendo por la calle, me han entrado ganas de contar esa sensación de extrañeza que sentía, y no he encontrado forma mejor que en esta especie de diario chivato que es el blog. Así, mientras caminaba los últimos metros, ya me iban viniendo a la cabeza las primeras frases.

Después, pensando en la foto que podía poner para acompañar la entrada, lo he tenido claro en seguida: la tenía delante de mí, como un símil de la situación, oscura pero iluminada. Entonces, antes de entrar en casa, he subido a la terraza del edificio…