Bylaia
Estava el mort dins el taüt, i feia
un fred de mil dimonis, diuen, i
tenia son i cansament, i veia
el mort a gust en el taüt i veia
el funerari i vellutat confort,
i ja pensava, com unes vacances,
aquell futur de muntonet de cendra,
una tovor, i es delità; i de sobte
mirà un costat i l’altre, i agafà
el mort i l’amagà sota la taula
i es va ficar en el taüt, feliç,
i la felicitat li donà al rostre
un complagut i arcaic color de cera
dins el caixó individual i còmode
Vicent Andrés Estellés, 44
Bylaia
I can’t remember anything
Can’t tell if this is true or dream
Deep down inside I feel to scream
This terrible silence stops me
Bylaia
Quan vaig llegir a “Oyendo el silencio” les redaccions que Pep, el mestre de valencià, ens demanava escriure constantment a 2on d’ESO, em van vindre ganes de retrobar-me amb els meus escrits, i buscant pels calaixos em vaig trobar amb, possiblement, el millor que vaig escriure aquell any, una poesia dedicada als meus avis paterns que feia temps havien faltat. Allà va:
Ja sé que he passat pocs anys
amb cada ú de vosaltres
però han sigut bons moments
per a mi inoblidables.
Primer vas ser, avi, tu,
aquell que ens va dir adéu;
tan fumar no era bo
ja t’ho deia a tu la gent.
Envoltat de serps del camp
i entre bromes i bregues
has passat la teua vida
sense veure mai res negre;
tot en tu felicitat,
mai ets trist, sempre alegre.
Ja era jo un poc més gran
quan vas marxar d’aquí, àvia.
Llavors ja vaig “soltar” llàgrimes,
ja era més gran la ràbia.
Pensar que no tornaria a veure’t
ni a menjar aquell arròs…
arròs amb fesols i penques
que alimentava fins el cor.
Heu sigut fantàstics avis,
mai us oblidaré;
per molt que el vostre cos s’allunye
dins del cor us portaré.
No es una poesia massa aconseguida, tenia 14 anys, i la vaig escriure per obligació, per com el mestre em va apuntar al final de la pàgina, “és un molt bon record pels teus avis”.
Dos persones pobres, amb l’única funció que la de cuidar els seus fills i tirar endavant, i sense cap accés a la cultura, però dos persones molt humils i, sobretot, dos bones persones. No vaig poder passar molt de temps amb ells, sobretot amb m’auelo Pep, que va faltar quan jo tenia 7 anys, però tot el que recorde amb ells són somriures i bons moments, mai ni un sol crit, mai una mala cara.
Bylaia
Ja s’acaba. Dues setmanes i s’acabarà tot. Però, vull que s’acabe?
Està clar que vull acabar amb aquest curs, que vull deixar d’estudiar dia rere dia d’una vegada, que vull que arriben les vacances i poder gaudir d’elles de la millor manera possible, que vull passar la selectivitat i que la nota (un 8.28, mare meua!!!) m’arribe per a fer periodisme en València, que vull deixar de sentir la pressió del conservatori i el remordiment de les hores que no vaig, que necessites descansar… Però si em pare a pensar, em done compte que enguany acabarà una etapa molt important de la meua vida per començar-ne una altra bastant diferent. I és que no només deixe enrere hores d’estudi, d’ estrés, d’angoixa i de pressió, sinó també hores d’amistat, de somriures, d’aprendre, de mirades, d’un mateix institut i uns mateixos companys (fa 10 anys que us conec, i sou fantàstics), d’uns professors que són més bé amics, d’unes aules envaïdes pels records i, a més, infinites hores de música. Perquè si, enguany acabe l’institut per entrar l’any que ve a la universitat; però enguany també acabe el conservatori, i l’any que ve no serà substituït per ninguna altra entitat semblant.
Fa 10 anys que vaig arribar,aporegada i vergonyosa, com era jo, a les portes de la plaça de bous de Benidorm, amb la meua cosina Ana i Sergi Soler, per fer un examen que ens deixaria ben classificats i ens permetria entrar al Conservatori de Música Pérez Barceló de Benidorm. Dels primers anys no recorde massa, únicament alguns dels companys i professors, i poc més. Sobretot recorde el primer dia que vaig conéixer Manolo, el meu professor d’oboè des d’aleshores fins ara. Quan vaig sortir de l’aula on estava ell (la mateixa aula que m’ha vist créixer i rebre classe durant 10 anys) li vaig dir a ma mare: mama, té les mans com el tio Quelo. I ma mare rigué. Aleshores jo encara no sabia que eixes eren les mans d’un músic, d’algú que estima la música i viu per i amb ella. I des d’aquell dia fins hui mateix, Manolo ha sigut el que m’ha ensenyat tot sobre l’oboè, des de la posició del do fins al doble picat, des del lligat fins al vibrato. Tot. Tot el que sé li ho dec a ell, i per a mi sempre serà el meu mestre. I per altra banda està ell, l’altre gran mestre, mon tio Quelo, que tot i no tocar l’oboè també m’ha ensenyat molt sobre la música.
