Monthly Archive 28 March 2009

Bylaia

T’estime, fill meu.

-Filla.
-Diga’m, pare.
-Alguna vegada t’he dit que t’estime?
-No, mai ho has fet.

    Aquesta conversa no és clàssica entre pares i fills,perquè si hi ha pocs pares que diguen als seus fills “t’estime”, encara n’existeixen menys que els pregunten si els ho han dit. I és que sembla que dir-se de pares a fills eixa paraula està prohibit. Estic segura que la majoria de vosaltres no els ho heu dit mai als vostres pares, i si ho heu fet ha sigut en contades vegades. Igualment, també estic segura que poques vegades ells us ho han dit a vosaltres, sobretot entre pare i fill de gènere masculí. Molts diuen que “això ja se sap, no cal dir-ho”. I si, es cert (o hauria de ser-ho) que tot pare/mare estima el seu fill/a però, per què costa tant recordar-li-ho de tant en tant?

   Des del meu punt de vista, hi ha diversos factors que afecten al fet de no sentir a menut paraules d’afecte entre membres d’una família.  El primer és la falta de comunicació que hi ha en algunes cases: pares i fills es parlen per dir-se “bon dia” i “bona nit”, i alguna vegada que altra per discutir sobre les males notes del nen o les males llengües que parlen de la nena. Segurament si hi haguera un grau superior de comunicació, els pares podrien comprendre millor els problemes dels seus fills, i no es resoldria tot amb quatre crits o dues hòsties. Però sembla que l’orgull del major per preguntar al fill què li passa o com li va tot, i la falta de confiança del menut per parlar amb el pare i explicar-li els seus problemes, exclouen la comprensió de l’àmbit familiar, i la falta d’aquesta deriva en violència.

    El segon factor és el que ja he dit abans, la falta de confiança. Ens eduquem de tal manera que no som capaços de veure que els nostres pares ho són per a tot, per a les coses bones i per a les dolentes (o almenys hauria de ser així), i som incapaços de preguntar com podem actuar davant una situació difícil o explicar que ens sentim malament per alguna cosa. A la majoria dels fills se’ls fa tot un món contar-li als pares les seues preocupacions, perquè no saben ni com han de fer-ho ni com reaccionaran quan ho facen. No confien en que hi haja una bona comprensió per part de l’adult. Tampoc, és clar, els pares conten els problemes als seus fills. No és necessari capficar als fills en els problemes dels adults, però potser confiar-los alguna preocupació o contar-los una història problemàtica del seu passat ajudaria a fomentar la confiança i a fer veure als fills que els seus progenitors també han sigut joves i també tenen problemes.

   Un altre factor que implica la falta d’afecte és el pensament masclista i retrògrada d’algunes persones, sobretot homes. Molts creuen que dir “t’estime” és de nenes, de dèbils, de sentimentals i romàntics purs, i per res del món li ho dirien al seu fill. Si home, fomentar l’actitud femenina i sensible en el meu fill en els temps que corren,  que de cada tres homes dos són maricons. Ni pensar-ho. Jo l’he d’ensenyar a ser un home com cal, amb els ous ben posats, les paraules nècies preparades a la punta de la llengua i els músculs ben forts per soltar una bona garrotada al primer que li toque la moral. On volem arribar?

   A part d’aquestes, segur que hi ha mil raons més per les quals hi ha una gran falta de demostració d’estima en les famílies. Potser molts penseu que és insignificant dir “et vull” a algú, i que també tu romans indiferent quan t’ho diuen. Jo pense que un “t’estime” sincer pronunciat al moment necessari de boca dels teus pares significa molt més del que ens imaginem. Gràcies a la vida, tinc la sort de comprovar-ho de tant en tant, i us anime a que ho comproveu vosaltres també.

