La importància històrica dels garrofers

On 18 gener, 2022 by arxiver
Spread the love

Els garrofers són uns dels arbres cultivats més representatius d’una part del nostre terme. Tot i això, actualment els podem trobar en posicions relativament marginals dins de les explotacions agràries, ja que son habituals en querenes i ribassos, mentre que és difícil trobar arbres al mig del bancal o, fins i tot, plantacions de garrofers. També crida l’atenció que tots els arbres són grans -en ocasions, monumentals- i que ja, pràcticament, ningú no planta un garrofer jove. Durant moltes dècades del segle XX, molts garrofers foren arrancats dels bancals per a acollir altres produccions, especialment ametlers.

Tot açò evidencia que el garrofer va ser un arbre important en el passat, però no ara, tot i que el preu de la garrofa s’ha incrementat molt als últims anys. La seua utilitat principal era la d’obtenir aliment per als bestiars, tot i que no hem d’oblidar el seu paper en l’alimentació humana en moments de mancança i de fam. Conforme els animals del camp (especialment matxos i burros) foren suplantats per màquines, el garrofer va perdre gran part de la seua utilitat. No obstant això, recentment el garrofí ha rebut molt d’interès per part de la indústria alimentària i la seua demanda és creixent.

Un altra característica és que es tracta d’un arbre que no suporta les gelades, de manera que només el trobarem en les zones més baixes i solejades del terme. A Tagarina, per exemple, només es coneixen un parell d’exemplars. Per això diuen que el garrofer “vol mirar la mar”.

Magnífic exemplar de garrofer al riu (2013). Molts garrofers, a l’estar descuidats, no permeten veure les veritables dimensions dels seus troncs regirats. Aquest exemplar va ser netejat per Amable Garcia al riu, prop del molí. Molts d’estos garrofers foren originalment plantats en temps de sarraïns

Ara, noves troballes documentals indiquen que, al contrari del que veiem actualment, el garrofer pogué ser un arbre dominant al paisatge agrari de Sella.

El primer document ens el va proporcionar l’historiador Primitivo Pla i tracta sobre el reconeixement de deute de set veïns de Benilloba per les 168 arroves de garrofa adquirides a Joanni Ferrer, l’arrendatari de Sella (se suposa que el senyoriu). Primitivo Pla ens assegurava que era l’únic contracte que havia vist de garrofes, ja que el més freqüent era fer-ho en blat, oli, vi o, fins i tot, ramat. Això podria ser un indicador de la importància del cultiu dels garrofers a Sella i de com els arrendataris del senyoriu (per cert, uns Ferrer) comercialitzaven part de l’excedent agrari.

Un altra notícia la vam publicar recentment i ens diu que, a la dècada de 1740, a Sella es produïen 8000 arroves, el que podria equivaldre a 127.000 quilos de garrofa. Recordem que aquesta xifra es produïa en una part del terme (la més càlida) i que contrasta amb els menys de 30.000 quilos d’ametla que es declaraven en la primera meitat del segle XVIII. Igualment, cal considerar que gran part del terme es trobava encara per rompre, ja que moltes terres encara no s’havien convertit en camps de conreu gràcies a les terrasses de pedra seca o bancals.

Alguns garrofers a La Solana (gener de 2004). Es tracta d’un dels pocs indrets del terme on podem trobar alguns bancals de vells garrofers. El seu marc de plantació ens recorda a una veritable devesa i ens fa pensar com podria ser aquell paisatge del segle XVII on l’arbre era el cultiu dominant (Arxiu de Sella)

Per tant, amb estes dades, caldria imaginar-se el paisatge d’algunes zones del terme com un extens i atapeït garroferal que, gràcies al seu fullam perenne i abundós, generaria una major verdor que la que ara veiem a un camp d’ametlers, vinya o, fins i tot, d’oliveres. Progressivament, aquest bosc de garrofers degué ser tallat i substituït per altres arbres.

Si considerem que el garrofer es va expandir amb la dominació islàmica, caldria preguntar-se, per últim, si allò que hem descrit seria un paisatge heretat dels moriscos, aproximant-nos millor al coneixement de com seria el nostre territori fa més de quatre segles, quan el garrofer regnava els camps de conreu.

El peu d’un vell garrofer sobreviu dins d’un pinar al barranc de l’Arc. És testimoni d’aquell paisatge agrari desaparegut i ens recorda les paraules de l’escriptor Ernest Martínez i Ferrando a la seua Primavera inquieta (1947): “Les fulles del vell garrofer, carregat d’anys, remorejaven suaument; de vegades semblava sentir-se entre elles una paraula humana, un gemec…” (citat a Zurriaga, 2003) 

Pablo Giménez Font

Notes:

Recomane la lectura de Zurriaga, F. (2003): “La garrofera. Deesa abrada del secà valencià” a Mètode, 40 (https://metode.cat/revistes-metode/document/la-garrofera-deessa-arbrada-del-seca-valencia.html)

Comments are closed.

Aneu a la barra d'eines