El pi de Sagnon, testimoni del segle XX
El passat 28 i 29 de març presentarem a la Fira de Mostres la nostra última exposició. Una mostra molt menuda però sentida, que ha volgut ser l’homenatge a un dels grans arbres del nostre terme, desaparegut el 2025.
El de Sagnon es tractava d’un pi ver o pinyer (Pinus pinea), plantat al costat de l’era del mas. Al seu voltant van establir en la segona meitat del segle XX una línia elèctrica i en 2011 li van seccionar brutalment una part lateral de la copa per a evitar que les seues branques danyaren el cablejat. Cap a 2024 va començar a manifestar un progressiu secament de les fulles fins que, cap a finals de 2025, estava totalment mort. En desembre d’aquell any, l’empresa responsable de la infraestructura elèctrica el va tallar, triturant les seues branques i deixant l’enorme soca partida en diversos fragments sobre l’era del mas.
És en eixe moment quan apareixem alguns membres de l’Arxiu per valorar la possibilitat de fer-se amb un fragment de l’arbre, sabedors de que dins del tronc amagava la seua història i la de les nostres terres. Coneixíem prou bé aquest pi i el fascinant mas que l’acull, del qual tenim un xicotet fons documental de rescat, però sabíem també que si aconseguíem fer-nos amb una mostra completa del tronc, podríem aproximar-nos a l’edat de l’arbre i al seu creixement. El pi, o les restes vegetals d’allò que va ser un arbre majestuós, es va convertir en un arxiu biològic que ens permetria conèixer millor la història del mas i de les terres meridionals d’Aitana.
Finalment, un matí de febrer aconseguirem tallar, no sense dificultats, un fragment complet del tronc. Per a aquesta faena va ser essencial la presència de Jimmy de l’Arc que tan generosament el va tallar i va polir la peça. Posteriorment, se li va fer un tractament d’assecat natural amb un producte (Lasur), per a mantenir el tronc amb el màxim de la seua naturalitat. El dia del tall, envaïts per una inoblidable olor a resina, van anar apareixent els anells que amagava el cor de l’arbre.
Els anells dels pins, a l’igual que altres espècies arbòries, ens parlen de forma aclaridora sobre les condicions ambientals en les quals va viure. Cada anell correspon a un any complet i del seu estudi s’encarrega una disciplina científica anomenada dendrocronologia. Després d’una lectura acurada, hem pogut datar la plantació del pi en la última dècada del segle XIX, tenint en compte que es tracta d’una cronologia relativa, que pot anar deu anys amunt o avall. Amb 135 anys, l’arbre ha conegut canvis històrics extraordinaris, però també alteracions en les precipitacions que resulten molt interessants. D’alguna forma, completa la informació que disposem dels pluviòmetres (des de 1953), i ens permet aproximar-nos millor al coneixement de les fases seques i humides des de finals del segle XIX, de les quals només tenim noticies indirectes.
Amb estes dos variables, la històrica i la climàtica, dissenyarem un xicotet panell explicatiu que acompanyava la mostra del tronc, fragments de la crosta i algunes pinyes i pinyons. Per al disseny del panell ens va ajudar Jose Luis Carrillo, fotògraf i veí de Sella.
La historia del pi
Des del punt històric, l’arbre es va plantar quan el mas de Sagnon estava habitat per la família Morales Buades, de Sella, sent propietat de Juan Bautista Lloret Galiana, de La Vila. Segons l’estudi genealògic preliminar realitzat per Albert Rubio, la primera partida de la família Morales Buades on apareix Sagnon com a lloc de naixement és de 1880, amb Juana Morales Buades. Després vindrien altres germans, però volem destacar a Maria (1899), besàvia d’Albert. Ens agrada pensar que el naixement d’aquelles xiquetes va coincidir amb el naixement del pi.
Aquella època era, directament, un altre món, tant diferent a l’actual. Per començar, no existia encara la carretera, i el camí que passava a prop del mas era l’antic camí reial de La Vila a Alcoi, un camí de ferradura. Segons un testimoni, l’accés des del camí al mas es realitzava mitjançant dos grans portes, testimonis de la inseguretat anterior derivada del bandolerisme i les guerres carlistes; portes que, per cert, que encara es poden observar en l’interior dels corrals de la casa.
