Em cague en la llet de pot!
Aquesta expressió tan coneguda representa, tants anys després, un sentiment generalitzat davant la textura acuosa i el sabor neutre de la llet en pols que els americans repartiren vers els acords amb el règim de Franco.
A principis de la dècada de 1950, l’arribada del president Eisenhower a la Casa Blanca va suposar un nou canvi en la politica nord-americana, volcada en aquell moment en la lluita contra el comunisme. L’Espanya de Franco, antic pais col·laboracionista nazi, fou considerada aleshores una aliada estratègica per fer front a l’enemic comú: la URSS i els seus països satèl·lits. S’iniciava així una nova època per a la politica internacional que començaria a traure de l’aillamanet diplomàtic i econòmic al nostre pais. I res més lluny del que es puga pensar, aquestes decisions tingueren un impacte important a Sella.
En primer lloc, per la construcció d’una de les moltes bases militars americanes al cim de la serra d’Aitana: una història que encara està per escriure al nostre poble.
I, en segon lloc, per l’arribada d’ajuda alimentària en forma de pots de llet en pols i de formatge, que es varen distribuir tant en l’escola de xiquets com en la de xiquetes des d’aproximadament 1953. Aquesta “llet de pot” arrivaba pel port d’Alacant i era distribuïda per Cáritas, preferentment entre els escolars.
Per això, els xiquets d’aquella generació parlen amb propietat en cagar-se, encara hui, en la “llet de pot”, com si maleïren la misèria predominant en un país que eixia amb dificultats d’una dura postguerra….
 |
| Pot de formatge americà conservat en un mas de Tagarina: “Donated by the people of the United States of America” (for the people of Sella) |
 |
| Hui encara és reutilitzat per a “ensofrar” les parres |
 |
| Escolars de Sella, dels quals tastaren els productes lactis americans. Ningú millor que ells poden “cagar-se” en la llet de pot, ja que saben de què parlen |
 |
| Descàrrega dels productes americans al port d’Alacant a principis de la dècada de 1950. Tècnicament es tracta d’ajuda humanitaria, i ens permet reflexionar sobre on està i on estava aquest país fa unes dècades |
P. Giménez
Desconeixia per complet el significat i procedència d'eixa frase, i encara que no l'he usada mai, sí que l'he sentida dir alguna vejada que altra.
Gràcies per compartir estes històries tan interessants amb tots nosaltres.
Per cert, eixe pot de formatge és una reliquia que caldria guardar.
Ensofreu les parres en un pot de colacao :)))
Que bo que estava el formatge dels americans.
Jo vaig beure llet en pols. Anava a l'escola de la plaça (l'ambulatori) i el primer mestre que la va repartir era en Àngel Alemany. La preparaven a l'hort de la Font, on vivia el mestre i a l'hora del recreo enviava a dos xiquets a que la portaren. Molts dies estava freda ja que de vegades els xiquets es paraven i arribaven tard. Com que sucre no n'hi havia massa, de vegades la barrejàvem amb canella. Per de matí es repartia la llet i per la vesprada van começar a repartir una mantega groga que jo trobaba ben bona. Més tard la van canviar per formatge. Era un formatge groc que pense que és el millor que m'he menjat mai. Pot ser perquè va ser el primer que vaig menjar en la meua vida. Hi havia mestres que repartien el formatge a ull, però d'altres el pesaven i a més a més molt al fi. Els xiquets buscàvem la manera de que el troç fora més gran i baix del platet del pes apegàvem alguna cosa. Algunes persones dien que els mestres el racionaven tant per poder vendre, d'amagatotis, el que sobrava.
Gràcies Salvador, com sempre els teus testimonis son de gran valor, especialment per als que no hem viscut eixes èpoques.
No deixeu de llegir els comentaris que Salvador fa en les entrades anteriors, com la de l'arxiu de la banda i la companya de teatre.
A veure si t'animes a publicar alguna cosa de les que tens escrites ja o ens contes alguna història nova!
Pablo
Amparo, com que el propietari de la llanda ens ha llegit, ja no te excusa per a canviar de recipient…
Pablo