Bylaia

La tieta

Mai m’havia interessat per la figura de la tieta. La familiaritat amb Catalunya m’ha fet sentir diverses vegades  eixa paraula, doncs per ací no és sent massa, però mai havia arribat a preguntar-me quin era en realitat el seu significat, quin tipus de dones es catalogaven exactament com a “tietes”. Supose que això va lligat a que la tieta de la meua família és “la tieta Pura”, que rep el nom en diminutiu amb relació a la seua mida: és xicoteta. Però fa pocs dies a classe d’història de l’art el professor va comentar la figura de la tieta, i va dir d’ella que era aquella dona que vivia amb el germà major tota la vida, absenta d’amors i amb una tristor interior. Ell adjudicava aquesta tristor al passat de la dona: de joveneta s’havia enamorat d’aquell que seria l’home de la seua vida, i s’havia passat els anys de la joventut brodant l’aixovar, fins que pocs mesos abans de la tan esperada boda el xicot fugia del poble o apareixia agafat del braç d’una altra. Aquesta dona, segons Juan Pedro, quedava viuda per sempre sense haver-se casat. Quan els pares morien o el germà major se n’anava de casa per formar una família, la encara jove tieta marxava amb ell i amb ell hi viva la resta de la seua vida, una vida sigil·losa que no alterava la vida familiar de la resta dels components de la casa. Segurament se’n podran establir mil variants d’aquesta definició de tieta, com la de la viuda de mala llet, però en resum és això.

La menció sense importància que el professor va fer, em va portar a pensar sobre el sentit que té “tieta”, i sobre el concepte equivocat que jo en tenia. Si penseu, segur que heu conegut alguna tieta a les vostres vides, encara que no siga la vostra tieta, i sobretot si viviu a un poble. Són persones curioses, que solen tenir una bona llibreta plena d’estalvis al banc i que malcrien els fills dels germans, és a dir, els nebots, que a menut són també els fillols. Solen ser callades i no remenen massa per on passen. Però a pesar del silenci d’estes dones (que des del meu punt de vista són majors, doncs la història de l’amor frustrat la situe a l’època de la joventut dels meus avis en què mantenir una relació no tenia ni de ben lluny el mateix sentit que ara) jo pense que amaguen moltes cròniques a la seua ment i al seu cor, històries frustrades que mai han contat a ningú, ni que mai ho faran. Pense que han viscut en silenci moltes coses que si sortiren a la llum serien interessants.

No sé, sempre he tingut la curiosa costum d’imaginar la vida dels demés i de crear personatges que engloben certes característiques de la gent, encara que pense que cadascú és un personatge particular. Potser això m’ha portat a qüestionar-me com haurà sigut la vida d’estes dones tan misterioses que s’amaguen rere la figura del seu germà cautelosament, però que estic ben segura que tenen molt que dir sobre la vida. 

Ací podeu trobar una cançó de Serrat que tracta sobre la tieta: http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

Bylaia

Feia temps que no ens trobàvem…

Feia temps que no ens trobàvem, si més no, d’eixa manera. Les absurdes relacions sentimentals, que han acabat la majoria convertint-se en pols, realment mai ens havien arribat a tancar a un món individual llunyà de tota gran amistat i tot col·lectivisme, reduint-nos a la vida en parella. Hauria sigut trist als 16 anys. A pesar dels “amiguets” sempre havia hagut un petit fil que ens unia i ens feia estar en contacte, principalment perquè quasi totes ens vem diàriament. En part done les gràcies de l’existència d’una escola,un  institut o un coservatori que ens han fet trobar-nos i més tard, tot i les nosters diferències, han mantés viva la flama que teníem en comú. 

Somriures, mirades de complicitat que et fan veure que l’altra sap què vols i què penses, problemes, llàgrimes, tant de pena com d’alegria, festa, hores d’estudi, música, molta música, platja, hores de paraules i paraules infinites i repetitives que escoltes o murmures, moments difícils… però sobretot unió. Una unió enorme que ve d’anys enrere i que sé que durarà per sempre.

L’any que ve cadascuna començarà una vida diferent, o no, però el que si que es cert és que ja no ens trobarem cada matí al banc de l’institut mentre ens saludem amb un badall, ni ens veurem als corridors del conservatori carregades d’intruments mentre llancem un  bes al vol que esperem que l’altra capture i guarde al cor. L’any que ve comença el que molts cataloguen com la bona vida: la vida universitària. Amb sort, algunes anirem a viure juntes i podrem compartir fins i tot estos nous moments. Però la majoria ens separarem temporalment: músiques, psicopedagogues (o logopedes o gestores o polítiques [t’has d’aclarir que d’ací tres mesos decidixes]), ingenieres, arquitectes, metgesses, filòlogues, periodistes, etc. La veritat és que serà difícil fer una bona unió entre estudis tan diferents.

A pesar de tot això, sé que eixa coseta que tenim dins i que ens ha unit, a algunes des de ben ben petites, i a la resta des que hem tingut la sort de coneixer-nos, no ens deixarà separar-nos mai i ens farà passar tants o més bons moments com hem passat fins ara. HO SÉ!

