Enginyeria agrícola. Els camins de la pedra.

El poble de Sella és conegut en molts llocs pel seu característic paisatge esquerdat i rodejat de muntanyes. De fet, en molts quadres trobem la representació del poble, amb les muntanyes darrere i  els abancalaments que se sostenen per mitjà de marges fastuosos i vells que resisteixen el pas de moltes generacions de sellardos, heretats d’un temps anterior on l’agricultura era la protagonista d’una economia de subsistència que no donava per a viure. Per això, molts bancals van ser abandonats, però els seus marges romanen encara majestuosos aguantant les inclemències del temps, temporals, gelades i la llum del sol que els torna negres i que ens ajuda a distingir-los dels pocs marges nous que s’alcen hui en dia.

Una de les principals raons per les quals a hores d’ara ja no es construeixen tants marges és la mancança de gent que sàpiga treballar la pedra. I és que la gent major no transmet aquest saber a les generacions presents, ja que és un treball, encara que gratificant, molt dur. Una altra qüestió que cal tindre en compte és que és un treball laboriós, artesanal, que es perd en la nit dels temps, i que també es car, i com val més el marge que el bancal moltes vegades les solsides perduren sense fer, esperant que algú torne a deixar-lo com estava abans, erigit cap al cel, complint la seua funció d’aguantar eixa terra que ha sigut el sustent principal de moltes famílies de sellardos.

És molta la literatura que s’ha escrit sobre marges i encara se’n podria fer molta més, però el protagonista d’aquest escrit no és altre que les escales dels marges, pura enginyeria agrícola, que moltes vegades passa desapercebuda davant de la majestuositat dels marges que les sostenen.

Està clar que aquestes escales sempre han estat clavades en aquests marges, grans lloses planes de les millors vetes de pedra de les nostres muntanyes, que sobreïxen del marge uns dos pams per poder posar els peus i pujar o baixar còmodament d’un bancal a un altre, una solució lògica per dues raons:

• Una, i, crec que la raó principal i funcional d’aquestes escales, era per accedir als bancals llargs estrets i alts que són característics d’aquest paisatge esquerdat que tenim al terme de Sella, i que, potser, per ser tant petits no comptarien ni amb un xicotet caminal per accedir-hi. Fins i tot, es deurien cavar amb aixada perquè els animals no podrien accedir a aquest tipus de bancal. Tota la terra possible s’aprofitava per molt xicotet que fóra el bancal, qualsevol pam de terra bona tenia un marge que havia costat més de fer que el mateix bancal i allò que podia donar.

• Una altra possibilitat era la de guanyar temps. Com sempre, l’home ha acurtar el trajecte per dedicar el temps a altres coses. D’aquesta manera, les escales apareixien posades a mitjan camí del marge d’un bancal per evitar anar fins la punta d’un bancal i baixar o pujar indistintament per aquestes escales, organitzant el tros de terra que es posseïa des del bancal principal cap amunt o cap avall, per arribar fins als bancals que estaven terrassats en les nostres grandioses muntanyes.

Hi ha escales més xicotetes i més grans en els nostres marges, algunes d’aquestes traçades espectaculars han estat fetes amb gran mestria pels seus creadors. Si ens hi fixem quan anem pel camp, encara podem veure aquestes escales en els nostres marges i pensar que són grans obres d’enginyeria dels nostres avantpassats. Els camins de la pedra: solucions en el món agrícola per a facilitar la tasca principal, la comunicació, tan important per a l’home com per a  l’agricultura que li permetia viure.

Moltes d’aquestes escales, algunes vertaderament espectaculars, ja han desaparegut amb els seus bancals i marges, d’altres romanen impassibles davant de la curiositat de qui les veu preguntant-se què eren i per què servien, mentre altres passem per davant d’elles, sense donar-li la importància que realment tenien, perquè estem acostumats a veure-les i sabem o creiem saber per què servien.

Hui en dia són un element més del nostre paisatge, que, com els marges, desperten una gran curiositat a qui no pot gaudir del nostre entorn. Però aquestes escales són una vertadera obra d’enginyeria agrícola dels nostres avantpassats per facilitar la seua tasca, una solució més heretada de la necessitat de treballar la terra, d’aprofitar el temps, d’avançar cap al futur…

És un element més del nostre efímer patrimoni, com sempre poc valorat i poc cuidat per formar part de la nostra vida quotidiana, un treball impressionant dels nostres artesans de la pedra, una solució del passat que, si se li dona el seu valor i es conserva en el present, ens ajudarà a avançar un graó més en la nostra escala de valors: el de la valorització del nostre patrimoni en el futur.

Miguel Ángel Pérez Serrano