Mai m’havia interessat per la figura de la tieta. La familiaritat amb Catalunya m’ha fet sentir diverses vegades eixa paraula, doncs per ací no és sent massa, però mai havia arribat a preguntar-me quin era en realitat el seu significat, quin tipus de dones es catalogaven exactament com a “tietes”. Supose que això va lligat a que la tieta de la meua família és “la tieta Pura”, que rep el nom en diminutiu amb relació a la seua mida: és xicoteta. Però fa pocs dies a classe d’història de l’art el professor va comentar la figura de la tieta, i va dir d’ella que era aquella dona que vivia amb el germà major tota la vida, absenta d’amors i amb una tristor interior. Ell adjudicava aquesta tristor al passat de la dona: de joveneta s’havia enamorat d’aquell que seria l’home de la seua vida, i s’havia passat els anys de la joventut brodant l’aixovar, fins que pocs mesos abans de la tan esperada boda el xicot fugia del poble o apareixia agafat del braç d’una altra. Aquesta dona, segons Juan Pedro, quedava viuda per sempre sense haver-se casat. Quan els pares morien o el germà major se n’anava de casa per formar una família, la encara jove tieta marxava amb ell i amb ell hi viva la resta de la seua vida, una vida sigil·losa que no alterava la vida familiar de la resta dels components de la casa. Segurament se’n podran establir mil variants d’aquesta definició de tieta, com la de la viuda de mala llet, però en resum és això.
La menció sense importància que el professor va fer, em va portar a pensar sobre el sentit que té “tieta”, i sobre el concepte equivocat que jo en tenia. Si penseu, segur que heu conegut alguna tieta a les vostres vides, encara que no siga la vostra tieta, i sobretot si viviu a un poble. Són persones curioses, que solen tenir una bona llibreta plena d’estalvis al banc i que malcrien els fills dels germans, és a dir, els nebots, que a menut són també els fillols. Solen ser callades i no remenen massa per on passen. Però a pesar del silenci d’estes dones (que des del meu punt de vista són majors, doncs la història de l’amor frustrat la situe a l’època de la joventut dels meus avis en què mantenir una relació no tenia ni de ben lluny el mateix sentit que ara) jo pense que amaguen moltes cròniques a la seua ment i al seu cor, històries frustrades que mai han contat a ningú, ni que mai ho faran. Pense que han viscut en silenci moltes coses que si sortiren a la llum serien interessants.
No sé, sempre he tingut la curiosa costum d’imaginar la vida dels demés i de crear personatges que engloben certes característiques de la gent, encara que pense que cadascú és un personatge particular. Potser això m’ha portat a qüestionar-me com haurà sigut la vida d’estes dones tan misterioses que s’amaguen rere la figura del seu germà cautelosament, però que estic ben segura que tenen molt que dir sobre la vida.
Ací podeu trobar una cançó de Serrat que tracta sobre la tieta: http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM
About the author