Category Archive llibres

Bylaia

Sense la terra promesa, Enric Valor.

Arrape amb impaciència les últimes pàgines…vull saber JA com acabarà la història! Si s’instaurarà el règim republicà, si Mauri és d’esquerres o un conservador infiltrat, si Garibaldi podrà ocultar la paternitat de la filla que espera Maria, la dona del so Pep, etc. I en pocs minuts, els dubtes es resolen. Mira que m’ha costat de cruspir, tot s’ha de dir, però per fi l’he acabat.

Sense la terra promesa, d’Enric Valor. El vaig començar seguint la recomanació d’un amic, desitjosa de conéixer el mestre Enric Valor, tan conegut per les Rondalles que mai m’havia dignat a llegir. Aquest és un llibre diferent, molt descriptiu (de vegades massa), que ens ajuda a conéixer com era la vida a les nostres terres fa poc menys d’un segle, i a imaginar con viurien els nostres besavis en aquella societat tancada que començava a veure la llum dels ideals d’esquerres fins aleshores ben amagats i sancionats al nostre país, ideals que, per una altra banda, no tardarien en ser afusellats per una cruel dictadura.

A través de la deliciosa redacció de l’autor, m’he pogut traslladar a una altra època i a un altre entorn no molt llunyà, a les terres de Castalla, poble de l’escriptor, i he concebut cada paratge i cada moment com si el tinguera davant els morros, ja que la descripció és perfecta. Us el recomane, sobretot als que visqueu a pobles de l’interior d’Alacant: vos sentireu molt identificats.

Ara ve el dubte. La tauleta de nit està atapeïda de llibres que esperen ser llegits, a poder ser, abans de començar el curs. Quin trie? Els principals candidats són Mil cretins de Quim Monzó, recomanació d’un altre bon amic, i Siddharta de Herman Hesse, llibre que fa anys que els meus pares em proposen que em llija i que fa un mes un bon professor em va aconsellar. Segurament l’elecció serà aquest últim, ja que Demian, del mateix autor, em va fer passar molt bones hores de lectura a Irlanda fa un any, i per llegir un poc en castellà, que falta em fa també.

 

 

 

 

Bylaia

Sant Jordi especial

Ens ho vam proposar fa temps, quan ens vam adonar que els nostres aniversaris anaven un rere l’altre: 11 i 12 de gener. Xe, quina casualitat! Des que et vaig conéixer que sent que ets una d’eixes persones amb qui connectes de seguida, amb qui tens una complicitat especial. I quan vaig saber que havíem nascut quasi el mateix dia (encara que d’anys diferents) vaig començar a creure en tot allò dels astres i els signes del zodíac. I no sé si serà veritat o no, però casualment connecte molt bé amb aquells que són també capricorn.

Bé, doncs això, que m’enfile per on no toca. La proposta no la vam complir, i per Sant Jordi ens ho vam prendre més seriosament. Encara que amb uns quants dies de retard, els llibres han arribat al seu destí. Per a mi tampoc va ser fàcil triar quin seria el més adequat: no et volia decebre i a més volia mostrar-te alguna cosa que m’haguera agradat molt. Finalment em vaig decidir per l’últim que m’havia llegit per plaer: Les dones que hi ha en mi, de Maria de la Pau Janer. Potser el títol et tire enrere, possiblement pensaràs que no portes massa dones amb tu. Però quan el llegeixes te n’adonaràs que si. Quan el vaig llegir vaig aconseguir veure que estem fets, en part, d’allò que ens ha dut al món, del nostre passat i de la nostra història, i part d’aquesta la conformen les dones més importants de les nostres vides: les nostres mares, aquelles a qui tant estimem i coneixem, però que alhora guarden secrets que ens val més no escorcollar. Ahí t’ho deixe. Com a dona que sóc, espere que te’n recordes de mi quan escorcolles les línies del llibre.

