NOTÍCIES DE L’ARXIU, NÚM. 54

Destaquem algunes de les novetats dels últims mesos:

Primerament, el nostre regrés a les exposicions després d’uns anys complicats. Va ser a la XXV Fira de Mostres i Cultura Mediterrània quan reprenguerem l‘exposició “La memòria del carrer Jesús”, ampliant la que férem al 2018 però que va lluir molt poc per la pluja.
L’exposició era senzilla però emotiva: uns panells al llarg del carrer amb fotografies del veinat, principalment del segle XX, demostren que un carrer, per menut que semble, està carregat d’històries de vida. Les fusteries de l’alcalde Celestino Berenguer, de Pep Cantó (veritable escola de fusters), la venda de llet de Toni Molinera, la barberia del boticari i jutge de pau Joaquin Cortés, la història del Jesuset de la Boleta, el Raconet, el Forn, Gregori i Joaquina, Amparo i Batiste, Ramona i Joan, i un llarg etcètera. Una fòrmula fàcilment exportable a altres carrers.

D’altra banda, destaquem una iniciativa de l’Arxiu, mitjançant Albert Rubio i el rector Vicent Castaño, consistent en recordar, mitjançant una fotografia amb una breu biografia a l’altar de Santa Teresa de l’església de Santa Anna, la figura de Francisco José Cerdá y Cerdá. “El Canonge” és un dels sellards més il•lustres del segle XIX. Nascut a la dècada de 1830, fou canonge de la Colegiata de Tudela (Navarra), de la Catedral de Solsona (Lleida) y de la catedral de València. Va morir el 1903. Ara la seua figura torna al temple que el va veure batejar i on va oficiar tantes mises. Una bonica manera de que no es perga la memòria d’aquest destacat fill de Sella.
Per saber-ne més, podeu llegir les entrades de l’Arxiu:
https://elcabilo.com/larxiu/2015/04/15/el-canonge/ (2015)
https://elcabilo.com/larxiu/2021/04/09/el-canonge-carlista/ (2021)

Aniversari de l’altar Major de Santa Anna.

El 22 de març de 1992, tot just fa 30 anys, es va inaugurar el nou altar major de l’esglesia de Santa Anna de Sella. Durant la Guerra Civil es va cremar l’altar original i no va ser fins mig segle després que l’església va poder tindre un altar nou per a Santa Anna. A l’Arxiu Parroquial vam trobar un video conmemoratiu de la inaguració i el van digitalitzar per a fer-lo vissible al nostre canal de youtube: https://www.youtube.com/watch?v=4VzFhbyHS-s

Novetats bibliogràfiques

• El poemari Surant, de Dora Baldó i Lluis Soler, amb il·lustracions del propi Lluis i de Pilar García-Morato Bermeo, prologat per Baltasar Ripoll Torres, i presentat a la XXV Fira de Mostres i Cultura Mediterrània. Surant és un llibre de retrobament de dos vells amics retrobats a la maduressa, amb un fil comú com és Sella i la comarca de La Marina. Però, també, es tracta d’un nou llibre per a la ben nodrida biblioteca de Sella. Felicitats als autors!
• La depuració franquista contra el magisteri primaria la Marina Alta. El cas de Benissa, de Wilson Ferrús. Fa uns parell d’anys comentaren l’ajuda que li havien prestat al investigador Wilson Ferrús, al voltant del mestre represaliat Àngel Alemany. Wilson ens va regalar un escrit per a l’Arxiu i, posteriorment, va guanyar el premi d’investigació Vila de Benissa amb el seu treball de recerca que ara veu la llum.
• El treball de M.J. Gimeno Sanfeliu “De caballeros del rey a grandes de España. Los servicios a la Corona de los condes de Cirat y Villafranqueza” en Felipo, A. i Pérez-Aparicio, C (eds.) (2022): Nuevas perspectivas sobre la nobleza valenciana en la Edad Moderna. València: Diputació de Castelló, pp. 19-75. Gràcies als documents de la casa Cirat conservats a a l’arxiu provincial de Castelló, als últims anys s’han publicat alguns treballs interessants sobre els Calatayud. En aquest cas es tracta especialment en la seua etapa d’austracistes i exiliats a Viena, amb la figura de la la mare del baró (Teresa Ceveiro y Folch de Cardona) com a adminstradora. Recordem que Teresa Ceveiro és la responsable del capbreu de 1726. En aquells anys també fa moltes coses al poble de Cirat: cabreva terres i cases i fa millores en molins, palau, forn, assuts i sequies. Tot i que no hi ha referències documentals de Sella i Agres, sembla que aquesta època fou un moment de millores per a la baronia, un apista que caldrà resseguir per datar algunes millores fetes, per exemple, al nostre palau.

