Arribes a l’Arc, sempre més tard de l’hora prevista, i pel camí, entre bromes i somriures, així com preocupacions sobre la forma física que tens i el que hui podràs fer, penses, ajudada pels companys, quines vies fareu. Si fa molt temps que no et poses els peus de gat, aniràs a les vies de tercer grau (les més fàcils), que casualment són les que més lluny estan. En aquest cas tindràs un problema si vas en cotxe, perquè prop d’aquestes vies no et permetran aparcar, i a més una pintada t’amenaça des de la paret del costat. No recorde bé què diu, o si encara està, però el que volia dir era “prohibit escalar”. Bé, no cal comentar-ho. Però això dona igual, perquè si realment tens ganes, escalaràs igualment, t’amenace una pintada o no. En el cas de que portes un ritme més o menys constant d’escalar i entrenes prou a menut, ja faràs de quintets per amunt, i si estàs realment fort i tens les condicions necessàries podràs fer vies de sisé, seté o huité grau i et deixaràs allí l’alé (només arribar fins on es troben aquestes vies ja te’l pot llevar).
Una vegada ja heu decidit on anireu (fet de vegades realment costós) aparcareu (si podeu, com ja he dit) i només baixar del cotxe, miraràs les muntanyes que s’obrin dalt de tu, aquelles muntanyes que tant t’agraden però que també t’han acollonat més d’una vegada. Agafaràs la motxila, on portes l’arnés, els peus de gat i el magnesi, freqüentment acompanyats d’alguna barreta energètica, una botella d’aigua, un parell de peces de fruita i, fins i tot de vegades, un bon entrepà. Si tens sort (sort que a menut tinc jo gràcies a la meua escassa força i, segurament, al fet de ser dona) no et tocarà dur la corda, com a molt alguna cinta. Poc a poc aniràs pujant, mentre preguntes 40 vegades al de darrere teu si vas pel camí correcte. Quan arribeu al sector on havieu acordat anar, descarregaràs tot el que duies i començareu a decidir quina via serà la primera. Després d’uns minuts d¡indesició, algun valent, s’animarà a obrir una via no massa difícil, per calentar. Tu, tranquil·lament, et posaràs l’arnés i asseguraràs al teu company(també vols participar i no deixar de tot ho facen els demés). Mentre ell puja, tu inentes quedar-te amb els passos que fa, per poder repetir-los tu i no tardar massa en pujar, fet que, lògicament, afectarà desesperadament els teus companys, encara que ells t’asseguren i reafirmen que no, que tu tranquil·la, pren-te el teu temps. Mentre assegures, des de dalt algú et crida: -Dóna’m corda! Tensa! Espera, espera, aah!!!que m’apreta mooolt! -Baixem? . Siii, baixa ja si us plau -penses.- No puc mantenir més temps el coll mirant per amunt.
El company/a baixa, i ara et toca a tu. Et poses els peus de gat i li fas el nus huit a la corda, ben apretat i segur per no caure per res del món. Quan algú s’anima a assegurar-te a tu, t’encamines cap a la paret. La toques. Està gelada. Només tocar-la et provoca un cúmul de sentiments i records, i la por comença a pujar pels talons. Mires per amunt i veus el camí de dibuixen les xapes, el camí que hauràs de recórrer per arribar fins a la cadena que et saluda des de dalt del tot. Respires i mires al teu company, per comprovar que et té ben lligada. Ara suspires. Anem allà. Busques el primer forat per ficar el dit, i si pot ser el braç i poder fer força. Poc a poc vas pujant: el peu dret ací, la mà més amunt, equilibri cap a l’esquerra, un poc de força de braços. Sense adonar-te’n ja has pujat la mitat de la via. Arribes a un lloc segur i descanses un poc. Mires avall, per veure què fan els teus acompanyants, i de repent te’n adones que el que t’assegura està mirant les musaranyes, fet que et mosqueja profundament. Quan retorna del seu món particular, decideixes continuar escalant.
Ara t’espera el millor: un pas ben complicat que estàs segura de no poder resoldre. Des de baix t’ajuden, van dien-te: a la dreta, el peu ahí, la mà més avall, etc. Tú, immersa en un mar de dubtes, por i confusions, ni tan sols acertes quina és la teua dreta. Com que l’altura no t’ajuda, has d’ajudar-te de la tècnica i la força. Estires els peus tot el que pots fins que només la punta del dit gros toca la roca i intentes agafar-te de la pedra que es mostra dalt del tau cap. I quan ja estàs a punt d’apoderar-te d’ella, un ràfega de vent et desequilibra i caus. Mentre caus el cor et va a mil, i demanes per favor que el que et té lligada estiga ara ben despert, per pegar un estiró a la corda i deixar-te penjant abans de que toques terra. I així és, ho fa. La corda para, i amb ella també pares tu, acollonida fins la mèdula. Però una vegada ja estàs més tranquil·la, penses que ha sigut una experiència emocionant: has volat!! Animada pel fet d’haver-te sentit com un ocell i per no haver retrocedit massa metres, continues la faena. Ara sí, ara ja saps el que has de fer, i amb gran decisió puges i puges fins a tocar la cadena, que produix un soroll que anuncia la teua victòria: per fi has arribat!! Mires per avall amb la cara més feliç del món, esperant que t’afalaguen, i així ho fan: collons, la xiqueta! Ara només et queda disfrutar del paisatge que la nostra terra ens oferix i deixar-te caure per anar cap avall. Allí t’esperen uns quants somriures, i un “com que no podies, no?”. Tu els tornes el somriure, contenta d’haver coincidit amb ells fa un temps i d’haver-te aficionat a escalar. Feia temps que no anaves, però promets que no ho deixaràs córrer més, que aniràs cada setmana (promesa que desgraciadament no compliràs).
Passarà un temps, i quan tornes a anar les sensacions seran de nou les mateixes. Els moments que passes perduda enmig dels pins i la penya no els oblides. Potser es fan tan especials pel fet d’anar a la llarga, potser pel fet de les amistats que t’ha proporcionat, potser pel fet de l’entorn…la qüestió és que t’agrada, i tant et fa que et diguen que es perillós, que vages amb compte o que canvies de hobby. A tu t’agrada escalar, i continuaràs disfrutant d’aquest esport sempre i quan la salut, l’únic inconvenient que realement podria separa-te d’ell, t’ho permeta.
(Ànims a tots aquells que no ho heu provat mai. És impressionant.)
About the author