Aquesta conversa no és clàssica entre pares i fills,perquè si hi ha pocs pares que diguen als seus fills “t’estime”, encara n’existeixen menys que els pregunten si els ho han dit. I és que sembla que dir-se de pares a fills eixa paraula està prohibit. Estic segura que la majoria de vosaltres no els ho heu dit mai als vostres pares, i si ho heu fet ha sigut en contades vegades. Igualment, també estic segura que poques vegades ells us ho han dit a vosaltres, sobretot entre pare i fill de gènere masculí. Molts diuen que “això ja se sap, no cal dir-ho”. I si, es cert (o hauria de ser-ho) que tot pare/mare estima el seu fill/a però, per què costa tant recordar-li-ho de tant en tant?
Des del meu punt de vista, hi ha diversos factors que afecten al fet de no sentir a menut paraules d’afecte entre membres d’una família. El primer és la falta de comunicació que hi ha en algunes cases: pares i fills es parlen per dir-se “bon dia” i “bona nit”, i alguna vegada que altra per discutir sobre les males notes del nen o les males llengües que parlen de la nena. Segurament si hi haguera un grau superior de comunicació, els pares podrien comprendre millor els problemes dels seus fills, i no es resoldria tot amb quatre crits o dues hòsties. Però sembla que l’orgull del major per preguntar al fill què li passa o com li va tot, i la falta de confiança del menut per parlar amb el pare i explicar-li els seus problemes, exclouen la comprensió de l’àmbit familiar, i la falta d’aquesta deriva en violència.
El segon factor és el que ja he dit abans, la falta de confiança. Ens eduquem de tal manera que no som capaços de veure que els nostres pares ho són per a tot, per a les coses bones i per a les dolentes (o almenys hauria de ser així), i som incapaços de preguntar com podem actuar davant una situació difícil o explicar que ens sentim malament per alguna cosa. A la majoria dels fills se’ls fa tot un món contar-li als pares les seues preocupacions, perquè no saben ni com han de fer-ho ni com reaccionaran quan ho facen. No confien en que hi haja una bona comprensió per part de l’adult. Tampoc, és clar, els pares conten els problemes als seus fills. No és necessari capficar als fills en els problemes dels adults, però potser confiar-los alguna preocupació o contar-los una història problemàtica del seu passat ajudaria a fomentar la confiança i a fer veure als fills que els seus progenitors també han sigut joves i també tenen problemes.
Un altre factor que implica la falta d’afecte és el pensament masclista i retrògrada d’algunes persones, sobretot homes. Molts creuen que dir “t’estime” és de nenes, de dèbils, de sentimentals i romàntics purs, i per res del món li ho dirien al seu fill. Si home, fomentar l’actitud femenina i sensible en el meu fill en els temps que corren, que de cada tres homes dos són maricons. Ni pensar-ho. Jo l’he d’ensenyar a ser un home com cal, amb els ous ben posats, les paraules nècies preparades a la punta de la llengua i els músculs ben forts per soltar una bona garrotada al primer que li toque la moral. On volem arribar?
A part d’aquestes, segur que hi ha mil raons més per les quals hi ha una gran falta de demostració d’estima en les famílies. Potser molts penseu que és insignificant dir “et vull” a algú, i que també tu romans indiferent quan t’ho diuen. Jo pense que un “t’estime” sincer pronunciat al moment necessari de boca dels teus pares significa molt més del que ens imaginem. Gràcies a la vida, tinc la sort de comprovar-ho de tant en tant, i us anime a que ho comproveu vosaltres també.
