Home

Bylaia

Seguiu-lo

   Mou masses de gent allà on va, i fins i tot quan està ben quiet al seu estat particular. Va d’ací cap allà parlant i aconsellant, dient què és el que s’ha de fer, quines coses són correctes i quines altres s’han d’eliminar de la societat actual, com si d’un déu es tractara. En definitiva, si més no, és la representació del cristià a la Terra.

    Es tracta del Papa, màxima autoritat religiosa del cristianisme. Aquell que predica arreu del món i ens diu com hem de viure. Aquell que expressa la voluntat de Déu al nostre planeta, explicant a la humanitat quins són els desitjos del Nostre Senyor. Bé, del vostre, perquè jo no en tinc cap, de senyor. Si sumem totes les aportacions que cada Papa ha fet al món podem escriure un llibre sobre la vida i la cultura cristiana, sobre allò que els fidels han de fer a la Terra per guanyar-se el cel, per evitar anar a parar a l’infern i poder viure, després de mort, ben tranquil. