Sent el teu alè rere la meua orella, i la càlida olor que emana de la teua boca arriba fins a mi. M’aprope més a tu, dissimuladament, per percebre-la millor. No és agradable, l’olor, no és semblant a la de les roses ni a la dels xiclets de maduixa que menge a menut. Però és singular, i és teva. M’importa ben poc si fa bona o mala olor, perquè és la teva olor. De repent pares de parlar, i la percepció olfativa cessa. És aleshores quan, a poc a poc, torne a la realitat. Durant els instants que parlaves havia estat a un altre món. Em penetrava l’aire que arribava de la teua boca fins a l’interior, i em cobdiciava en ell, per no deixar de sentir-lo ni un instant. Sentir l’olor que brolla del teu cos, percebre els efluvis que exhales… Mai he pogut fer-ho, i sé que per diverses raons tampoc mai arribaré a sentir el teu alè dins de mi, però m’agrada perdre’m en la immensitat mentre imagine que la teua respiració penetra la meua, que els nostres aires es fonen i segueixen el mateix temps, un allegro moderato que mentre avança va accelerant, com el pols dels nostres cors.
About the author