Espere que aquest siga el primer d’una llista ben grossa de llibres i de Sant Jordis que puguem compartir. Em va agradar la idea des del principi, i encara més ara que puc sentir el tacte del teu llibre, i del teu Enric Valor, de qui tantes vegades m’havies parlat. M’agrada parlar de llibres, m’agrada llegir, m’agrada escoltar sobre les lectures i els seus autors, i m’agrada tindre amics, com tu, a qui també els agrade. Recorde quan vaig començar a saber qui eres tu, quan donaves classe de solfeig a l’aula del costat en què jo tocava l’oboè, a la mateixa hora i el mateix dia. Aleshores només érem dos personetes que parlaven, com a molt, de la música i de l’obra que jo havia tocat eixe dia a classe i tu havies escoltat des de l’altra banda de la paret. Ara crec que som molt més que això, i m’alegre d’haver conegut moltes més facetes de tu.

Ànim i força, que tu pots amb tot.

Bylaia

Les dones que hi ha en mi

<< Ell era dins ella; o ella el prenia. No importava. Onades càlides s’escampaven arreu, mentre l’habitació es tintava del color dels arbres del jardí. Es movien alhora, en una combinació de pressa i ganes de fer durar el plaer. Els llençols s’obscurien, com s’enfosquia l’aire. Feia olor de pells que es troben, que es palpen, que es reconeixen. El desig, convertit en criatura volàtil, no s’assaciava mai. S’agafaven les mans, entrellaçats els dits que estrenyien amb força. Mormolaven paraules d’amor, mots que tornaven nous perquè ells els pronunciaven. De sobte, l’esclat dels cossos.
   Es perllongava el plaer. Haurien volgut que duràs una eternitat, perquè l’eternitat existeix, precisament, en l’abraçada. Tornaven a besar-se i els llavis tenien un punt sangonós, amarg. Entrellaçats els cossos, pensaven que no podia ser, que era impossible. La felicitat costa de reconèixer, quan ens ofereix el rostre de ple. En el primer moment, no ens ho acabam de creure. Ells es miraven als ulls i es preguntaven on era la poca fe d’abans. S’havia fos en l’aire. Entre els llençols humits d’efluvis, constataven que tot succeïa d’una manera molt elemental. El desig s’imposava als pensaments, a les paraules, a les normes. No hi havia res al món que tengués aquella força. […]
   Descobriren que estimar-se era una forma d’existir distinta. Ja no tenien un cos que els delimitava, amb el qual es reconeixien en un mirall, o en les pupil·les de la gent, sinó que el seu cos era el de l’altre. […] Estimar-se era sentir amb la pròpia pell i amb la pell de l’altre. Cobdiciar els instants, perquè no hi havia temps a perdre en el no-res. […] Tot es deturava, quan es trobaven. Els semblava que el món existia només perquè s’hi estimassin. >>

Les dones que hi ha en mi, Maria de la Pau Janer.

Després d’una delectosa setmana de lectura intensa, he acabat el llibre. El final no m’ha entusiasmat, però potser és que sempre espere finals espectaculars que m’emocionen. La resta del llibre m’ha agradat moltíssim, i el llenguatge clarament expressiu i descriptiu (com es pot veure al fragment que he copiat dalt) m’ha capficat dins la història com si fóra la de la meua vida.

Vos el recomane!!

Bylaia

La plenitud de la lectura

Absorbida per les lectures de l’institut, feia mesos que no tenia temps per llegir per gust, per simple plaer. Normalment intentem aplicar aquest goig a tots els llibres, encara que siguen obligats, per fer-los més amens i agradables i gaudir de les obligacions escolars. Desgraciadament no sempre és possible. De vegades ens toca llegir alguna història que no ens motiva gens i ens fa passar estones avorrides, encara que ens esforcem molt perquè no siga així. A més, quan ja has descobert que el llibre no t’agrada gens o que simplement romans indiferent davant les paraules que et saluden amb poca gana des de les seues pàgines, encara costa més posar-s’hi, i la lectura resulta eterna i horrible. 

   Bé, això és el que m’està passant a mi amb l’Eneida, un llibre de Virgilio, un poeta llatí que va escriure moltes obres de les quals aquesta és la més coneguda. Sortosament la traducció no és en vers (si ho fóra ja hagués donat per impossible poder acabar de llegir-lo),sinó en prosa. Però està resultant-me inacabable i extremadament pesat, i això que encara em queda la meitat.

