I can’t remember anything
Can’t tell if this is true or dream
Deep down inside I feel to scream
This terrible silence stops me
Bylaia
Deep down inside I feel to scream
Bylaia
L’estima és quelcom que no s’aprén
Cada dia aprenc, a poc a poc, a estimar-te. Cada dia m’aprope més a tu, et conec, amb paciència, millor que a ningú. Et valore. Aprenc el valor de valorar, i el valor de no ser valorat, i valore molt que em valores com ho fas. M’agrada molt que em valoren, que m’exalten, que m’adoren. Em fa enrogir i somriure tèbiament, d’eixa manera que tu tan bé saps descriure, així. Cada dia me n’adone que cada minut em coneixes més, i m’esbalaeixo de veure com saps tan de mi en tan poc temps. M’agrada que em conegues, que m’espies, que m’inventes i, a sobre, encertes. M’acontenta imaginar que m’inventes en la foscor, que penses en mi, i que et fa somriure el meu record. Em fa feliç pensar que en la llunyania també te’n recordes de mi, i que els nostres pensaments es troben al centre del planeta, entre hemisferi i hemisferi, equidistants a tu i a mi. Cada dia cerque en els teus ulls una nova mirada, i la trobe. La sinceritat és conforme passa el temps més grata.
Cada dia aprenc a estimar-te, i oblide que he d’aprendre a oblidar i que l’estima és quelcom que no s’aprén.
Bylaia
L’inici del nou camí
Per fi!!! Després d’anys d’indecisió, mesos de tips d’estudi i concentració, dies d’angoixa i nerviós i algun que altre viatget cap a València, per fi ho puc dir clarament i amb força: ja estic matriculada en Periodisme a la UV!!
El 21 de setembre començaré el que molts cataloguen com una de les millors etapes de la vida: la vida universitària. Aniré a estudiar a València, i per tant, també a viure allí. Tinc la sort de tindre tres amigues fantàstiques (de les millors que tinc) que també han triat la mateixa ciutat que jo, i amb les quals compartiré piset; tot un plaer embarcar-me en aquesta aventura amb vosaltres. A més d’elles, molts altres amics han decidit anar-se’n a València, i fins i tot amb algú compartiré facultat. A més, l’horari se m’ha quedat millor impossible: dijous a les 12 he acabat la setmana, i podré tornar al meu poblet abans del que m’imaginava. Em podrien anar millor les coses?
Ara recorde i rellig una de les primeres entrades amb sentit que vaig escriure a aquest bloc, a gener d’aquest any. Parlava sobre el meu futur incert, i sobre els estudis que m’agradaria cursar. Deia “Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahí venen les pegues: que si això no te eixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8?3!!!), estudiaré periodisme”. Doncs bé, les meues expectatives s’han complit, i la nota m’ha arribat (un 9’27!!!). Només espere no haver-me equivocat i poder gaudir d’una carrera bonica i nodrir-me d’aprenentatge tant com puga.
La veritat és que estic desitjosa de començar aquesta nova etapa per veure que m’espera i com em va, però també m’angoixa pensar que les coses poden no anar bé. Però bé, pensarem que si, i avant!
Sort a tots aquells que com jo començareu dins d’uns mesos a cursar la carrera que heu triat, que no en som pocs.
Bylaia
Eixa paraula impronunciable…sexe
Fins a quin punt afecta l’educació que rebem en la manera d’afrontar els afers relacionats amb la sexualitat?
Aquest dissabte, vora les 2 de la matinada, en una d’aquestes converses en què es parla de coses sense cap importància, i després de passar pels distints actes sexuals incauts de part de la població sellarda, va sorgir aquesta pregunta: té molt a veure l’educació que hem rebut de petits amb la manera d’actuar que tindrem en un futur amb tot allò relacionat amb el sexe? Va quedar molt clar, i de fet és així, que si, que està òbviament relacionat, però fins a quin punt ens afecta?
