Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona

Amb aquest article d’advertiment sobre l’estat de les restes més antigues del castell almohade de Sella, ens unim a la celebració de les festes de Santa Bàrbara, a qui està consagrada l’ermita que acull dit castell. Per Miguel Àngel Pérez Serrano.

El poble de Sella, com molts de la nostra contornada, està coronat per un castell. Aquestes antigues construccions ens contemplen des de fa molts segles. Per estes han passat diverses civilitzacions que han controlat el nostre territori, per a la seua guarda i custodia. Ara, formen part del nostre patrimoni, donat que nosaltres som els dipositaris de tot allò que ens han llegat les generacions precedents.

Aquesta fortificació es situa en un turo on pot controlar un immens territori al seu voltant, i amb una connexió visual amb altres fortaleses de la contornada, com el castell d’Orxeta, que formaven un sistema de defensa efectiu del territori ja des d’època medieval. Però, probablement, ens podem remuntar a moments anteriors, donat que s’han trobat vestigis d’una ocupació més antiga.

El castell de Sella alberga en el seu interior una ermita consagrada a Santa Bàrbara, d’ací ve el seu nom actual. Es va construir damunt de les runes de la fortificació existent, encara que no sabem la data de construcció d’esta ermita.

L’actual castell, probablement, va ser un centre castral rural secundari inclòs dins dels límits de “juz Qusantaniya”( Cocentaina) i els “azja” de València durant els segles XII i XIII. Esta fortificació va ser construïda pels almohades, últim poble nord-africà que va ocupar la península Ibèrica i les nostres terres. Davant de l’amenaça de l’avanç cristià la solució va ser fortificat el territori amb nombrosos castells, per a la defensa del territori, però també amb la funció de captar els impostos generats al territori en la població del voltant. Pagar els impostos significava que la població es mantenia fidel a les autoritats, a canvi els oferien protecció al castell en cas d’atac, on es podien resguardar dels enemics.

Les restes de ceràmica que trobem per tot el turó en direcció al castell, ens indica una ocupació d’hàbitat en el segle XIII. Són restes de vaixella que utilitzen en aquests moments, i que ens ajuden a conéixer un poc més la vida en eixos moments.

En l’actualitat són poques les restes originals que trobem del castell de Sella. En la zona nord del recinte trobem les restes d’un mur de tapial que està construït sobre la roca mare. Hui en dia, ha desaparegut l’enlluït que cobria les tongades per simular l’existència de grans carreus, esta era una tècnica per simular que era una muralla forta i una plaça ben fortificada. També han desaparegut les biguetes o agulles (forats de les bastides) de les caixes que sostenien el tapial.

Des de l’època omeia i, sobretot, en els tapials del segle XII o almohades, l’enlluït de la cara exterior es revestia amb aquesta tècnica d’aparell fingit de carreus. Açò s’obtenia per un dibuix previ de línies realitzades amb un punxó, estes es reomplien amb color almagra simulant el contorn dels carreus, que podien ser pintats de color ocre, roig o altres colors. Aquesta tècnica ja la trobem en Madinat al-Zahra.  En les nostres terres trobem paral•lels d’esta tècnica que simula carreus en el castell de La Mola en Novelda o en la torre del castell de Villena. Cal dir, que estes fortaleses si estan ben datades cronològicament a finals del segle XII principis del XIII.

L’altura del llenç de la muralla de Sella és d’aproximadament uns 5’50 m, i l’alçada de les tongades de 0,90 m per 1’30 m de longitud de tapial formigonat, es a dir, amb argamassa de cal i pedra (figura 2). Esta va ser una uniformitat imposada pels almoràvits en primer lloc, i utilitzada després pels almohades en les fortaleses del seu territori. Estes muralles eren molt consistents, i els revestiments que simulaven carreus li donaven un caris molt imponent. També col•laborava a això que estos castells es situaren damunt de turons o roques, eren els coneguts com a castells “roqueros”, dels que trobem prou exemples a les nostres terres, com el de Penàguila.

