El cant a l’Aitana de Vicent Andrés Estellés

On 5 Abril, 2012 by pauet
Spread the love

Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés és, junt amb Enric Valor i Joan Fuster, una de les personalitats fonamentals de la literatura catalana contemporània al País Valencià. Actualment, la perspectiva històrica ens permet observar com cadascun d’aquests autors va reeixir en el conreu d’un gènere diferent: Fuster en assaig, Valor en narrativa i, per últim, Estellés en poesia. La magnitud i la qualitat de l’obra d’aquests tres genis va possibilitar que, contra tot pronòstic, la literatura en llengua pròpia escrita a les nostres terres no s’extingira durant el silenci imposat pel franquisme. I no sols això, sinó que, a més, dotaren la literatura valenciana de prestigi i universalitat del prestigi i la universalitat que li mancaven des de feia segles. Ara bé, hem de tenir present que el context històric d’aleshores no deixà de ser almenys en els primers anys de la trajectòria d’aquests escriptorsun impediment per a la manifestació culta de qualsevol llengua que no fóra el castellà. Per això, molts dels textos de Fuster, Valor o Estellés s’escrigueren en la més absoluta clandestinitat. Amb tot, malgrat els entrebancs, la consciència, el compromís i la necessitat inherent que sentien per retractar la vertadera essència valenciana menà els tres lletraferits a reflexionar sobre els paisatges de la nostra geografia, sobre les nostres particularitats i, en definitiva, sobre les nostres realitats.

En el cas concret d’Estellés, trobem poemes tan propers al nostre entorn com els que s’adrecen a l’Aitana, integrats al si del Mural del País Valencià, l’obra més ambiciosa de l’autor. Vicent començà a redactar aquest extens poemari a partir 1975. La data no és gens gratuïta. De fet, el mateix poeta explicà que la mort del dictador li permeté encetar el seu vast projecte: la creació d’una obra magna, conformada pels diferents pedaços que articulen la identitat dels valencians, en honor al valor i a l’esperança del seu país. A més, Estellés, en referir-se a la concepció del Mural, sempre afirmava que contenia els versos més alegres i lluminosos de la seua producció poètica. Amb aquestes premisses, l’escriptor de Burjassot bastí un mosaic, constituït per uns seixanta llibres i més de dues mil pàgines de poesia, en què la quotidianitat i la senzillesa trets per excel·lència que defineixen la poesia estellesianadesfilen davant d’un bakgroundèpic determinat, en aquest cas, per la naturalesa de l’obra. 

El Mural del País Valencià, integrat per tres volums en l’edició que n’ha fet Eliseu Climent en 3i4.
 
A l’hora de redactar aquesta entrada, he resseguit bona part del Mural del País Valencià en busca d’alguna referència al nostre poble. De moment, no n’he trobat cap. La intuïció em porta a pensar que, en realitat, Estellés no parla de Sella en concret en cap llibre dels que integren el Mural.Li haguera estat físicament impossible escriure de tots els pobles del País Valencià, sobretot si tenim en compte que va haver de compaginar durant molts anys el conreu de la poesia amb la faena de periodista. Així i tot, he cregut oportú dedicar unes línies a analitzar dos dels poemes que versen sobre Aitana, ja que, al capdavall, Sella deu el seu encant a la immediatesa d’aquesta serra.
I
Aitana Aitana
la cua tallada
de la sargantana
Els versos de l’auca
o l’endevinalla

Aitana Aitana
Dessota la rama
la pedra que canta
Aitana Aitana
aigua clivellada
Aitana Aitana
se’n va la guitarra
Aitana Aitana
amb un ruixim d’aigua
Aitana Aitana
la vinya oxidada

Aitana Aitana
creix l’arbre de l’aigua
Aitana Aitana
collites de l’aigua
Aitana Aitana
la pedra de l’aigua
Aitana Aitana

(Vicent Andrés Estellés, «Cant a l’Aitana: País Valencià. I», Cançó del dia i les muntanyes, dins del volumI del Mural del País Valencià, 3i4, València, 1996, pàg. 245).