Pel que fa a les imatges i documents que hem anat publicant al nostre portal de Facebook, destaquem els següents:

En la festivitat de Reis de 1955 hi havia sessió doble al cine, i possiblement, després hi hauria ball.
Però el poble estava expectant per aquell concurs que, destinat a arreplegar diners per a restaurar l’església cremada durant la guerra, sortejava un veritable tresor per a l’època.
A qui li degué tocar la ràdio? (Arxiu de Sella. Fons Ramón Garcia).

En la dècada de 1720, Andrés Giner tenia unes terres d’horta que fitaven amb el “bancal de la Senyoria”, que estava travessat per un barranquet. En aquell moment, aquest llaurador va rebre permís de la baronía -propietaria del bancal- per a “rellenar dicho barranquito dejando desaguador suficiente por debajo”.
Sembla que així va nàixer l’Aigüera, que hui passa per davall del carrer València, l’Avinguda d’Alcoi (carretera), el Grupo… i el taller Tecnosenyoria, i l’antic “mataor”, que ocupen part de l’antic bancal de la Senyoria.
Ahí està l’aigüera, portant l’aigua cap al riu des de fa 300 anys!

Dibuix de l’enginyer geòleg i geògraf alacantí Federico de Botella y de Hornos (1822-1899). Un apunt realitzat per als seus estudis, possiblement entre les dècades de 1850 i 1870.
La nostra història ha canviat molt, la de les muntanyes gens…
Font: Archivo Histórico Nacional
https://dbe.rah.es/…/18521/federico-de-botella-y-de-hornos

Estiu de 1988: inauguració del depòsit de Santa Bàrbara, que complementava al construït en 1957 al calvari de l’ermita, clarament insuficient davant la creixent demanda d’aigua.
En la foto es pot veure, entre d’altres, a l’alcalde Salvador Garcia Cerdà i també a José Antonio Soler “el Ferrer”, la persona que millor coneix el depòsit i les aigües que circulen pels carrers i cases de Sella…
Font: Fototeca de l’Arxiu.

Anys 1970, Plaça Major: el tio Pepe El Casino porta una comanda a familiars de Gregori Agulló.
Pepe va emigrar a Amèrica i Gregori va treballar molts anys a França. Finalment pogueren tornar al seu estimat poble de Sella.

El nostre patrimoni artístic
Amb motiu de les obres d’ampliació i millora d’una de les entrades al nucli urbà de Sella, podem tornar a gaudir d’una de les poques manifestacions d’art contemporani que tenim. Es tracta d’una escultura de Marietta Olivares (Mallorca, 1942), instalada a principis de la dècada de 1990 amb les obres d’urbanització “dels banquets”.
Per conèixer qui és l’autora, copiem una part del seu curriculum, penjat a la galeria Dionís Benàssar:
-Licenciada en Artes Plásticas por la Corcoran School of Art, Washington DC (USA).
– Máster en Artes Plásticas por la Universidad de Maryland (USA).
– 1992-94: Profesora adjunta de Diseño y Dibujo, Universidad de Maryland (USA).
– Pre-doctorado en Artes Plásticas y Ciencias del Arte por la Universidad París I-Sorbona, Francia.
– 1999: profesora titular de Dibujo, Parsons School of Art de París, Francia.
– Desde 1978 expone en USA, España, Francia y Chile.
– Actualmente vive y trabaja entre París y Alicante.

Agost de 1988: comitiva inaugural de la piscina municipal de Sella. Encapçalada per Josep Garcia Català (del braç de Miguel Santamaria), que va donar els terrenys per a la piscina i futur poliesportiu de les Saleres. Darrere, entre d’altres, l’alcalde Salvador Garcia Cerdà, Antonio Fernández Valenzuela, president de la Diputació, regidors de l’ajuntament, representants de la Guardia Civil i, fins i tot, de l’Exèrcit de l’Aire (Base d’Aitana). Tots acompanyats per la Unió Musical l’Aurora de Sella.
Mai oblidarem la generositat de “Pepito el Cego” cap al seu estimat poble.

Sella cap a 1926, fotografiada pel mestre Antonio Mora.
Entre molts altres detalls, cal fixar-se en la blanca culminació del campanar, acabada de construir. El campanar vell (inferior) encara no s’ha restaurat (en 1927 ja estava lluit de blanc). L’ermita apareix tota encalada.. la foto està plena de detalls.
Negatiu donat pels fills d’Antonio Mora, positivat i restaurat pel nostre veí ucraïnes Miguel Belyak.