La tècnica del tapial és coneguda des de fa uns 7000 anys, ja que en Assíria trobem fonaments de terra xapada que daten del 5000 a.C. També en l’Espanya preromana trobem construccions que utilitzen aquesta tècnica ancestral. En la cultura Ibèrica es coneixen jaciments on hi ha exemples de construccions en tapial com El Oral, en San Fulgencio. Este poblat, cronològicament, es remunta a les últimes dècades del segle VI a.C., ací es combinen diverses tècniques constructives, entre elles el tapial. També en el jaciment de La Ràbita Fonteta de Guardamar, trobem una antiga edificació feta tota amb la tècnica del tapial, que està datada a finals del segle VIII a.C. Allò que no es sap és si són tècniques heretades d’èpoques anteriors o aportacions de contingents estrangers.

Esta tècnica va ser considerada com una cosa típica de Hispania pels romans. De les nostres terres s’exportaria al món àrab, on ja en el segle X un viatger oriental, Abenhaucal, menciona el terme “tabiya”. Podem dir que en al-Andalus serien nombroses les muralles realitzades amb tapial de terra, les més antigues daten del segle IX. Aquestes es multiplicaran a partir del segle XI.

La tècnica del tapial consisteix en compactar amb una masa la terra, també cal o pedra, entre dos taulons que formen un encofrat que va omplint-se. Els taulons estan subjectats per unes agulles o biguetes (forats de les bastides) que travessen tot el gruix del mur creant un encofrat mòbil, amb una longitud i altura variables encara que, per criteris de sòlides i facilitar el treball dels tapiadors, es pensa que no ha de tindre una amplària inferior a 40 cm ni superior a 90 cm. A més altura, més espai es construirà en el mateix moment, encara que és preferible que no siga una altura superior a un metre per no perdre consistència la terra xapada o els elements amb què es reompli. Quan es finalitza un tros, l’encofrat va desplaçant-se lateralment o en altura, deixant eixugar-se la construcció recent per començar l’altra tongada. Els forats resultants deixats per les agulles o biguetes es recobriran o es lluiran, perquè forme una estructura compacta sense fissures.

Aquesta tècnica necessita certs coneixements tècnics de fusteria, per conformar els encofrats que serviran per alçar el mur. El procés de xapar la terra es realitzarà per dues o més persones que es col•locaran damunt de l’encofrat, i xaparan primer la terra dels costats i els racons cap al centre, fins que estiga ben compactada. Açò serà quan no es deixe cap marca en la terra i els colps siguen secs. El procés de col•locar el tapial formigonat que trobem en aquest mur també es realitzaria per diverses persones.

La millor època per tapiar és la primavera, perquè en esta estació el secat és gradual, donat que no hi ha molta humitat en l’ambient, la qual cosa dóna com a resultat un mur compacte amb un grau d’humitat idoni.

Esta paret que trobem al castell de Sella, forma part d’una de les torres que conformaven l’estructura defensiva d’aquesta fortalesa medieval, que ha resistit molt bé el pas del temps i ha arribat fins els present. Segurament, utilitzar la tècnica de tapial formigonat, és allò que ha fet que resistira molt bé el pas del temps i les inclemències meteorològiques que ha sofert al llarg dels segles. També, en els encofrats superiors es posava menys quantitat de cal i el seu gruix era inferior, allò ha possibilitat que haja desaparegut en la seua majoria. La part superior la trobem en el terraplé (figura 1) que dóna accés a l’ermita des de la bassa de Santa Bàrbara, ja que no ha resistit el pas dels anys.

Si observem este tros de mur (figura 1) podem veure com ja ha perdut l’enlluït que hauria d’estar cobrint-lo, com es pot veure en la part posterior, i que ja comencen a apreciar-se xicotets despreniments i erosions naturals, produïdes per les inclemències meteorològiques com la pluja, el vent… que deixen al descobert i reconeixibles els forats que ocupaven les biguetes o agulles dels encofrats (forats de les bastides). Però en la part superior dreta (vista des de l’exterior, figura 1) hi ha un gran despreniment que està erosionant de forma perillosa el mur, i on sinó es posa remei immediatament, els danys seran irreparables en l’estructura del mur.