Amb el temps vaig anar coneixent als altres. Quatre anys cursant el grau elemental, i després d’aquest la prova tan temuda: la prova al grau mitjà! Ana i jo també la vam superar amb èxit, i Sergi ja ens havia adelantat algun curs mitjançant les ampliacions. Cada vegada érem menys: uns companys marxaven, altres desconeguts arribaven de nou, i alguns seguíem allí. Aleshores vaig conéixer nous professors dels que he aprés moltíssim i amb qui he passat molts bons moments.
I també vaig conéixer i em vaig relacionar amb companys fabulosos, únics, divertidíssims i amb qui d’un principi, curiosament, només em va unir una cosa: LA MÚSICA. La música ha fet molt per nosaltres. Ens ha fet conéixer-nos, estimar-nos, passar bones estones, riure, posar-nos nerviosos, unir-nos en els moments difícils d’abans de qualsevol actuació…la música ens ha fet sentir molt, i eixos sentiments, únics i irrepetibles, sé que no els oblidaré mai: mirar un company quan sona el fort, suspirar, i saber que ambdós estem pensant el mateix: quin plaer!; creuar els ulls amb un altre company que està a punt de fer un solo i transmetre-li tota la confiança del món, fent-lo sentir relaxat i tranquil, recordant-li que tots passem per moments així i que si falla ho celebrarem igualment més tard al Winston; escoltar la música dels amics, i gaudir…sobretot gaudir.
Ara em queda agrair-los-ho a aquells que realment han fet que açò fora possible: els meus pares. Sense vosaltres jo no hagués, ni tan sols, tocat l’oboè. Gràcies a vosaltres vaig arribar un dia perduda al llarg camí que és la música, gràcies a vosaltres vaig saber trobar el sender més agradable d’ella, i gràcies a vosaltres he arribat al final del camí on jo desitjava anar. GRÀCIES. I clar, papa, que podràs sentir-te orgullós quan arreplegue el títol que tants anys i tant d’esforç m’ha costat aconseguir, perquè sense tu haguera sigut impossible.
Sé que tot i que ara em quiexe de les hores que passe allà i del temps que em roba (o més bé el temps que em regala) la música, l’any que ve, quan arribe la vesprada i no tinga on anar, ho trobaré a faltar. Trobaré a faltar l’oboè, els companys, el bon ambient, els professors…en definitiva, trobaré a falta tot eixe món que per a mi ha sigut LA MÚSICA.
Bylaia
Salir, beber, el rollo de siempre,
meterme mil rayas, hablar con la gente,
llegar a la cama y jóder qué putada sin tí.
Y al día siguiente…
…qui estudia al dia siguiente??
A disfrutar amb Sejazz!!
Para unos, la vida es galopar un camino empedrado de horas, minutos y segundos.
Yo, más humilde soy, y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo,
me transporte mecido hasta el siguiente.
Extremoduro
Bylaia
«Te has cansado, ya lo sé.
de leyes y prohibiciones;
la manía racional de poner limitaciones
Pero ya no aguantas más que te ordenen con desorden;
el rebaño ya va a entrar, bájense los pantalones,
¡bájense, bájense!
Da otro paso no debes parar,
rompe los cristales si quieres entrar.
Grita al aire aunque no quiera oír
y escribe el principio donde pone fin.»
Bylaia
El dia 4 de gener del 2008 ens vam reunir algunes personetes de Sella per presentar l’experiment artístic que havíem preparat. Vam unir música, poesia, pintura, fotografia i creativitat per a expressar-nos. La veritat és que a pesar dels dubtes i els escassos assajos, l’experiment va tindre èxit i va aconseguir emocionar a molts dels presents en l’Acadèmia aquell 4 de gener (tant al públic com als intèrprets). Per a aquells que no pogueren vindre, o aquells que van vindre però volen tornar-ho a veure, ho poden fer a http://www.tu.tv/videos/paraules-i-musica
Aquests són alguns fragments dels textos i poesies escrites per a “paraules i música”, que van ser representades amb música, llums i, sobretot, un fort sentiment.
PACHAMAMA, escrit per Lara.