Aquest primer poema és molt senzill, tant pel que fa al contingut com pel que fa a la forma. En primer lloc, quant al contingut, la composició presenta un caràcter eminentment descriptiu. El poeta hi destaca breument els dos elements constitutius de la serra: la pedra i l’aigua. Hi ha uns versos que ho sintetitzen a la perfecció: «Aitana Aitana / la pedra de l’aigua» (vers 22). Efectivament, l’Aitana es caracteritza, d’una banda, per ser un gran bloc massís de roca, i, de l’altra, per la quantitat de fonts i naixements d’aigua que alberga, els quals permeten l’aflorament de la vegetació i els conreus. Al llarg de tota aquesta composició, l’aigua i la pedra apareixen sempre agafades de la mà. I és que el poeta insisteix en el fet que l’aigua de l’Aitana naix de la pedra, descripció que es resumeix en el sintagma següent: «aigua clivellada» (vers 10). A més, Estellés relaciona el soroll de l’aigua amb la música amb el cant i la guitarra, de manera que atribueix a la muntanya la capacitat de cantar i, així, la personifica de bon començament. Pel que fa al contingut, només em resta assenyalar la importància de la metàfora animalística que obri el poema: «Aitana Aitana / la cua tallada / de la sargantana». Aquesta imatge conceptualitza de manera eficient i original el paisatge que se’ns descriu; ens permet copsar-lo i entendre’n les particularitats a partir de l’experiència cultural compartida (perquè dubte molt que hi haja algun valencià que no haja vist mai una sargantana). En definitiva, veiem com Vicent Andrés Estellés sempre recorre a la imatge fàcil i d’anar per casa a l’hora de bastir el seu univers metafòric. I això contrasta, per exemple, amb els mecanismes metafòrics que fa servir Enric Valor, qui, en L’ambició d’Aleix, també elabora una metàfora animalística per a descriure l’Aitana, però aquesta no té res a veure amb la d’Estellés, ja que és molt més preciosista, recargolada i excelsa: 

L’Aitana, l’enlairada i majestàtica serra, forma allí una alta vall, llarga i estreta […] Barrant-li l’horitzó de migjorn a la vall eriçada i solitària, corre interminable la carena suprema de la serra, lívida balena pètria morta sobre un jaç de serres convulses i entrelligades, amples com si anessin a ser infinites, que es resolen en la seua alta i senzilla unitat (Enric Valor, L’ambició d’Aleix, 1960).
Quant a la forma, el poema està format per versos pentasil·làbics (versos de cinc síl·labes), la qual cosa confereix a la composició un to desenfadat i popular, com si es tractara d’una endevinalla o una auca: «els versos de l’auca / o l’endevinalla» (vv. 4-5). De fet, aquest to juganer es desprén també de l’absència total de signes de puntuació i de la repetició continuada del topònim entre els diferents versos. 
 
Simes de Partagat

 

II
Aitana, Aitana, tan airosa i brava, tan arremangada,
oh tu capitana de clares milícies, imatge de proa
sempre enlluernada, pedra i pedra, pedra,
pedra capitana, un temps de roselles per l’aire arribava,
un temps de grans barques, de rems i de veles, oh gran capitana.
Cantava la fusta i cantava l’aigua. Fora la drassana canta el
mestre d’aixa, amb la fusta nova d’un futur que
avança. Un dit de saliva al bell mig de l’alba,
un dit de saliva i força contrària un cor de metralla.
Cantava el grumet a la matinada. Mare com
cantava. Oh Aitana, Aitana, tu la capitana.
Entrava la brisa per una finestra de ferros i alfàbrega,
oberta a la mar li arribava a l’era. Cantava, cantava
metall i suors del dia que avança pel camp de batalla.
Terra novençana per tu jo entraré navegant la barca.
Oh porta de l’alba! Tota la fusella del soldat caldria
per aconseguir la fonda besada igual que jo et bese,
com et destriava amb els dits de l’aigua el cos oh estimada.
Oh far de la pàtria, oh llums que m’estime a la matinada!
M’emporte a la barca i a la meua nit el pes del teu cos,
que és d’or i de plata. Creix una ribera tota d’or i flama,
de fulls i campana. Amada, amada! Aitana, Aitana!

(Vicent Andrés Estellés, «Cant a l’Aitana: País Valencià. II», Cançó del dia i les muntanyes, dins del volum I del Mural del País Valencià, 3i4, València, 1996, pàg. 245).