Feia temps que no ens trobàvem, si més no, d’eixa manera tan grata i sincera, curta, però grata i sincera.

Vos vull.

Bylaia

Deixa’m

Les persones no són tan perilloses quan són dolentes com quan són estúpides. Sàndor Màrai

Que valentia la teua, quina gràcia tens per a fer-la sentir inferior. És increïble. Sempre tens les paraules necessàries per clavar-les on més li dol, per tocar-li l’ànima amb un fort cop de puny. Guardate-les, potser un dia les necessites. I no tornes a utilitzar-les els dies que et trobes sol per recordar-li a ella que és la culpable de tot el que et passa.

Aquesta vegada no ho aconseguiràs, et promet que no. Serà forta, i ensordirà les teues paraules que estan plenes d’odi i ràbia, i intentarà oblidar-les. Què t’ha fet mal? Ja ho sp,no cal que li ho recordes, però el seu egoisme, eixe que tu dius que té tan desenvolupat, li prohibieix fer-se mal a ella mateixa per acontentar-te a tu. I no cal que faces soroll cada vegada que passes al seu davant, no s’ha de moure per veure’t.

Inútil escriure’t açò? Segurament, però tant de bo t’arriben les paraules a través del vent.

Bylaia

Seguiu-lo

   Mou masses de gent allà on va, i fins i tot quan està ben quiet al seu estat particular. Va d’ací cap allà parlant i aconsellant, dient què és el que s’ha de fer, quines coses són correctes i quines altres s’han d’eliminar de la societat actual, com si d’un déu es tractara. En definitiva, si més no, és la representació del cristià a la Terra.

    Es tracta del Papa, màxima autoritat religiosa del cristianisme. Aquell que predica arreu del món i ens diu com hem de viure. Aquell que expressa la voluntat de Déu al nostre planeta, explicant a la humanitat quins són els desitjos del Nostre Senyor. Bé, del vostre, perquè jo no en tinc cap, de senyor. Si sumem totes les aportacions que cada Papa ha fet al món podem escriure un llibre sobre la vida i la cultura cristiana, sobre allò que els fidels han de fer a la Terra per guanyar-se el cel, per evitar anar a parar a l’infern i poder viure, després de mort, ben tranquil. Un poc contradictori, això de viure després de mort, però així ho diu al Testament. Entre tantes aportacions culturals estan algunes com aquella de estimar al company, al costat d’una altra com la de cremar o burlar aquells que no pensen com tu. Interessant contradicció.

   L’última gran aportació sensata ha sigut la que fa uns dies va fer En Benedicte XVI a Camerun: l’ús dels preservatius no només no ajuda a evitar la transmissió de la sida, sinó que l’augmenta. Intel·ligent afirmació, sobretot a oïdes d’aquells països necessitats de mitjans de prevenció que eviten desgràcies com és la transmissió de la sida. Sumat a tot això i seguint amb la línia de la sexualitat, també ha reafirmat el Papa fa poc que l’Església continua mantenint la seua postura en contra de l’avortament, i aquesta ha patrocinat diverses campanyes publicitàries en què es fa veure que avortar és matar i s’apel·la fortament als sentiments de la gent, incrementant la sensació de culpabilitat de les suposades assassines: dones que interrompen el procés de l’embaràs. Com que vivim a una democràcia i totes les opinions són respectables, s’accepta la versió eclesiàstica i a més s’utilitza per a fer política: dreta i esquerra posen els seus punts de vista sobre la taula i breguen per decidir quin és el correcte.

   Ara, l’única cosa que queda és que aquells que recolzen l’Església i segueixen el Papa allà on va, complisquen les obligacions del Seu Senyor, totes i cada una tal i com ell les mana, o més bé com el cap del Vaticà les expressa a la Terra. Entre altres tantes coses, que mantinguen relacions sexuals sense mitjans de prevenció i que no avorten per res del món. Potser d’ací uns anys ens trobem a un món superpoblat, o tal vegada no, doncs els morts de la sida podran contrarestar els naixements indesitjats.

Bylaia

El vols de xoriç, de mortadel·la o d’all?