Analitzant distintes situacions pròpies i alienes, vam arribar a la conclusió que la relació educació paternal-sexualitat és molt significativa, és a dir, que l’ensenyament sexual ens marcarà clarament la nostra reacció amb el sexe en un futur. Així, un adolescent criat per uns pares que no amaguen res de la seua sexualitat i la tracten obertament amb ell, afrontarà el sexe d’una manera franca i sincera, sense cap tipus de pudor, i possiblement ho considere quelcom indispensable en la vida i una bona forma de diversió. De la mateixa manera, un adolescent criat en un ambient on la paraula “sexe” és impronunciable, a qui se li ha explicat que dir “vagina” i “penis” és pecat, i que no ha sentit mai parlar als seus pares sobre les relacions sexuals (que, evidentment, en tenen) afrontarà el sexe d’una manera ben distinta, com quelcom dolent que no s’hauria de fer, i potser li cree un trauma que li faça molt més complicat palpar amb naturalitat els afers sexuals.
Ara bé, què és millor per a un/a pare/mare, que el fill/a afronte la sexualitat obertament o que li tinga pudor? No ho sé, encara no tinc fills, però és un tòpic que la majoria dels pares temen a les relacions sexuals dels seus fills i preferirien que li tingueren por a que ho tractaren amb naturalitat. Supose que deu ser difícil imaginar que el teu fillet o la teua nena puga estar passant-ho bé experimentant amb el sexe, però trobe que és un error témer-ho i educar els fills perquè ho rebutgen. Segurament, la millor manera de tractar-ho seria amb un augment de comunicació entre pares/mares i fills/es, que tots sabem que no és gens fàcil, i proporcionant la informació necessària enlloc d’amagar-la. Tot aniria millor, estic segura.
Gràcies als col·laboradors d’aquest article per la informació proporcionada i les vostres opinions (Ana, Núria, Rafa, Aitana i Dani). És increïble el que pot arribar a aprendre una quan l’avorriment arriba a un límit tal com el d’aquella nit. M’encanten eixes converses, algun dia els dedicaré una entrada.
Bylaia
Nous esports, noves sensacions.
Mai ho havia provat, ni una cosa ni l’altra, però promet que aquesta no serà la primera ni l’última vegada: psicoblog i busseig.
Arribes, seguint unes indicacions ben clares (“aparcas al lado de la valla, la saltas, i buscas un lugar por donde saltar al agua (la distancia es de 4 metros de altura)”), i aparques. Des de les altures ja pots ensumar l’olor salífera de la mar, i pots guaitar les persones que ocupen o abandonen la cala. Busques la zona per on t’hauràs de penjar dins d’uns minuts, i la trobes, ocupada per altres escaladors. Mentre els observes, veus com un d’ells cau a l’aigua des d’uns 3 metres, i t’entra el canguelo. Però bé, hui seràs valenta, perquè l’ocasió ho mereix. Per a qui no ho sàpiga, el psicobloc és un tipus d’escalada sense corda als penya-segats que donen a la mar, i a la Cala del Ti Ximo, a Benidorm, es pot practicar. Agafes els peus de gat, i avances poc a poc i amb cautela per tal de no trobar cap medusa, així com fugint dels peixos, fins on es troben les roques que t’esperen desitjoses de tindre’t a sobre. Mires amunt, i sospires. Anem allà.
–Tu primer, Vicente Luis!
Observes cada moviment, i tractes de quedar-te amb cada pas. Bé, no sembla molt difícil, encara que després te n’adonaràs que no val per a res comprovar la dificultat quan Vicente Luis escala, ell està a un altre nivell. I quan menys t’ho esperes: xof! A l’aigua! “Ara em toca a mi”. Mires mans, peus, i cap, per tal de no pegar-te ningun colp. Puges poc a poc, i avances cap a la dreta. Ups! Havies descuidat els genolls, i ja els portes xorrant sang. Força de braços, pressió amb els peus, contrau l’abdomen, el cul per a dins…xof!I a més tragallà que te crio. Ho intentes, una vegada i una altra, i perceps eixes noves sensacions que t’aporta el nou esport que hui has descobert. La veritat és que t’està costant Déu i ajuda, però t’agrada molt, i l’afany de superació és cada vegada major: vinga va, ara un passet més. Quan les feridetes ja són incomptables, l’aigua als peus de gat comença a pesar i la fam apreta, tornes cap a la costa.
