El cant a l’Aitana de Vicent Andrés Estellés

 Des del punt de vista del contingut, ara el poeta atribueix al·legòricament a l’Aitana una funció cabdal: la de ser la guia del poble i, més concretament, dels mariners. Aquesta al·legoria es desenvolupa a partir de tres imatges fonamentals: la bèl·lica, la marinera i l’amorosa. Abans d’explicar-les, he d’insistir en el fet que el fil que les cohesiona és el jo poètic, la veu “narradora” del poema, ja que la composició està escrita des de la perspectiva d’un mariner que es prepara a la matinada per a embarcar. Així, la primera imatge —la bèl·lica— lliga la presència imponent de la serra al paper de capitana d’un exèrcit que guia els seus soldats (els mariners) en el camp de batalla (que, en aquest cas, es correspon amb el perill i la naturalesa imprevisible de la mar). Com veiem, aquesta imatge no es pot destriar fàcilment de la segona —la marinera—, ja que totes dues es troben molt ben imbricades. Ara bé, sí que hi ha dues metàfores que són exclusivament marineres: la primera, associa l’Aitana a la proa d’un vaixell, part davantera que pren la iniciativa en la trajectòria de la nau —«[…] imatge de proa / sempre enlluernada […]» (vv. 2-3)—; la segona, compara la serra a un far —«Oh far de la pàtria, oh llums que m’estime a la matinada!» (vers 19). Finalment, pel que fa a la imatge amorosa, s’estableix el paral·lelisme següent: jo poètic-mariner = amador; Aitana = amada. A més, aquesta metàfora també manté la noció de guiatge aplicada a la serra, en la mesura en què l’estimada és per al mariner l’alé que l’empeny a treballar cada dia i, en conseqüència, a enfrontar-se als perills marítims. En aquest sentit, el poema d’Estellés remet, encara que de manera bastant superficial, al famós «Veles e vents» d’Ausiàs March. D’altra banda, el poeta no escatima cap detall a l’hora de descriure, de manera sensual, i, fins i tot, eròtica, la relació mariner-Aitana: «[…] Tota la fusella del soldat caldria / per aconseguir la fonda besada igual que jo et bese, / com et destriava amb els dits de l’aigua el cos oh estimada» (vv. 16-18). 

Al capdavall, Vicent empra tota aquesta imatgeria per a donar compte d’una realitat ben present als pobles costaners de la Marina abans que aparegueren els radars i els GPS. I és que, quan encara no existien aquests mecanismes moderns d’orientació, els mariners s’havien de guiar amb l’ajut dels accidents orogràfics. Concretament, per als mariners de la Vila o Benidorm, els punts de referència més importants eren l’Aitana i el Puig Campana. 

Per últim, aquest poema és una bona mostra de la conjugació entre quotidianitat i èpica que caracteritza el Mural del País Valencià. La quotidianitat s’observa en l’escena que emmarca la composició —una matinada en què els mariners aparellen les barques en les drassanes—; també en la focalització de determinats elements: la finestra, l’alfàbega, l’olor de roselles, la brisa, els ferros, les suors, etc. Per la seua banda, el component èpic s’entreveu en el tractament heroic dels mariners i en la mitificació de l’Aitana. 

Fet i fet, aquesta publicació no és més que un tast de la poesia d’un gran mestre de la paraula, dedicada, en aquest cas, a la serra sobre la qual se sustenta, des de fa segles, bona part de l’economia, la cultura i, en definitiva, la realitat de Sella.