Indesició

Mai he tingut clar que volia estudiar. De xicoteta, com tot el món, vaig pensar en 10.000 professions: que si metge, que si mestra, que si modelo (això deia m’auela Remedios), perruquera, veterinaria…de tot!! És normal. Aleshores no em preocupava tindre-ho clar, pensava que un dia o un altre vindria la inspiració divina a dir-me a què em tenia que dedicar la resta de la meua vida. Però ara, a 6 mesos de “selectivititzar-me”, em preocupa més.

Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahi venen les pegues: que si això no te ixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8’3!!!), estudiaré periodisme.

A l’institut, els alumnes de sociologia han creat un periòdic digital (http://www.elmundoatravesdelospasillos.blogspot.com/), una bona iniciativa on se’ns dóna la oportunitat (tant als de sociologia com als que no som d’aquesta assignatura) d’escriure i expressar-nos, imaginant per un moment que som periodistes importants a qui tot el món llegirà. Una il·lusió, però no està mal il·lusionar-se un poc.

Aquest és el primer i únic article que jo he escrit, de moment. Pot ser el principi d’un fracàs, o el principi d’una bona “opinadora”:

   El darrer dimecres dia 3 ens era anunciada a tots la mort d’un empresari basc l’empresa del qual participava en la construcció de l’AVE al País Basc. La notícia arribava a tota velocitat als mitjans de comunicació i se’ns feia saber a través dels avanços informatius: ETA n’era l’assassí. Quan Ignacio Uría s’encaminava cap al local on habitualment jugava a les cartes, tres bales a l’esquena van acabar amb la seua vida. Seguidament, familiars, amics, polítics bascs i, fins i tot, els líders del govern d’Espanya, van guardar silenci i es van reunir en manifestacions per recordar una nova víctima que havia causat el terrorisme basc, i deixar ben clar que ningun tipus de terrorisme podrà amb la població espanyola. I així és, cada vegada es fa més evident que amb la violència i les armes no arribaran a cap lloc, igual que qualsevol persona que en faça ús per aconseguir el que vol.  

D’altra banda, casualment, 3 dies abans morien a Pontevedra i a València dos dones a mans dels seus companys, i encara que tots els polítics ens han deixat sempre molt clar que així tampoc arribaran a cap lloc, els únics que aquell dia van guardar silenci o es van manifestar interiorment van ser els familiars i amics de les víctimes, desfets, o potser contents de veure que aquestes dones havien acabat amb l’ ”infern” que les perseguia feia temps. Per què aquestes diferències? Per què és més important per a l’Estat un empresari que una dona? Aquest any han mort ja 69 dones per la violència masclista, i 5 persones han sigut víctimes de ETA. No vull dir amb això que els morts dels terroristes bascs es puguen justificar perquè són pocs al costat de les mortes de la violència de gènere, al contrari, cap mort és justificable, i tots hem de lluitar per acabar amb qualsevol tipus de terrorisme. Però hem de donar la mateixa importància a la mort d’una persona rica i relacionada amb el govern, assassinada a mans d’un grup terrorista que va en contra d’aquest, que a una dona qualsevol que mor a mans del seu marit. Com a dona que sóc, aquesta preferència em sembla indignant, doncs em fa sentir que eixa completa igualtat de sexes (i també de classes socials) de la qual fa temps es parla i es fa entendre que s’ha aconseguit, encara no ha arribat a la totalitat, ni molt menys.   

Potser haurem de ser nosaltres, les dones, les que donem eixe pas final i fem sentir, una vegada més, les nostres veus, tan o més potents que les de qualsevol empresari.