Els secrets que amaga el Panteó de Santiago Llorca

Publicada el per
Spread the love
L’historiador i bibliòfil de Callosa d’en Sarrià Joaquin Ronda (blog lamarinadahir) ha fet una impagable donació a l’Arxiu de Sella. Es tracta d’una sèrie de notícies sobre aspectes relacionats amb el nostre poble aparegudes al Boletín Oficial de la Provincia de Alicante durant els anys 1879-1884.

Entre aquestes trobem una entrada d’abril de 1884 que tracta d’una disposició testamentària de Santiago Llorca, referida a la construcció d’un panteó en el, per aquells anys, recentment inaugurat cementeri (el primer enterrament és de 1874).

Hui aquest panteó és un dels monuments més coneguts de Sella i una veritable fita paisagística que dóna entrada al barranc de l’Arc. El document trobat per Joaquín Ronda ens permet avançar en la seua història, majoritàriament desconeguda [1].  
 El document planteja una sèrie de condicions de base per a la seua construcció, entre les quals destaca la primera:

 “El modelo de la obra ha de ser lo más parecido posible al panteón que existe en el barrio de San Antón, de esta ciudad de Alicante, dedicado a la memoria de D. Trino Gonzalez de Quijano”

Amb açò es confirma una sospita per a tothom, ja que la semblança entre els dos panteons, un conjunt piramidal coronat per un obelisc, és evident. Això sí: entre ambdós hi ha una diferència d’uns 30 anys. El Panteón de Quijano es va alçar en commemoració del governador d’Alacant que va lluitar de forma decidida contra l’epidèmia de còlera de 1854, sent ell mateix una de les últimes víctimes de la malaltia.

El Panteón de Quijano en un dibuix de 1863, aparegut a l’obra de Nicasio Camilo Jover “Reseña histórica de la ciudad de Alicante” (1863). Font
Fragment del document
(1884) 

El seu projectista fou el prestigiós arquitecte Francisco Morell, que pareix que es va basar en l’Obelisc als herois del dos de maig de Madrid (1821-1840). Tot i això, Morell va morir en 1872, així que queda descartada la seua autoria per a Sella. De moment encara és un misteri qui va fer el monument funerari que ens ocupa.
El preu de l’obra es va establir en 25.000 pesetes. El testamentari era l’encarregat de comprar els terrenys al nou cementeri, i ho va fer precisament al centre del recinte funerari. Nogensmenys, segons Natividad Martínez (1987: p. 232) el senyor Santiago va pagar el mur de pedra que envolta el cementeri.

El panteó, situat al centre del cementeri, amb la Penya de Sella al fons. Antigament tot el conjunt estava envoltat per una reixa amb porta. El mateix creixement del cementeri en la vertical ha soterrant, progressivament, la reixa fins que només va quedar la part superior, hui desapareguda.
El panteó té quatre figures escultòriques en cada cara: la Fe, l’Esperança, la Caritat i les Bones Obres (no estan ordenades), ensems que el de Quijano (la Fe, el Valor, la Caritat i la Temperança). La làpida va caure i està perduda.
 Però, qui era aquest Santiago Llorca?
El senyor Santiago (nascut a Sella o a Benidorm) fou un dels homes més rellevants de Sella durant la segona meitat del XIX. Cunyat del cacic local Antonio Giner –el senyor Toni- i enemic de Thous, era propietari de nombroses finques al poble: el Fardatxo, la Foia Llarga (només el corral, perquè el mas encara no s’havia construït), terres a Xarquer, Sagnon, a diferents hortes [2]…. Llorca era propietari d’una casa a la Plaça Major, que va regalar al poble per a la fundació d’un hospital d’acollida de gent pobra que molts encara hem conegut. Sobre aquesta casa es va construir, als anys 1990, l’actual ajuntament. També tenia “el huerto de las Delicias” (actual Hort de Catalí) on encara existeix un plafó ceràmic amb una enginyosa frase que s’ha atribuït a Santiago Llorca:
Hort de Catalí, antigament conegut com “Huerto de las Delicias”  o l’Hort de Don Santiago
                           

Llorca va morir el 12 de març de 1880 i va ser soterrat a Benidorm, on residia. Ací es perd el seu rastre. Encara en 1884 es plantejava el seu desig testamentari de construir un gran panteó amb un obelisc que centrara la vista del barranc de l’Arc, la qual cosa el faria veritablement immortal. Però no sabem si finalment el seu cos va ser traslladat a Sella, qüestió que ens convida a pensar en la possibilitat que el panteó, a dia de huí, estiga buit.

Un mausoleu buit?

Fet i fet, un testimoni de Ramona Garcia (nascuda a 1919) ens recorda una llegenda que va córrer pel poble encara als anys 20 i primeries de 1930. En aquell moment la família de Llorca ja s’havia desentés totalment del trasllat de les seues restes mortals, de forma que es contava que el seu esperit vagaba per l’Hort de Catalí. Ramona passava per allí sovint, camí del Molí on vivia, i sempre ho feia corrent per por a l’esperit del senyor Santiago.

A veure si podem anar recopilant més informació sobre aquesta edificació tan singular i simbòlica del nostre poble. Gràcies a Joaquin Ronda per estos documents que ens permeten conèixer un poc més la història del nostre patrimoni, en aquest cas funerari.

  

P.G.F_L’Arxiu de Sella
[1] BOPA 02_04_1884, nº 80 
[2] BOPA  11_09_1880, nº 219

El panteó és testimoni d’una època encapçalada per una nova elit dominant: la burgesia terratinent