Sella vs La Muntanya: història d’una rivalitat eterna
Costals, Bessonet, els germans Ferrerets, el tio Sapena, Veneno, … A molta gent de hui en dia potser no li sonen de res aquests noms. Són alguns dels millors jugadors de pilota de Penàguila, que durant anys van competir amb Sella i altres pobles de la Muntanya per ser els dominadors de les partides i els desafiaments de Perxa.
Ens conta José Pérez (Pepito “El Llop”) que el tio Veneno el vell destacà per “casar” molts diners per a les apostes. Eren duros de plata i els portava en un mocador “d’herbes” de quatre pics. En paraules literals de Pepito, que era testimoni d’aquelles partides, “venien a per la pell de Sella i a pels diners”. A Sella no tots podien permetre jugar-se el sou ni els diners. Podem destacar a Miquel el Ferrer com a jugador. Tampoc es quedava enrere a l’hora d’apostar. Podien haver partides que “copava” totes les travesses.
A finals dels anys 40 i principis dels 50 podem destacar a Sella als jugadors Àngel de Mari Carmen, Juanito Pereroc, al Surdo o a Pepe Luis Lagràn, entre d’altres. Les partides més importants es disputaven a la Plaça Major, ja en aquells moments considerada una de les “catedrals” de la Perxa. Els grans desafiaments contra els pobles de la Muntanya solien ser d’estiu cap avant. Sempre es jugaven en diumenge de vesprada i algunes duraven dos dies per disputar-se “a jocs correguts”. Si la partida s’havia d’acabar un dilluns, els jugadors no anaven a la faena. Alguns s’ho podien permetre perquè eren fills de llauradors de classe mitjana. Realment era poc comú veure jugadors fills de jornalers, ja que econòmicament no s’ho podien permetre.
També cal dir que algunes ocasions els jugadors de Sella tenien la percepció que els de Penàguila venien en “pla” prepotent. Eixe era el cas dels moliners de Penàguila, Tonico i el Rei. Imaginem que si preguntarem als rivals, podrien pensar el mateix dels de Sella... coses de la rivalitat.
En aquelles partides La Plaça s’omplia de gom a gom. Cadires del Casino, cadires portades de casa, cadires de les cases particulars dels veïns que les deixaven. Una de les cases d’on més cadires es treien era de casa el tio Gregori Agulló. Sella era i és un poble que acollia amb fervor als jugadors. Era tot un luxe que aquests es pogueren allotjar en les cases particulars. Eixe dia treien mantells nous, menjars especials, coberteria més bonica, de matí el millor herbero (Monreal), anís amb cireretes… tindre en casa a eixos “cavallers” era tot un orgull i motiu de satisfacció. Els habitants de Sella irradiaven aquells dies respecte i fervor cap als seus ídols esportius. La pilota ha sigut i és “algo religiós” al poble de Sella.
No sols amb Penàguila hi ha hagut una gran rivalitat. Que dir de pobles com Alcoleja (Antoniet, que el llogaven també per a restar a Llargues a les partides de festes. I als 80 i 90 amb el Terrible, el Mestre, el Tendre, o el jove Vicentet), de Benasau (Saoro, Cèsar, Nando d’Ares), de Balones (amb un feridor que “feia por”), de Gorga (els germans Carteros), de Benillup o de Benifallim.
Menció especial mereix una partida jugada en Balones per part de Fermin, Miguel, Luis, Nando i Adolfo contra Fredi i Perele (professionals), amb triomf per als de Sella.
Durant gran part del segle XX la rivalitat era en les partides de Festes o desafiaments, que eren prou habituals. Amb l’arribada de la Federació de Pilota la rivalitat ha estat durant la disputa de les Lligues de Perxa. Sense oblidar també les partides de Festes.
Les últimes generacions de jugadors de Sella també han “palpat” eixa rivalitat. Rivalitat que sempre ha estat sana i esportiva. I que esperem que es puga mantenir durant anys. És cert que la minva de població d’alguns pobles la fa perillar. Però com ja hem dit, eixa “rivalitat” (sempre ben entesa…) serà eterna.
David Mas Català