Altra cosa que cal tindre en conter és la mànega negra que ha entrebesat el mur de tapial (figura 1) i que serveix per dur l’aigua a la cisterna que hi ha al pati, és un element distorsionador en aquesta estructura i que hauria de ser eliminada. També en la part interna la instal•lació d’aquesta mànega ha tingut com a conseqüència que s’ haja practicat una rasa (figura 2) per incrustar-la al mur que després s’ha reompli’t de ciment (figura 2) per fixar-la. Açò a més d’un element intrusiu en l’estructura, ha permés que s’òbriga una gran escletxa que amb el pas del temps s’ha eixamplat i posa en perill aquest mur.

Aquesta va ser una acció desafortunada que mai s’havia d’haver permés, donat que posa en perill aquesta estructura, que ha resistit el pas del temps des de fa segles. També la part interior del mur sofreix despreniments per l’acció de l’erosió produïda pels agents climàtics, com a conseqüència hi ha hagut desaparició dels morters, i desintegració dels elements que els componien. També l’embassament d’aigua i la humitat han fet que en la part superior hagen crescut males herbes (figura 3). Les seues arrels per fixar-se al mur van profunditzant en l’estructura produint microfissures per on filtrarà l’aigua de pluja, que farà aparèixer fissures que erosionaran els elements constructius, i es convertiran en escletxes que com a conseqüència tindran la destrucció del mur.

Aquesta anàlisi realitzada a simple vista de les patologies que s’observen en esta estructura, ens ha permés veure els símptomes que presenta este mur, i ens du a traure les següents conclusions:

– El principal element que produeix les alteracions i lesions en aquest mur és produïda pels agents atmosfèrics als quals està exposat.
– La intervenció antropològica ha contribuït a la seua degradació, tant en l’àmbit estructural com visual, afegint elements distorsionadors que també han produït alteracions i lesions.
– El seu abandó, sense cap tipus d’intervenció sobre l’estructura estudiada, també a portat a una major degradació d’aquest element constructiu al llarg dels segles.

Aquest mur forma part del patrimoni més antic del nostre poble, ja que data de finals del segle XII o principis del XIII. És un record d’aquells temps en què els musulmans van dominar el nostre territori, a través d’un element visible i molt representatiu com és el castell de Sella. Aquest durant molt de temps ha romàs en l’oblit absolut per part de tots, però és un element únic i inigualable que si desapareix ens durà a perdre una part de la nostra història i del nostre patrimoni. Per tant, tots serem responsables, d’alguna manera, de la seua desaparició sinó s’actua sobre aquest mur.

És necessari que es faça un estudi urgent més a fons d’aquest mur, que ens duga a identificar les causes que produeixen la seua degradació, perquè sinó ens espavilem, la seua desaparició és imminent, i no hi haurà res a fer. Este mur és un llegat amb segles d’història que no ha rebut cap atenció per la nostra part.

La seua recuperació, conservació i difusió és una tasca prioritària, perquè este és un patrimoni singular que tenim al nostre poble, que té associats uns valors (culturals, sentimentals) que el fan ser un patrimoni col•lectiu, únic i inestimable, que per la seua naturalesa es molt vulnerable i amb tendència a desaparéixer. Aquest està protegit ja que forma part d’un BIC (Bé d’interés cultural) que és el castell de Sella, es a dir, gaudeix de la màxima protecció en allò referent al patrimoni.

Són les institucions públiques ─en aquests cas les municipals─ les què haurien d’assumir les tasques de recuperació, conservació i difusió d’este patrimoni, perquè com diu l’article 4.2 de la Llei 4/1998, d’11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià: “Les entitats locals estan obligades a protegir i donar a conéixer els valors del patrimoni cultural existent en l’àmbit cultural respectiu”.

Cal dir que ajuntaments xicotets com el nostre, que no disposen dels recursos adequats i personal qualificat, haurien de buscar altres mitjans per realitzar tasques d’aquest indole, amb l’ajuda d’altres institucions o professionals en la matèria, de manera immediata.

Per finalitzar hem de dir, que sinó es prenen les mesures adequades, algun dia parlarem d’aquell mur que ja no està, però que veiem cada volta que muntàvem en la processó de Santa Bàrbara al mes de desembre, i que és part del nostre patrimoni, del de tots.

Miguel Ángel Pérez Serrano