Imaginació

Tractava d’imaginar-los, i fins podia concebre’ls surant en l’aigua. Com més endins fixava la mirada, més fàcil era deixar volar la imaginació i endevinar dos punts en la llunyania que li’ls recordaren. Havia de concentrar-se, oblidar-se de la resta, i només pensar en ells. Una vegada els tenia a la ment, podia jugar amb la imaginació i creure que la miraven, que apartaven la mirada tímidament, que la mantenien fixa fins que ella no l’aguantés més, que li llençaven una mirada fulminant, etc. Però el joc era efímer, instantani, s’acabava tan prompte com un petit peix sortia de l’aigua, o quan la remor de les ones era tan forta que li feia perdre la concentració. Aleshores maleïa els peixos i les ones, i la cridadissa dels nens que corrien per la platja; alçava el cap i tractava de concebre’ls, llavors, en el cel també blau, però resultava més difícil. Cansada d’intentar-ho, jugava a imaginar formes amb els núvols, la qual cosa li agradava des de ben petita, i en ells podia veure des del més significant arbust fins l’ocell més ben aconseguit, com si un il•lustre pintor hagués plasmat en aquell gran paper que era el cel les seues formes més delicades amb la finalitat que ella les veiés, perquè els dibuixos dels núvols eren, igual que les mirades a la mar, efímers i passatgers, i ningú podria veure’ls com ella si no era en aquell lloc i en aquell moment. Un dels núvols, el de la forma més complicada, s’aproximava ràpidament al sol mentre desfeia el seu dibuix, i intentava tapar-lo per llevar-li protagonisme. En la llunyania, altres boires fosques s’aproximaven ràpidament. La llum del dia començava a enrogir, i la proximitat del sol a les muntanyes, pràcticament impossible d’advertir pel núvol que l’amagava, anunciava l’arribada de la nit en una vesprada d’estiu com aquella.