   Cansada de llegir el fotut llibre, avorrida en casa a causa d’un altre constipat que ha vingut a fer-me la visita i amb la sort d’haver-me deixat l’Eneida a Sella, vaig començar a escodrinyar entre els pocs llibres que ocupen els estants de la casa vilera. En vaig trobar molts que ja havien passat per les meues mans, i altres que no. D’aquest últims em va cridar l’atenció un de Maria de la Pau Janer, Les dones que hi ha en mi, situat al costat de Lola, obra de la mateixa autora que em va captivar fa un any. Així doncs, el vaig agafar, vaig llegir el resum, i em vaig sumir en una intensa lectura.

   El contrari del que em passa amb l’Eneida, aquest llibre m’ha embruixat. Com bé es pot endevinar pel títol, parla de les dones, un tema que sempre m’ha interessat, pel fet de pertànyer a aquest grup de la societat, supose. El vaig començar i no me’l podia treure de les mans: llibre per amunt, llibre per avall, llibre a l’habitació, etc. Ni tan sols vaig respondre al crit habitualment efectiu de ma mare quan va dir  “Laia, vols una magdalena de xocolate?” Ni berenar, ni mirar la tele, ni fer feina, ni res de res. Només llegir. Quan ho vaig deixar de fer un moment, em preguntava com un llibre pot arribar a causar les sensacions que ens provoca, com et pots introduir tan dins de la història que et conten unes simples lletres ben enllaçades, com pots crear-te el teu propi món on situes allò que t’expliquen, i com aconsegueix fer-te fins i tot mantenir la respiració en els moments més fascinants. Això és el que acabava de sentir un instant abans, capficada totalment dins l’escena que Maria de la Pau Janer em narrava. Quan vaig despertar de la imaginació, em vaig adonar de com n’és d’estranya i juganera la ment, doncs l’escenari mental on havia desenvolupat aquesta preciosa història era el mateix on vaig situar Lola el dia que vaig llegir la seua. Potser és perquè l’autora és la mateixa, o perquè ambdues es situen a Mallorca. No ho sé, però m’ha fascinat, imaginar de nou una casa tal i com l’havia concebut una altra vegada, i que a més no havia passat per la meua ment des d’aquell moment.

   Tot açò m’ha fet reflexionar sobre com és d’important la lectura a la meua vida i tot el que em proporciona.  Com em plena llegir, com em plau i com disfrute fent-ho. I m’agrada poder ser feliç amb una cosa tan insignificant per a molta gent com és un llibre.

Bylaia

Regala’m una llàgrima

És costum a la nostra cultura fer un regal, luxós o senzill, quan alguna persona complix anys. Fem regals als familiars, als estimats i, com no, als amics. Triar un regal per a un amic no és per a mi una tasca simple. A tu t’agrada tal cosa, però realment has de pensar si a ell/a li agradarà eixa mateixa cosa o una altra de ben diferent. Però bé, si realment és un/a amic o amiga coneixeràs bé els seus gustos i podràs triar allò que saps que li agrada tant. A pesar d’això sempre queda la tensió, el dubte de com reaccionarà quan ho veja, encara que sapies que el teu regal és una cosa que li agrada molt. Quan, amb les mans tremoloses, li dones el regal tan esperat i ell/a, també amb mans tremoloses, li lleva el paper de regal i el veu, tan sols esperes veure un somriure a la seua cara, o escoltar “moltes gràcies, m’agrada molt”. I eixa és la part del regal que et quedes tu, l’agraïment d’un amic.

Eixe seria un bon regal després de fer-ne tu un, un agraïment. Però he comprovat esta setmana que hi ha un regal millor. Quan vaig comprar aquell llibre sabia que li agradaria, sabia que feia temps que se’l volia llegir, i a més ella el volia en català!! Aquell llibre s’havia convertit en un dels de la seua llista de llibres obligats després de llegir-ne un altre del mateix autor. I encara que jo ho sabia sempre sorgia el dubte: i si ja li l’ha regalat algú? I si no li agrada que li regalen llibres? Però bé, li’l vaig comprar. El llibre va arribar a les seues mans 2 mesos després del seu aniversari (imprevistos…). Quan el va agafar i va notar el pes de les fulles va començar a emocionar-se i a xillar, i amb un gran nerviós li va llevar el paper de regal. “El joc de l’àngel” de Carlos Ruiz Zafón la saludava convidant-la a llegir hores i hores (doncs se’n necessiten moltes per a llegir-se’l). Va ser la primera vegada que ella va plorar d’alegria.

Pot haver un regal millor?

Espere que disfrutes del llibre!