La mar blava

Caminava tranquil·la, sense presa, mirant amb calma al seu voltant i sentint el pes de cada petjada: primer un peu, recolzat amb suavitat del taló a la punta, i després l’altre. Es fixava en els seus peus sota les sandàlies: la blancor de la pell ressaltava sota unes cames que començaven a mostrar el morè del sol de juny, i les ungles estaven perfectament retallades. Amb cada pas que feia, augmentava el dibuix d’una gran línia discontinua i desigual que marcava el camí que deixava enrere. Solia passar-li, allò, sempre que, com aquell dia, caminava per l’arena de la platja. Feia temps que no ho feia, però aquell matí no hi podia faltar a la cita amb les ones i la sorra, amb la remor tranquil·litzant de la mar Mediterrània, amb el cant de les gavines que passejaven a prop del port, amb l’olor a sal… Continuava avançant, i no pensava en res, només en cada pas que feia endavant i cada petjada que deixava enrere, oblidant tot allò que la retorcia per dintre. No podia, ni tan sols, percebre el pas del temps, ni tampoc volia. No existia el temps en aquell instant i en aquell món idíl·lic en què es trobava. Sentia a la perfecció els granets de sorra escolar-se entre els seus petits dits del peu, i li agradava la sensació.  Alçava el cap i mirava en la llunyania com es confonien el límit de la mar i del cel, quasi imperceptible. I a l’horitzó, un vaixell que s’apropava. Les cames començaven a sentir la fatiga d’una caminata d’hores, i demanaven repòs. Les pedres grans i redones del port la convidaven a asseure’s i descansar, i el cos acceptava la invitació. Des d’allà, asseguda a aquella formosa pedra de pell grisa i brillant, podia oldre millor la mar, podia sentir perfectament el murmuri de les ones i el cant de les gavines, i podia imaginar en la llunyania de l’aigua aquells ulls blaus de mirada penetrant que tant desitjava acariciar amb el seu esguard.