“Andaba Pachamama deseosa de tener un hijo con el que poder compartir los misterios más sublimes de su cuerpo. De sus recientes creaciones obtuvo árboles de frutos exquisitos, narcisos y crisantemos de inmejorables olores, la calma del trigo con la que dotó de color al oro, ríos de vida que desembocaban en el mar y en su paso refrescaban cuidadosamente a las criaturas de los valles. […] Cuando Pachamama volvió de su letargo descubrió la soledad del ser que debía haber sido su máxima perfección. Aquel ser abandonado en el exilio, con la rabia como única compañía, había sido gestado entre tristezas. Queriendo ofrecer el ser más perfecto había engendrado un ser abominable, que la maltrataba y la hacía responsable de su desdicha […] Entonces, Pachamama descubrió que había dado a luz un ser muerto. El Humano, ocupó su tiempo en construir máquinas demoledoras que revientan el vientre de Pachamama. Ahora, el humano no hace más que olvidar a su hacedora de vida y construir tanques que la destruyen […] Aquél trágico ritual fue el inicio del caos que reina hoy en toda Europa y en la América europeizada. Esa barbarie que la modernidad inauguró como progreso, que lleva por bandera el alejamiento de la tierra y por esencia la desanimación, que no es otra cosa que la falta de alma”.
Una metàfora i una personificació del món amb la qual Lara aconseguix fer-nos veure què estem fent amb aquell que ens ha creat i ens ha donat la vida. La lletra està molt ben cuidada i és preciosa, i la música (composada per Miquel) i les llums (ideades per Glòria) li donen un sentiment especial, que en el seu moment va fer que la intèrpret i autora, Lara, no pogués acabar sense que 4 llàgrimes caigueren dels seus ulls, i li termolara la veu.
LA FORÇA DEL SENTIMENT, escrit per Consol.
“[…]Aún te quiero con fuego delirante/por ti batallo, venzo y me valido/en ti me guardo, vivo y en ti anido/y para ti me dono como amante […]”
“Me dices que te vas y desespero/mi anhelo de vivir se desmorona/me asfixio en el dolor que me aprisiona/y me seco como agua en el alero […]”
“Yo, que le di sentimiento enamorado,/ahora contemplo con pena y asombro /como cruel me deshecha como escombro/porque por otra mujer me ha reemplazado./Yo, que por él tengo el corazón preñado/de tanto que le amo y que le nombro,/hoy ni siquiera deja que en su hombro/llore el amor que con saña me ha abortado[…]”.
3 poemes d’amor de Consol que Eva, la intèrpret, i Miquel, el pianista, ens expressen amb un fort sentiment que ens transmet el dolor que Consol va voler plasmar als seus poemes.
EL CERCLE TEMPORAL, escrit per Luis Vicente.
“Abans, l’hivern era llarg i fred.El llebeig arrissava ones en la mari el cel, gris, semblava caure de pur trist[…]”
“[…]Arrapa el vent la pell de l’arbre,i la despulla de la darrer fulla.[…]”
“[…]Cançons de Pasqua,berenars damunt d’un taper blanc,correres fins esgotar l’alè,mirades que els ulls encenen i a l’instantcaptiven el jove cor enamorat[…]”
“A l’estiu tot el món viu,com diu l’acudit popular,i sota la calenta atmosfera ambientalplantes i animalsculminen el procés vital[…]”
4 poemes curts, un d’ells per a cada època de l’any, amb els quals Luis Vicente plasma clarament els moments més importants i representatius per a la gent valenciana de cada una de les estacions en què dividim l’any. Sergi dóna amb la seua veu el to que cada època mereix, i la música flueix d’estació en estació, adaptant-se en cada moment per expressar millor allò que la lletra ens vol dir.
UN PAISATGE MÀGIC, SELLA, escrit per Josep.
“Baix de la penya, protegit dels vents,apareix el meu poble envoltat de vents.Al nord Aitana, al sud el mar,vent de Tramuntana, vent de Voramar.Lloc de muntanyes, creuar de rius,costals de canyes, pinars plens de nius[…]”
Un poema mitjançant el qual Josep ens resumix com és Sella, on està i com és la vida al nostre poble. I qui millor per a explicar-nos tot açò que una autèntica sellarda, Aurora. L’oboè, imitant la xirimita, i el tabal, ens recorden a les festes, les quals tots esperem amb ànsia durant la resta de l’any.
Gràcies a tots els que van dur avant aquest projecte i el van fer possible: David, Fede, Pere, Consòl, Josep, Luis Vicente, Miquel, Lara, Eva, Sergi, Aurora, Glòria, Salvador, Dani,Vicent, Jose Miguel, Tòfol, Jordi i Laia
Bylaia
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país
LLUIS LLACH