Ara toca canviar de calçat, i posar-se les aletes. Amb la poca traça que et correspon, doncs és, aproximadament, la segona vegada que te les poses, fiques primer un peu i després l’altre, i seguidament et col·loques les ulleres de bussejar amb el tub corresponent, que ton pare t’ha recalcat que “va per fora de l’aigua, Laieta”. No saps segur si t’agradarà, la veritat és que li tens respecte a la mar, i els peixos mai t’han fet massa gràcia, però ho has de provar. I allà vas, torpe com tu soles, sentin-te més que mai un ànec, intentant caminar mar endins. Ara nades poc a poc, observant cada detall, cada moviment que sota tu es produeix, i la veritat és que t’agrada molt més del que t’imaginaves. Perds la por als peixos ara que els veus més a prop i més clarament, i fins t’atreveixes a aproximar-te a ells. Sentir, únicament, la remor que produeix la teua respiració bucal sota l’aigua, mesclada amb el murmuri d’aquesta; observar el fons marí com mai ho havies fet, i unir-te als bancs de peixos com si fores una d’ells; notar el refrec de la pell amb l’aigua, i de la pell amb la pell, que et fa sentir-te segura de que segueixes a aquest planeta i no has volat a una altra dimensió; actuar d’ecologista netejant l’hàbitat dels peixos; enfonsar-te fins tocar amb les mans la posidònia i sentir la pressió de l’aigua a les orelles; romandre tranquil·lament surant a l’aigua… Un cúmul de sensacions úniques, noves, i que desitges tornar a sentir prompte. El viatge marí t’ha apropat més a aquestes terres i els seus habitants, i estàs tan segura de tu mateixa i tan confiada en la mar, que acabes perseguint un peixet de colors cridaners que et fuig com fa unes hores li feies tu a ell.
Gràcies per aquest viatge per noves sensacions, i per l’oportunitat de gaudir de la perfecta combinació de la roca amb l’aigua. Tot pura natura!
Bylaia
Imaginació
Tractava d’imaginar-los, i fins podia concebre’ls surant en l’aigua. Com més endins fixava la mirada, més fàcil era deixar volar la imaginació i endevinar dos punts en la llunyania que li’ls recordaren. Havia de concentrar-se, oblidar-se de la resta, i només pensar en ells. Una vegada els tenia a la ment, podia jugar amb la imaginació i creure que la miraven, que apartaven la mirada tímidament, que la mantenien fixa fins que ella no l’aguantés més, que li llençaven una mirada fulminant, etc. Però el joc era efímer, instantani, s’acabava tan prompte com un petit peix sortia de l’aigua, o quan la remor de les ones era tan forta que li feia perdre la concentració. Aleshores maleïa els peixos i les ones, i la cridadissa dels nens que corrien per la platja; alçava el cap i tractava de concebre’ls, llavors, en el cel també blau, però resultava més difícil. Cansada d’intentar-ho, jugava a imaginar formes amb els núvols, la qual cosa li agradava des de ben petita, i en ells podia veure des del més significant arbust fins l’ocell més ben aconseguit, com si un il•lustre pintor hagués plasmat en aquell gran paper que era el cel les seues formes més delicades amb la finalitat que ella les veiés, perquè els dibuixos dels núvols eren, igual que les mirades a la mar, efímers i passatgers, i ningú podria veure’ls com ella si no era en aquell lloc i en aquell moment. Un dels núvols, el de la forma més complicada, s’aproximava ràpidament al sol mentre desfeia el seu dibuix, i intentava tapar-lo per llevar-li protagonisme. En la llunyania, altres boires fosques s’aproximaven ràpidament. La llum del dia començava a enrogir, i la proximitat del sol a les muntanyes, pràcticament impossible d’advertir pel núvol que l’amagava, anunciava l’arribada de la nit en una vesprada d’estiu com aquella.