   Hi ha costums, i costums. Cada cultura té les seues, unes bones, altres pitjors, però no deixen de formar part de cada nació. Al nostre país tenim una hàbit molt conegut i practicat per tots, lleig i irrespectuós de vegades, risible d’altres. Parle dels rots o eructes, “l’expulsió  amb soroll, per la boca, de gasos procedents de l’estómac”.

   D’aquestos en podríem fer una catalogació, perquè abunden en varietat de soroll, llargària, olor, afinació, forma d’expulsió i posició bucal.

   En primer lloc està el “rot típic”, eixe que el notes mentre et puja pel ventre i que aboques amb pura normalitat, obrint bé la boca perquè no es quede res dins i sentint com et tremola la gola mentre l’expulses. També estan els rots del tímids, que són els mateixos d’abans sense la fase d’expulsió. La gent modesta tanca la boca i apreta la gargamella per no deixar-lo eixir i tornar-lo cap endins. A aquesta gent cal dir-li que això es ben dolent, i que la ventositat eixirà encara que no ho vulguen, si no per la boca per un altre costat. Altres rots són els forçats, els que aquells més “machitos” i valents formen a propòsit per demostrar davant dels amics la seua gran habilitat: tirar-se eructes ben potents. Bé, una habilitat qüestionable, però que en teoria no deixa de ser-ho. Després estan els rots eterns, els que per molts que t’esforces no s’acaben, i també els rots excessivament pudents (doncs quasi tots ho són un poc), que provoquen el descontent i la molèstia dels que es troben al voltant de l'”eructador”.  En canvi, hi ha els rots silenciosos, eixos que els endevines a la boca de la resta perquè els veus obrir-la i que no molesten ningú. Quant a les olors, n’existeixen de tot tipus, però els més bons són els d’aroma de paté, mortadel·la, xoriç o all i oli. Fan fàstic, i provoquen la sensació de tindre la boca podrida. A més, quan prens algun d’estos aliments, necessites expulsar gasos freqüentment i et quedes més sol que la una.

   En definitiva, hi ha milers de rots i segur que a part dels catalogats cada u té el seu rot particular (fins i tot tinc un company que se’ls tira en fa sostingut, perfectament amb l’afinador a 442, i son pare recita mentre els expulsa). Encara que és una costum empallegosa, lletja i de mala educació a la vista de quasi tots la humanitat, és un dels hàbits més practicat per tots i fins i tot de vegades recomanable. Jo no rote massa, sóc més bé dels vergonyosos que els fan tornar cap a l’estómac mentre apreten bé la gola, però anime a tots aquells amb ganes d’eructar a que ho facen i reflexionen sobre la seua pròpia varietat “rotal”.

 

P.D: no sé si llegiràs açò, però si ho fas sabràs que ets tu qui m’ha inspirat a escriure l’entrada, els teus habituals rots, però sobretot l’últim, el de mortadel·la a l’hora del pati, que com em vas dir “és dels que t’agraden a tu, Laia”.

Bylaia

El teu càlid, inabastable alè.

Sent el teu alè rere la meua orella, i la càlida olor que emana de la teua boca arriba fins a mi. M’aprope més a tu, dissimuladament, per percebre-la millor. No és agradable, l’olor, no és semblant a la de les roses ni a la dels xiclets de maduixa que menge a menut. Però és singular, i és teva. M’importa ben poc si fa bona o mala olor, perquè és la teva olor. De repent pares de parlar, i la percepció olfativa cessa. És aleshores quan, a poc a poc, torne a la realitat. Durant els instants que parlaves havia estat a un altre món. Em penetrava l’aire que arribava de la teua boca fins a l’interior, i em cobdiciava en ell, per no deixar de sentir-lo ni un instant. Sentir l’olor que brolla del teu cos, percebre els efluvis que exhales… Mai he pogut fer-ho, i sé que per diverses raons tampoc mai arribaré a sentir el teu alè dins de mi, però m’agrada perdre’m en la immensitat mentre imagine que la teua respiració penetra la meua, que els nostres aires es fonen i segueixen el mateix temps, un allegro moderato que mentre avança va accelerant, com el pols dels nostres cors.

Bylaia

La mare

Per totes aquelles dones que segur tindrien molt que dir, però un dia van silenciar les seues veus.  

