Activity

La Unió Musical L’Aurora de Sella, va ser la encarregada de tancar Setmana Cultural de Sella, una setmana inaugurada per Arpa a L’Alba, junt amb els romàntics del Campello i per on han passat totes les associacions i agrupacions culturals del nostre poble, com la Rondalla, les Danses, el teatre Fasseures, el festival, Desermint (que actuarà a la fira) i com no, la nostra banda, acompanyada pel seu cor i Sedans.
Era diumenge 17 d’agost, 22.30h i una plaça repleta i espectant esperaba l’inici del concert. A l’altre costat, músics, cantants, solistes, directors de banda i del cor, balladores de Sedans, tots dispostos a interpretar tot allò que tantes hores els havia costat d’assajar i de preparar. Es volien transmetre emocions, espectacle, cultura i habia arribat el moment.
Sota la direcció de Miquel Morales, una primera part dedicada als pasdobles i música festera (marxes mores i cristianes), va arrancar amb les notes del pasdoble Andrés Contrabandista i que poc a poc va anar endissant-nos al concert amb marxes mores com Santiago Capitán cantada conjuntament amb el Cor i marxes cristianes, com Creu d’Arsuf, que va contar amb la participació de Lizz Green i David Garcia a la dolçaina, mentre a l’escenari, el Boato Amira, van ser les encarregades de posar moviment a la música, amb els seus balls.
Una segona part amb diverses col·laboracions, va arrancar tot seguit i esque interpretacions com Hispania, amb la participació de Sedans i els guitarristes Pere García i Alba Asensi, Campanades a Mort, una obra de Lluis Llach, interpretada per banda i cor, amb la col·laboració de Kika, tocant fantásticament eixes campanades i Celtic Child, amb la participació conjunta amb el cor, de veus d’alumnes de l’escola de musica, ens van posar els pèls de punta als allí presents.

Fotos: Jaume Soriano
Des de la Junta Directiva de la Unió Musical L’Aurora, només ens queda que donar la més sincera enhorabona, tant a Miquel Morales i David Mas (directors de banda i cor, respectivament), a tots i cadascún del músics i cantants de cor de la Unió Musical, agraïr la seua vocació i així com totes les hores emprades, al grup Sedans i al Boato Amira i especialment a la seua directora, Aida Almendros, a Àngela Baldó (ella sap que té gran part de “culpa” de que tot açò siga possible).
Agraïr també, la seua participació, als diferents col·laboradors que hem nomenat abans (Lizz, David, Pere, Alba i Kika), a la Comissió de Festes 2014 i a l’Ajuntament de Sella, per convidar-nos a la Setmana Cultural i per l’organització, a la Diputació d’Alacant pel seu patrocini, a tots els col·laboradors, que desinteressadament ens han prestat les seues fotos i vídeos, si, Jaume Soriano, Pablo Giménez, Antonio Pérez, Jaime Tomás, Pablo Garcia,… esta va per vosaltres. I com no a tots aquells que vos emocioneu amb nosaltres, en cada concert, a tots els que ens seguiu, a tots els socis, i en general, a tot el poble de Sella,

Gràcies!!!!
Vos deixem a la vostra disposició, al nostre web i al canal de Youtube, el vídeo amb el concert complet:
[youtube width=”550″ height=”344″]http://www.youtube.com/playlist?list=PLPus7NEU18SLhkDDkDHwtGaY5w8iLkR-_[/youtube]

XIX Fira de Mostres i Cultura Mediterrània
“Personatges de la Marina Baixa. Segle XIX”. És el titol de l’exposició amb la que, un any més (i ja van quatre), l’Arxiu col·labora amb la XIX Fira de Mostres i Cultura Mediterrània de Sella. L’exposició va ser elaborada per l’Associació d’Estudis de la Marina Baixa, i des de l’Arxiu vam participar amb la redacció de la fitxa d’Antonio Giner, a qui hem dedicat les últimes entrades d’aquest blog.
Aci teniu una breu memòria gràfica de l’esdeveniment

També vam fer l’experiment de convertir el carrer de l’Àngel, on està la nostra seu, en un senzill auditori, doncs vam aprofitar l’esdeveniment de la Fira per organitzar allí dos actes. El dissabte, el nostre company Josep Garcia Sebastià va presentar Per un moment tot m’ha fet por, un recull de contes de por escrits per Jaume Silvestre, autor molt vinculat a Sella. Com podeu comprovar, la convocatòria va ser tot un èxit.

