Laia
Bylaia
No m’abandones
Necessitava sentir el seu calor, saber-lo ben a prop per sentir-se segura. No podia donar ni un sol pas en aquell enorme món si no tenia la seua confiança, la certesa que ell estava allí, al seu costat, com sempre ho havia estat. Cada camallada era eterna i inacabable, i en lloc d’avançar endavant anava cap enrere: caminar sense ell significava retrocedir. No sabia mirar el present i enfrontar-se al dia a dia, no sabia anar anant si no sentia les seues mans circumdant la seua cintura, ni pensar en un futur sense ell. Només aconseguia mirar el passat, recordar tots aquells moments en què ell encara era allí, i fer tremolar el cos i eriçonar la pell amb cada record. Eren únics, tots els moments que havien viscut junts. Únics i màgics, doncs les sensacions eren pròpies d’altres espècies, d’altres móns diferents als seus, segons ells creien, impossibles de sentir per la resta de la humanitat. Eren les seues sensacions: aquella ràpida acceleració del cor quan es tocaven, la respiració compassada quan mantenien la mirada fixa en l’altre, la calentor pujant pel cos quan s’apropaven, la tranquil·litat que li proporcionava murmurar-li paraules tendres sigil·losament, el poder de les mirades…de les paraules dolces, que feien retòrcer el seu cos de plaer…
Sentiments que sabia que no tornaria a sentir amb ell, doncs l’havia abandonada. Mira que ella li havia demanat amb ànsia que no se n’anara, li havia murmurat tantes vegades aquelles paraules…”no m’abandones”, li deia cada matí quan el visitava. Però no li havia fet cas, o més bé no havia pogut fer-ho. Havia marxat uns dies enrere ben lluny, a un món que no estava al seu abast, per viure una vida ben diferent a la seua. Abans d’anar-se’n havia reflexionat sobre el seu destí, i havia deixat per escrit on volia anar a parar. Encara que sa mare era partidària de que tinguera una vida fosca i estreta prop de tots aquells que abans ja havien marxat, i que compartira devoradors amb els seus familiars, ell va escriure que volia seguir al seu món, al seu poble. Va decidir que quedaria repartit pels llocs més significatius de la seua vida: la penya que cada matí el saludava quan pujava les persianes, i el mar on cada vesprada surava mentre s’oblidava de tot.
Ara, l’única cosa que li quedava era anar allà on habitava ell, a la penya i el mar, un món paral·lel al seu, però alhora ben llunyà. No el podia veure, ni acariciar, ni oir la seua veu…però podia sentir-lo, era capaç de percebre la seua presència allà, i estava ben segura que ell l’escoltaria com sempre ho havia fet, amb els ulls de mel mirant-la fixament, i amb els llavis inferiors queixalats pels de dalt, simulant reflexionar sobre les cabòries que ella explicava…
laia administrator
3 Comments so far
About the author