Com cada any, arribava el dia en que feia X anys que havia passat. Enguany en feia 6. Tu feies per oblidar-ho, intentaves que eixe dia passara com un més de la teua vida, perquè teòricament allò no havia passat. Quan encara quedava un mes per la cita amb la por, el remordiment i el penediment, tu ja et preparaves per a l’ocasió. En realitat no volies, només desitjaves faltar a aquella cita, oblidar-la, i en això es basaven tots els teus esforços durant el mes anterior, en fer altres coses que borraren la quedada del cap. Però allò només feia que ho recordares més: intentar oblidar és recordar. Moltes vegades no ens n’adonem que l’oblit arriba sol, que no es pot forçar, perquè pensar en l’oblit d’una cosa significa recordar-la. El teu afany és en va.
   Tot i els esforços, arribava i el dia i acudies a la cita,ben puntual, com un nen cregut. Enguany era especial. T’havies alçat, i ho havies recordat, perfectament. Havies saludat la teua filla, la cosa que més volies al món i a l’única de li devies la vida, i havies marxat a prendre cafè alhora que, melangiós, llegies el periòdic. Com cada any, per aquell dia, enguany era el dia de la dona, el 8 de març, i periòdics i revistes s’omplien d’articles reivindicant llibertats i drets per a les dones, exposant la gran feina revolucionària d’aquestes al llarg del temps, contant històries cruels que elles havien viscut. T’agradava llegir tot allò, et provocava una síntesi de fàstic i rebuig gratificant. Després d’un matí incòmode i lúgubre anecdòticament amb un sol brillant, havies marxat a casa. Havies fet el dinar i havies cridat la teua filla. Ella va aparéixer amb el millor dels seus somriures, com sempre ho havia fet, i va seure a taula. Mentre dinàveu ella t’havia parlat dels estudis, de com li agradava la carrera que estava fent, de com en sabia la mare quan li aconsellava que estudiara allò. El simple so del pronunciament del seu nom t’intimidava: la mare… Et descol·locava sentir parlar d’ella, et desconcentrava i et posava nerviós, un nerviós que no es podia ocultar a la vista de la resta. Afortunadament eren poques les vegades que et parlaven d’ella, però quan ho feien reaccionaves d’una manera distinta, treies un “JO” que no era el teu, un interior incomprensible. Aquell dia li havies dit a la teua estimada filla que si, que la mare en sabia molt, d’estudis, però que on era ara la mare, que si era ella la que li estava pagant una carrera, que si era sa mare la que l’escoltava cada nit, que si l’havia cuidada sa mare durant tots estos anys, i que et semblava una falta de respecte que la nomenara i l’alabara en la teua presència, mentre pegaves mil i un cops a la taula. La teua nena, pàl·lida, fora de lloc, sense entendre què passava allà, va amagar la mirada dirigint-la al plat d’arròs, i després d’un silenci trencador i molt incòmode, es va alçar d’una revolada i et va cridar a tota veu que estava ben segura que la mare havia marxat per raons de pes, que si és que encara era viva sabia que algun dia tornaria i ho explicaria tot, perquè la mare els estimava molt i no els haguera abandonat sense raons. Envermellida i enfurismada, d’una revolada t’havia dit ademés que on estaves tu els anys que la mare si que hi era, que quantes nits havies arribat a casa sobri, i que si alguna vegada li havies aconsellat sobre què podia estudiar. Això si que era una falta de respecte, t’havia dit.Ella se n’havia anat corrent a l’habitació i havia fet tremolar la casa d’una portada, i tu havies callat. Havies callat i no havies sabut dir res. I diuen que qui calla, atorga.    
   Minuts després havies marxat al camp, i mentre llauraves la terra les llàgrimes rodolaven cara avall, fins tocar-te el coll i fer-te retòrcer de fred. Perquè les llàgrimes venien del teu interior, i aquest estava ple de gelor, de mentida, de falsedat, de repugnància, de masclisme,de vertader fàstic, d’alcohol, de violència, de por… La teua filla t’havia tocat amb el polze la ferida més gran que duies al cor. I és que enguany feia 6 anys que després d’una nit d’alcohol i sexe forçat i imprudent l’havies matada, a la mare.
Bylaia

Y al día siguiente…

Salir, beber, el rollo de siempre,
meterme mil rayas, hablar con la gente,
llegar a la cama y jóder qué putada sin tí.
Y al día siguiente…

…qui estudia al dia siguiente??

A disfrutar amb Sejazz!!

Para unos, la vida es galopar un camino empedrado de horas, minutos y segundos.
Yo, más humilde soy, y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo,
me transporte mecido hasta el siguiente.

 

Extremoduro