Animats per l’èxit, el diumenge al matí celebrarem una xarrada sobre el llibre Quan els trabucs refilaven, amb la presència del seu autor, l’escriptor Manel Arcos i la presentació de Pablo Giménez. Manel és el major especialista en l’estudi del fenomen del bandolerisme al País Valencià, i va ser tot un plaer escoltar-lo i mostrar-li alguns indrets singulars del nostre poble.

Coincidint amb la visita de Manel Arcos, vam conéixer de l’existència d’esta arma, trobada a Sella. Una de tantes que s’amagaven i encara s’amaguen a les velles cases del poble i que ens parlen d’un passat de violència i enfrontaments, on els roders i els cacics foren personatges destacats del segle XIX.

Només ens queda, per finalitzar, agrair a tota la gent que ens ha acompanyat aquests dies, en especial a Manel Arcos i Jaume Silvestre. I com no, als membres de la Comissió de Festes 2014. La Fira ha estat un èxit. I nosaltres contens d’haver pogut col·laborar un any més.

Aquella nit havia un esdeveniment especial al poble però, de tots els que estaven representant-se durant la setmana, eixe era un dels que menys l’interessaven. Per això, quan es va assabentar que aquella cantant brasilera tornava a actuar prop d’allí, de seguida va decidir anar-hi. A més, una nova aficionada a la bossanova, també cantant i guitarrista, s’havia animat a acompanyar-lo, així que la vetllada seria més entretinguda.

El concert transcorria sensacional, igual que l’altra vegada. A mitjan actuació, la solista va fer una lenta introducció melòdica per a una cançó, acompanyada per un sol instrument. Una trompeta, tal volta. La seua veu era neta, profunda, brillant. Encisadora. Ell tancà els ulls per sentir la música més intensament i va notar com se li posaven els cabells de punta. Quan els va obrir, es trobà amb un ulls que el miraven intensament…

No s’ho esperava i es va sorprendre, però va notar una flamerada al seu interior i la sensació de pell de gallina es prolongà uns instants més. Els ulls eren els d’una xica asseguda a la dreta de la cantant, una que tocava un instrument tradicional brasiler amb un so particular.

A partir d’aquell moment, les mirades es creuaren moltes vegades més. Era una mirada i un joc que li sonaven, que ja havia practicat moltes altres vegades. Podria dir que li feia gràcia, o que li molava, o que li resultava excitant. De fet, quasi sempre que havia oportunitat acaba jugant i, si haguera una nova ocasió, sabia que ho tornaria a fer. Però, també sabia que era un joc completament inútil. Sí, perquè al final, estava segur que no se atreviria a dir-li res a la xica, i si per un estrany ànim es decidira a acostar-se, segur que no es podria i que rebria un no per resposta.
O pitjor encara: rebria silenci.
– · – · – · – · –
[SWF]https://www.youtube.com/watch?v=TpjeG9o7e-A,300,220[/SWF]

El video és este.

Al magazín d’agost informem sobre la eixida a concurs públic de l’adjudicació del local de la peixcateria, el començament de les obres per a l’adecuació de la biblioteca com a seu temporal de les aules del futur […]

Un sábado cualquiera. De agosto, de vacaciones, sí, pero en realidad es un sábado cualquiera. Quedas con las amigas del Club Tardeo para cenar y salir por ahí. Siempre estás a gusto con ellas y sus parejas, hasta […]

Agustí Galiana ens aporta novetats molt importants sobre la detenció de Pantaleón Boné a Sella el 1844 i la participació, ara confirmada amb documents, del senyor Toni, juntament amb desenes de sellards implicats […]

Sempre mire un poc per damunt la il·lustració i el text introductori sobre l’autor que apareixen abans dels reportatges centrals. Però, esta última vegada va ser diferent. Havia alguna cosa en les imatges que […]

Se sentó delante del ordenador y abrió el archivo con la lista de posibilidades. Echó un vistazo rápido y pensó: “¡uf, estas necesitan algo de trabajo de investigación! Paso…”. Sin embargo, no lo pudo olvidar del todo. Desde es misma mañana tenía la sensación imperiosa de que lo debía hacer y le asaltó un nerviosismo apremiante que no le dejó tranquilo.

