Un regal de reis inoblidable

Cadascun de nosaltres esta format per trenta-set bilions de rajoletes anomenades cèl·lules acoblades perfectament per tal de formar el cos humà. Al cor de cada una d’aquestes cèl·lules trobem el material genètic anomenat ADN. Es tracta del nostre llibret d’instruccions amb més de tres mil dos cents milions de lletres ordenades de forma especifica i gràcies a les quals cada persona és única i diferent al món. Tanmateix, aquesta organització no és a l’atzar. La barreja d’aquestes lletretes ve determinada per herència familiar i es traspassa de generació en generació en cada família. És per això que a vegades els nostres nets poden traure els ulls o inclús la personalitat dels nostres avis.

Ara fa un any els reis mags em varen portar el que en un principi jo pensava era carbó: una prova d’ADN amb la qual cada persona pot descobrir trets generals de si mateixa i com a curiositat, pots comparar el teu ADN amb altres persones que s’hagen fet eixa mateixa prova al món. Per a la meua sorpresa, aparegueren dues persones en la ciutat de Seattle (costa oest dels Estats Units d’Amèrica) que compartien al voltant de l’u per cent del meu ADN. Dues opcions, es tractava d’una errada o érem família directa amb menys de tres generacions pel mig. Impossible?

Poc a poc establirem contacte i començaren a sorgir sorpreses. Un alt percentatge del seu ADN era espanyol  però els seus avantpassats directes provenien del nord d’Àfrica, l’única solució per explicar aquest embolic era que foren familiars d’emigrants espanyols al nord d’Àfrica i concretament de L’Alger (Algèria). Ara bé, la major sorpresa arriba quan vàrem començar a intercanviar fotos. Els dos teníem les mateixes fotografies i altres les havia vist a casa de ma tia Clara i Pepito el Llop. Nervis, pell de gallina i alguna que altra llagrimeta als dos extrems del planeta. Acabàvem de trobar a la neta del tio Blai que emigrà als Estats Units d’Amèrica després de la segona Guerra Mundial i de la qual s’havia perdut el rastre.

Com molts alacantins, a finals del segle XIX i principis del segle XX el tio Blai, germà del meu besavi Salvador del Forn/el Pont (pare del meu avi Salvador el Pont i Clara) emigrà amb la seua dona Maria cap a L’Alger en busca d’una vida millor. Allí, al barri de El Biar obriren una carnisseria on prosperaren amb l’ajuda dels seus huit fills (7 filles i un fill, la primera de les quals, Maria, va nàixer a Sella)

Quantes tertúlies amb els meus avis Salvador i Manolita parlant sobre la importància de la família de l’Alger (això per a un altre dia) i més recentment amb Pepito el Llop i Clara contant com el tio Blai i la família venien de L’Alger sovint i feien un gran dinar amb tota la família per a celebrar-ho.

Tornar a casa com per a tots els emigrants és sempre motiu d’alegria e inclús un somni. Així ho relata la seua filla Fifin en una de les cartes des de L’Alger al meu avi Salvador on explica que tenen ganes que s’acabe ja la Guerra (Segona Guerra Mundial) i que son pare (el tio Blai) està major i diu que l’únic que el podria rejovenir és tornar a l’Aguilar i fer-se un bon got de vi.

La major part dels fills de Blai i Maria, com molts altres algerians d’origen alacantí, a finals del anys cinquanta i durant la dècada dels seixanta, emigraren a França pressionats per la revolució algeriana on hagueren d’establir-se i començar de nou com a francesos considerats de segona classe: els Peus Negres (“Pieds-noirs”). Per altra banda, una de les filles, Elena Pérez, es casà amb un soldat Americà i després de la Segona Guerra Mundial emigraren cap a Amèrica. Després de més de 60 anys i gràcies al rastre de l’ADN hem pogut recuperar la connexió amb una part de la família que creiem perduda. L’ADN del tio Blai i per tant el de la nostra família continua escampant-se pel sud de França, Còrsega, Espanya i ara també sabem que per tota la costa oest dels Estats Units. Per tal de celebrar-ho i tal com feia el tio Blai, les passades festes de l’Aurora, la neta del tio Blai (Viviane) i la seua filla Breana vingueren des de Seattle per tal de retrobar-se amb la família i sobretot conèixer el lloc on va començar tot, Sella. Van ser moments molt emotius, inoblidables i màgics amb francesos, americans i valencians tots membres de la mateixa nissaga compartint de nou allò que està imprès al nostre ADN, el bon vi de l’Aguilar.

Al planeta hi som més de set mil milions de persones. Quina probabilitat hi ha que dues persones al món es facen una prova d’ADN amb la mateixa empresa i que resulten ser família? Jo per si de cas com sempre tornaré a posar garrofes, aigua, taronges i palla al balcó.

Enguany per on vindran?

Vicen (-tet) de Manolita