La gèlida Aitana d’Enric Valor

On 24 octubre, 2011 by arxiver
Spread the love
Enguany se celebra el centenari del naixement d’Enric Valor i Vives, l’escriptor que es va dedicar en cos i ànima a conservar la llengua, la memòria i l’imaginari col·lectiu dels valencians durant les tèrboles dècades del franquisme. I és que el mestre Valor se centrà sobretot a desenvolupar tres de les assignatures que, en aquella època, la societat valenciana encara tenia pendents: la normativització de la llengua, el conreu d’una novel·la valenciana de base realista i l’arreplega d’un corpus rondallístic –que posteriorment literaturitzà en les famoses Rondalles valencianes.
Certament, l’arrelament d’Enric Valor a la terra en què s’havia criat fou excepcional. De fet, l’escriptor castellut es degué recórrer pam a pam la nostra geografia, impulsat segurament per un deler infatigable de recollir i inventariar les realitats i els mites de cadascun dels pobles que integren el sud del País Valencià. Per tant, no podia oblidar-se de Sella…
El nostre poble, i, sobretot, el nostre paisatge, apareixen com a escenari en un dels contes de Valor, titulat “Viatge de Nadal”[1]. La narració la protagonitzen dos xocolaters de la Vila (Jesús i Jordi) que emprenen, el dia de la Nit de Nadal, la pujada a l’Aitana en direcció a Alcoi per a vendre allí les seues mercaderies. Al llarg del camí tots dos discuteixen sobre ell lloc on passaran la nit. Jesús, que és el més jove i intrèpid dels xocolaters, no vol aturar la mula fins arribar a Alcoleja, encara que haja de travessar el port de Tudons de nit. Jordi, que és més vell i té el cul pelat de pujar la serra d’Aitana, aconsella descansar en l’hostal de Sella. El xocolater més gran intueix que la nit serà freda i aconsella el jove que no arrisque la vida per manca de prudència. Però Jordi no fa cas de les advertències i, després d’haver sopat a Sella, decideix continuar i fer camí tot sol. Tal i com havia pronosticat la veu de l’experiència, a mitjanit la neu sorprén el jove traginer, que al final es gela i perd el coneixement enmig de la tempesta. Si voleu saber com acaba, podeu llegir tot el conte al bloc d’un tal Enric Iborra: http://www.laserpblanca.com/viatge-de-nadal-enric-valor

L’hostal de Sella
A continuació, vos deixe dos fragments del conte. El primer es correspon amb l’entrada dels dos xocolaters al nostre poble, moment en què se n’adonen de la bellesa inherent de les sellardes. El segon és una descripció enginyosa i mítica –com totes les descripcions paisatgístiques d’Enric Valor– de la via d’ascens del litoral al port de Tudons. Per cert, disculpeu el fet de no haver-me esperat a Nadal per a publicar-la. I recordeu que el millor dels homenatges que se li poden fer a Enric Valor consisteix, senzillament, a llegir la seua literatura.

«Era foscant quan arribaren a Sella.                                                                                             

Allà, ja en la mateixa falda de l’Aitana, des de la remota carena, els baixava una alenada glacial. A l’entrada del poble, vora la font, omplint un cànter de dues anses, corbat opulentament com uns malucs de dona jove, hi havia una fadrina, sana, esvelta i forta com una Raquel de la muntanya.
—Eh!…
Jesús li va dir una amoreta dubtosa; Jordi la va mirar silenciós, tal vegada pensant que ell, d’haver-se casat, bé podria tenir ara una filla així, d’una bellesa tan ferma i acabada».
……………………………………………………………………………………………………
«El camí més transitat per aquelles expedicions mercantils i bohèmies era el port de Sella o dels Todons, aquell grandiós esvoranc enlairat sobre un ample laberint de moles abruptes, tossals i pics que s’esvaeixen a poc a poc fins afonar-se en la llunyana mar. Pujant de la Vila a Alcoi, a mà dreta del llarguíssim port s’estén la descarnada crestallera de l’Aitana, i a l’esquerra els contraforts de la fosca i garrigosa serra de Penàguila. Llavors aquest camí carreter —avui enrevessada carretera d’asfalt— serpejava primer entre bancals i escaleroles d’oliveres i garrofers, entre lloms i pujols suaus pròxims a la mar, i per fi s’enfilava muntanyes amunt salvant turons, vorejant precipicis, engolfant-se per vidrienques rieres, amunt i avall com un tobogan de gegants i trobant-se amb el prodigi —als ulls dels vilatans— d’un canvi sobtat de clima en un trajecte de deu hores de pujada: de la tebior marinera al buf gèlid de les altures».
Neu a l’Aitana. Foto: Agustí Pastor


Neu a la foia Llarga. Foto: José Miguel García i Pere García




[1] El conte a què em referisc el trobareu al recull de relats d’Enric Valor que va editar Tàndem l’any 2000 a València i que rep el títol de Narracions Perennes.




5 Responses to “La gèlida Aitana d’Enric Valor”

  • Un post molt interessant, i una magnífica idea la de l'arxiu de Sella.Enhorabona per la iniciativa!

  • Gràcies, Amparo.

  • Recomane el treball del nostre amic d'Alcoleja Dani Iborrahttp://alcolejahistoria.blogspot.com/2011/08/enric-valor-alcoleja-i-laitana.html

  • I enhorabona per l'article Josep!!

  • Una iniciativa molt interessant seria demanar la catal·logació del ginebre de la família Valor (a Bítol, junt al Port de Tudons) com a micro-reserva de flora o arbre monumental. Sé d'alguns casos concrets ens el que s'ha aconseguit fer amb algun arbre molt característic de la zona. A la frontera entre Sella i Alcoleja tenim l'arbre que, segons Valor, tota la família ha abraçat des de fa més de tres-cents anys. No seria interessant protegir-lo? Gràcies per la cita, Pablo!

Aneu a la barra d'eines