Procastinar, pensó. Esa es la palabra moderna que usamos ahora, en plan cool, para decir que retrasamos una tarea que “tenemos que” hacer. ¿Pero por qué nos gustan tanto los tecnicismos?, continuó pensando, ¿por qué no podemos decir un claro “postponer”? En fin…

En su caso, no obstante, tampoco se trataba una tarea que debía hacer, sino más bien que quería hacerla. O para ser más exactos, ni una cosa ni la otra: sentía que debía hacerla pero era él mismo quien se obligaba.

Al final abrió la web y se puso a escribir. En diez minutos tenía algo que podía dar por bueno. Lo releyó todo por si las comas estaban en su sitio y le vino a la mente, por una sutil relación, aquel soneto autoexplicado de Lope de Vega que contaba la manera como se debía escribir un soneto. En fin, se dijo, una entrada más.

Descobrim l’estació d’aforament que va permetre mesurar el cabal del Riu de Sella a principis del segle XX. Les seues runes descansen al fons de l’actual pantà de l’Amadorio
Des de la segona meitat del segle XIX, es va iniciar a Espanya una decidida politica reformista que pretenia transformar l’estructura productiva del pais, mitjançant la construcció d’obres públiques i l’aprofitament eficient i intensiu de l’aigua.
Tot i això, per a assolir este objectiu calia, primerament, conéixer la quantitat d’aigua que circulava pels rius espanyols i el seu repartiment estacional. D’aquesta forma, en 1903 es va crear el servei d’aforaments en Espanya, que va consistir en una xarxa pública d’observació que emprava unes estacions dotades d’un limnómetre per a mesurar el cabal diari (m3/seg) i l’altura o nivell de l’aigua, determinant així el règim dels rius.

Progressivament la xarxa es va densificar i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va instalar, entre 1911 i 1913, dos estacions d’aforament  per als rius Sella i Amadorio, que funcionaren durant uns 25 anys.
Les estacions es trovaben en la confluència dels dos rius a Orxeta, a la cua de l’actual pantà de l’Amadorio i baix dels dos ponts que els creuen. La sequera que estem patint ha fet baixar el nivell de les aigues del pantà, permetent-nos visitar les restes d’estes estacions, que foren abandonades al voltant de 1945, quan començaren les obres del pantà.

L’estació del riu de Sella, que entre 1911 i 1914 es va anomenar oficialment “E.A. Peñas del Molino” (per la proximitat del moli d’Orxeta) va ser destruida per la construcció del pont, als anys 1950-60, però ens ha deixat un registre  històric del comportament del nostre riu de gran valua.

Cal destacar, per a finalitzar, que en aquells anys l’aigua del riu s’aprofitava fins l’última gota, per a regar les hortetes que s’establien des de Tudons o el Comptador, a la capçalera, fins les grans hortes de Sella i Orxeta. Els cinc molins que funcionaven en aquella època també alteraven el règim natural del riu i, finalment, cal tindre en compte que en eixa època ja funcionava el bombejament de la Font de l’Arc, a la que se li treien 30 l/seg que s’avocaben al riu fins 1968, any en el que es paralitzaren els bombejos (per a fer-nos una idea, la Font Major sol traure un 16 l/seg.).
Hui, que quasi no es rega, deuria de circular més aigua que abans, però també és cert que el nostre consum és d’uns 150 litres per persona i dia, xifra molt allunyada de la primera meitat del segle XX…
 

Referències:

1) Mateu, J.F., Ruiz, J.M. y Portugués, I. (2012): Desarrollo del servicios de aforos en España. La red de estaciones de la Confederación Hidrográfica del Júcar, Valencia, CHJ.

(2) Quereda, J. (1978): Comarca de La Marina (Alicante). Estudio de Geografía Regional, Alacant, Diputación Provincial de Alicante.
Pablo Giménez Font
A la salut de Marc Llinares, per la seua prometedora carrera com a historiador

Ja fa prou temps del viatge a Oporto i Lisboa però encara li devia una entrada a esta ciutat. En fi, comence amb una confessió: a Lisboa li tenia por. Sí, com ja vaig insinuar en una altra entrada relacionada, […]

En el programa del mes de juliol el que fem es donar-vos 5 consells per mantenir-nos connectats de manera segura este estiu.

Connectat: programa 11

 

!–more–

>         Enllaços.

