Puge a l’autobús, com quasi mai per a tornar cap a casa, i espere a que estiga ple per a poder sortir del recinte escolar. Quan s’ompli el conductor arranca, i allà anem. Espere que en menys de deu minut estiguem a la meua parada, perquè si no perdré el tren de les tres i huit. Costera avall, rotonda i cap a la dreta. Mentre l’autobús maniobra per girar, endevine la teua figura, com cada dia quan marxe en cotxe, caminant per la vorera dreta de la carretera. Cada vegada estàs més a prop, i puc veure clarament que ets tu. Tu sents la remor de l’autobús i et gires per veure si coneixes algú, o simplement per pura costum. D’un en un, vas recorrent tots els cabets que pots veure des d’on ets. Veus aquells que han assegut a la finestra dreta de l’autobús: uns que es conten com els ha anat el dia, altres que miren per la finestra melangiosos, dos jovenets enamorats que es fan petons, algú que et mira, altres que es llencen el tiquet del bus, … “Eh! Hi havia algú mirant-me!” Penses en eixe moment. I tornes a recórrer amb la mirada els seients que has deixat enrere fa un instant, i allà estic jo, mirant-te i movent la mà, esperant que em faces un senyal d’aprovació, un gest que em faça veure que m’has reconegut. Alces el cap i alhora les celles, i aleshores jo sé que m’has vist. I just en eixe moment la llunyania que ens separa ja no ens deixa veure’ns més. Tot açò ha passat en 20 segons. El viatge cap a l’avinguda Beniardà continua, i pel camí pense sobre tu.
Fa anys que ens coneixem, molts anys, i la veritat és que ets un dels pocs companys que crec que conec prou bé. Tot i la distància que ens separa, ets del que sempre estan a prop quan ho necessites, dels que t’escolten, no només dels que et fan riure. I això s’agraeix. També pense que fa temps que no parlem, i que no sé com et van les coses últimament. A classe sempre estàs rient o dormint, fet que em fa pensar que ets feliç però estàs cansat, i que potser les classes t’avorreixen. Hauries de parar més atenció, que després passa el que passa!! Bé, de vegades estàs ben despert i establint llargues converses amb el teu company de la dreta, en les quals sols elevar el to de veu massa, molestant a la resta que intentem aprendre alguna cosa. Però he descobert que això té fàcil solució, no em cal ni parlar, i és que, com m’han dit mil vegades, “les mirades maten”. Amb una n’hi ha prou per silenciar-te una estona, perquè en passar mitja horeta oblidaràs la mirada i els crits de la meua companya de l’esquerra, que prefereix fer-te callar així, i continuaràs parlant.
L’autobús para. Ja hem arribat. Mire el rellotge: les tres i tres minuts. Hauré de córrer prou si vull agafar el tren, que últimament va molt puntual. Amb la motxilla al coll comence a córrer mig ofegada, perquè es costera amunt, i finalment arribe a l’estació. “Tren con destino Alicante va a efectuar su salida por vía número 3. Tren con destino Alicante por vía número 3.” Corre Laieta, que tu pots! Un últim esforç, i arribe a temps per a pujar al tren i fins i tot per agafar un bon seient. Un minut després el tren marxa, i jo em perd a les meues cabòries mentre escolte música. Aquesta vegada no pense en tu, no. La música em fa pensar en una dimensió més llunyana, més complexa, més meua…la música em fa pensar massa…
Tranquila cosita, ya me voy, quemado por dentro y lleno de espinas. Me llevo colores que le robé al día pa pintar mis noches que andan descolorías.Sinkope.
About the author