Bylaia
Viatge a Bao, un sentiment traduït en fets
Són les 21:00 del 2 de juliol, i tant des de Sella com des d’Agost tractem d’omplir com podem el portaequipatge de l’autobús per endinsar-nos en una nova aventura, desconeguda per alguns, familiar per a altres: un viatge cap a Bao, un poble de la Catalunya Nord, molt proper a Perpinyà. Allà anem. Aleshores no ho sabíem, però ens quedaven 12 hores de viatge. 12 cansades hores d’intentar dormir i no poder, de buscar una bona postura al petit seient, 12 hores per arribar a Perpinyà i tractar de gaudir del poble fent un gran esforç, donat el cansament i la son, i unes quantes més per arribar a Bao, on ens esperava l’associació d’Aire Nou. Realment aleshores començava l’aventura: preparar els “llits” i les tendes d’acampada, adaptar-nos als horaris del nord (sopen a les 19:00!!), viure cada acte amb força, tractar de retenir cada instant, fer l’esforç de dormir poc, tocar, ballar, cantar, somriure, observar, beure, saborejar cada moment, riure fins no poder més, caminar, caure mort al llit, escoltar, conèixer, fer el “serril” (com a bons valencians “serrils” que som), compartir, sentir, etc. En definitiva, tot un cúmul de sentiments i sensacions que he viscut amb molta intensitat i diferents actes dels quals he gaudit al màxim, sentint una felicitat ben plena que cada vegada resulta més difícil d’aconseguir, com si fóra una xiqueta. Ha sigut un viatge únic, inoblidable, especial, i a més, molt significatiu per la causa: la unió i companyia dels nostres veïns del nord, dels catalans que més lluny tenim, i el contacte amb gent d’altres pobles no tan llunyans, com els companys d’Agost i Xixona. És en moments com aquests quan s’accentua el sentiment nacionalista i quan t’envaeixen les ganes de continuar lluitant, quan et sents, més que mai, del País.
Gràcies als que heu fet possible estos dies de goig, el tracte i la companyia han sigut fantàstics.
Bylaia
La mar blava
Caminava tranquil·la, sense presa, mirant amb calma al seu voltant i sentint el pes de cada petjada: primer un peu, recolzat amb suavitat del taló a la punta, i després l’altre. Es fixava en els seus peus sota les sandàlies: la blancor de la pell ressaltava sota unes cames que començaven a mostrar el morè del sol de juny, i les ungles estaven perfectament retallades. Amb cada pas que feia, augmentava el dibuix d’una gran línia discontinua i desigual que marcava el camí que deixava enrere. Solia passar-li, allò, sempre que, com aquell dia, caminava per l’arena de la platja. Feia temps que no ho feia, però aquell matí no hi podia faltar a la cita amb les ones i la sorra, amb la remor tranquil·litzant de la mar Mediterrània, amb el cant de les gavines que passejaven a prop del port, amb l’olor a sal… Continuava avançant, i no pensava en res, només en cada pas que feia endavant i cada petjada que deixava enrere, oblidant tot allò que la retorcia per dintre. No podia, ni tan sols, percebre el pas del temps, ni tampoc volia. No existia el temps en aquell instant i en aquell món idíl·lic en què es trobava. Sentia a la perfecció els granets de sorra escolar-se entre els seus petits dits del peu, i li agradava la sensació. Alçava el cap i mirava en la llunyania com es confonien el límit de la mar i del cel, quasi imperceptible. I a l’horitzó, un vaixell que s’apropava. Les cames començaven a sentir la fatiga d’una caminata d’hores, i demanaven repòs. Les pedres grans i redones del port la convidaven a asseure’s i descansar, i el cos acceptava la invitació. Des d’allà, asseguda a aquella formosa pedra de pell grisa i brillant, podia oldre millor la mar, podia sentir perfectament el murmuri de les ones i el cant de les gavines, i podia imaginar en la llunyania de l’aigua aquells ulls blaus de mirada penetrant que tant desitjava acariciar amb el seu esguard.