Altre fet rellevant a destacar és com a la dècada de 1950 la construcció de la base militar d’Aitana per part de l’exèrcit dels EEUU obligà a instal·lar la línia elèctrica que passa junt al pi, línia que anirà ampliant-se al llarg del segle. És precissament eixa línia la que explica per què han tallat l’arbre, una vegada mort i després d’haver-li realitzat una severa poda en 2011.
Entre 1960 i 1970 Sella perd gran part de la seua població per l’emigració, però la primera manifestació d’aquesta davallada demogràfica ocorre als masos, la majoria dels quals ja no estan habitats de forma permanent. De fet, al morir Ramona Morales Buades i el seu marit Cecilio José García Solbes en la dècada de 1960, el mas pasa a ser treballat per la seua filla Pepica i el seu home Carlos “Sagnon”, que ja viuen al poble i cap a 1995 deixaran el seu treball com a mitjers al mas, que quedarà completament abandonat al deixar de llaurar-se les terres. Des d’aquell moment, la casa ha estat víctima de l’espoli i la degradació, i no cal esperar molts anys més per a que la teulada s’enrune completament.
La mort del pi, d’alguna forma, representa el final definitiu d’una època.
El que ens conta del clima
El pi es trobava a prop de la bassa de Sagnon, que portava les aigües des d’un assut situat al Pont del Pas, a l’entrada de Tagarina. Això fa pensar que va ser un arbre ben abastit d’aigua, però també molt sensible a les sequeres fortes, ja que la bassa no es podia omplir en eixos moments. Per aquesta raó, els anells de l’arbre són, sobretot, indicadors climàtics de les sequeres. De la nostra anàlisi, hem pogut detectar les més rellevants, relacionant-les amb fets històrics documentats:
Els primers anys de la dècada de 1910 són molt secs i aboquen a molts joves de Sella a emigrar principalment cap a Europa, aprofitant la necessitat de mà d’obra que ha provocat la Primera Guerra Mundial. Al panell de l’exposició vam incloure una fotografia de Ramón Climent treballant en aquella època a França.
Durant la dècada de 1930 hi hagueren fortes sequeres, destacant la dels anys 1937-1939, coneguda com la sequera de la guerra. Fins i tot, el toll de la Font Major es va quedar sense aigua, tal i com ens demostra una fotografia del mestre Antonio Mora.
Entre 1965 i 1970 patirem una sequera singular, ja que el abastiment d’aigua al poble va perillar per la instal·lació de motors en la Font de l’Arc per part dels regants de La Vila (1969). En Sella varen fer una gran manifestació defensant l’aigua, encapçalada per les dones segons les cròniques.
En 1978 i uns pocs anys següents, la sequera va ser extraordinària fins el punt que va obligar a instal·lar dipòsits (majoritàriament d’uralita) en les cases del poble. A la resta de la comarca també es va fer notar intensament: el pantà de l’Amadorio es va assecar per complet i s’utilitzaren barcos amb aigua per a abastir a Benidorm.
La sequera de 1993-1995 es va acompanyar de l’incendi forestal a Tagarina i la Penya de Sella, un foc que es va quedar molt a prop del pi. Amb esta sequera es van iniciar de nou els bombejos a la Font de l’Arc, generant de nou un conflicte social al poble.
I a partir de 2010 veiem com s’inicia una fase climàtica amb anys humits i altres extremadament secs, com 2014, 2016 o 2023. Està successió de sequeres, curtes però molt intenses, possiblement estan darrere del debilitament del pi centenari, fins produir la seua seca completa al llarg de 2024 i 2025. Afortunadament, de les pinyes recollides recentment, encara hem pogut extrau-re pinyons que ja han començat a germinar.
Amb esta xicoteta exposició hem volgut retre-li un homenatge al pi de Sagnon i a la seua importància històrica i ambiental. Estos grans arbres no són només un monument natural, sinó que tenen una enorme càrrega simbòlica: molts de nosaltres hem crescut observant la seua majestuosa presència, formant pas del paisatge i del quadre inseparable que formava amb el seu mas. I com molts de nosaltres, també ho van fer generacions dels nostres avantpassats.
Sensibles a estes sensacions que ens desperta a tots, l’associació Club de jubilats de Sella ha decidit que el tronc i el panell es queden al seu local, per tal de que no s’oblide la preciosa història del pi de Sagnon.
Pablo Giménez Font