El segon poema, per contra, és bastant més complex, tant pel contingut com per la forma. Quant a la forma, els versos són molt més llargs que els anteriors i un tant irregulars, cosa que revesteix la composició d’un cert caràcter narratiu. De més a més, abunden els vocatius en què s’al·ludeix a la serra d’Aitana, que apareix personificada de bell nou. L’ús reiterat d’aquest recurs ajuda a crear un to solemne i profund, que no té res a veure amb l’enginy popular del poema anterior.

 Des del punt de vista del contingut, ara el poeta atribueix al·legòricament a l’Aitana una funció cabdal: la de ser la guia del poble i, més concretament, dels mariners. Aquesta al·legoria es desenvolupa a partir de tres imatges fonamentals: la bèl·lica, la marinera i l’amorosa. Abans d’explicar-les, he d’insistir en el fet que el fil que les cohesiona és el jo poètic, la veu “narradora” del poema, ja que la composició està escrita des de la perspectiva d’un mariner que es prepara a la matinada per a embarcar. Així, la primera imatge —la bèl·lica— lliga la presència imponent de la serra al paper de capitana d’un exèrcit que guia els seus soldats (els mariners) en el camp de batalla (que, en aquest cas, es correspon amb el perill i la naturalesa imprevisible de la mar). Com veiem, aquesta imatge no es pot destriar fàcilment de la segona —la marinera—, ja que totes dues es troben molt ben imbricades. Ara bé, sí que hi ha dues metàfores que són exclusivament marineres: la primera, associa l’Aitana a la proa d’un vaixell, part davantera que pren la iniciativa en la trajectòria de la nau —«[…] imatge de proa / sempre enlluernada […]» (vv. 2-3)—; la segona, compara la serra a un far —«Oh far de la pàtria, oh llums que m’estime a la matinada!» (vers 19). Finalment, pel que fa a la imatge amorosa, s’estableix el paral·lelisme següent: jo poètic-mariner = amador; Aitana = amada. A més, aquesta metàfora també manté la noció de guiatge aplicada a la serra, en la mesura en què l’estimada és per al mariner l’alé que l’empeny a treballar cada dia i, en conseqüència, a enfrontar-se als perills marítims. En aquest sentit, el poema d’Estellés remet, encara que de manera bastant superficial, al famós «Veles e vents» d’Ausiàs March. D’altra banda, el poeta no escatima cap detall a l’hora de descriure, de manera sensual, i, fins i tot, eròtica, la relació mariner-Aitana: «[…] Tota la fusella del soldat caldria / per aconseguir la fonda besada igual que jo et bese, / com et destriava amb els dits de l’aigua el cos oh estimada» (vv. 16-18). 

Al capdavall, Vicent empra tota aquesta imatgeria per a donar compte d’una realitat ben present als pobles costaners de la Marina abans que aparegueren els radars i els GPS. I és que, quan encara no existien aquests mecanismes moderns d’orientació, els mariners s’havien de guiar amb l’ajut dels accidents orogràfics. Concretament, per als mariners de la Vila o Benidorm, els punts de referència més importants eren l’Aitana i el Puig Campana. 

Per últim, aquest poema és una bona mostra de la conjugació entre quotidianitat i èpica que caracteritza el Mural del País Valencià. La quotidianitat s’observa en l’escena que emmarca la composició —una matinada en què els mariners aparellen les barques en les drassanes—; també en la focalització de determinats elements: la finestra, l’alfàbega, l’olor de roselles, la brisa, els ferros, les suors, etc. Per la seua banda, el component èpic s’entreveu en el tractament heroic dels mariners i en la mitificació de l’Aitana. 

Fet i fet, aquesta publicació no és més que un tast de la poesia d’un gran mestre de la paraula, dedicada, en aquest cas, a la serra sobre la qual se sustenta, des de fa segles, bona part de l’economia, la cultura i, en definitiva, la realitat de Sella. 


El peyó del Diví i, al fons, l’Aitana
 

                                                                                                          Josep V. Garcia Sebastià

3 Responses to “El cant a l’Aitana de Vicent Andrés Estellés”

Aneu a la barra d'eines