Borrar la caché […]

Puges a l’autobús, seus i, com sempre, quasi que de manera inconscient però amb certa intenció, mires i repasses a tota la gent que hi viatja. Així és com descobreixes, asseguda un poc més allà, en front de tu, a […]

Hace un par de semanas, la amiga MDR tuvo la exposición para la defensa de su Tesis Doctoral. Después de su explicación y de las preguntas pertinentes del Tribunal, el presidente de la mesa hizo la pregunta […]

Al magazín de juliol informem sobre Sella, que es proclama campiona de la lliga de pilota a llargues, sobre les obres de la biblioteca per allotjar el pròxim curs escolar, obres als carrers València, Proyecto i Sant Jaume, parlem sobre la manca de vivendes habitables al nostre municipi, sobre el deute de mancomunitat de la bonaigua, que impedeix la seua dissolució, la forta sequera i el sopar de mitg any.

Entrevistem a Pablo Vidal, qui ens parla sobre l’actualitat de la pilota a Sella i al reportatge, vos contem on es banyaven els nostres avantpassats. Com sempre tenim les seccions de cultura, esports i acabem en l’agenda cultural i d’oci a Sella i la Marina Baixa.

El magazín de juliol 2014

[SWF]https://www.youtube.com/watch?v=Ux1fglC0aT0&feature=kp,330,200[/SWF]

Hacía días que tenía pendiente la nota mental de “pararse a pensar”. Sin embargo, como venía siendo costumbre últimamente, infinitos compromisos le impedían tener algo de tiempo para sí mismo y aquella tarea se posponía sin remedio. Días después, al fin, logró encontrar algo de tiempo para marcharse al lugar de pensar. Era algo tarde cuando lo decidió pero el día alargaba bastante y pensó que tendría tiempo suficiente. Poco pero suficiente.

Cogió el coche y condujo apresuradamente. En menos de media hora, tras una caminata acelerada, llegó al destino, sacó su libreta e intentó relajarse. Respiró hondo y observó aquel majestuoso paisaje de bancales, pinos y roca, igual de impresionante que siempre a pesar de que la luz era más tenue de la que esperaba: el sol había caído bastante y una niebla aparentemente densa se veía avanzar desde el mar.
Esbozó cuatro pensamientos inconexos y los plasmó en la libreta. Demasiadas cosas para aclarar, pensó. En ese instante, levantó la cabeza y descubrió que aquella niebla había avanzado velozmente y casi la tenía encima. A pesar de no haber llegado a ninguna conclusión personal, un destello de lucidez le hizo incorporarse y tomar el camino de vuelta. Pero no llegó a tiempo…

A mitad camino, la niebla ya le envolvía por completo y apenas podía divisar un par de metros delante de sí. Siguió caminando movido por una mezcla de intuición y de inercia, casi sin vislumbrar las piedras del camino, los matojos o las propias curvas. Aceleró el paso temiendo perderse por el camino y trató de concentrarse en lo poco que veía.
En un momento de duda, se detuvo y puso todos sus sentidos alerta. Parecía que estaba empezando a oscurecer de verdad y no era únicamente la niebla la que dificultaba la visión. Tan solo se percibía el olor a tierra mojada, humedecida por la niebla, y no se oía apenas nada. O sí. Descubrió un ruido sordo y cercano, el de su corazón que latía acelerado.
Se puso de nuevo en marcha y continuó por el camino cuando repentinamente topó con un árbol. Le extrañó especialmente porque no recordaba ningún árbol en mitad del camino. No hizo caso y siguió descendiendo, más rápido si cabe. Notó sus latidos más intensos y sintió que la niebla le asfixiaba lentamente. Intentó avanzar, debía de estar ya cerca del coche, pero las piernas empezaron a flaquearle y perdió el equilibrio. Cayó al suelo y se golpeó la cabeza con la tierra húmeda. Se desmayó.

Cuando despertó la niebla se había desvanecido y él estaba al lado de su coche, pero en un lugar diferente de donde lo había dejado aparcado. Intentó pensar dónde estaba o qué había pasado pero todavía le dolía la cabeza y le costaba hilvanar dos pensamientos seguidos. Recordó entonces la caída mientras huía de la niebla. Recordó su nerviosismo. Recordó un árbol en mitad del camino. Recordó haberse perdido. Y en es preciso instante, se dio cuenta de que la niebla le había descubierto un nuevo camino.
– · – · –
Nota: aquesta entrada està inspirada mentre escoltava la cançó del principi, i acabada d’escriure després de llegir la lletra. És de John Grant, un artista que em va causar impresions contrastades (molt bones o un poc roïnes) en el Primavera Sound.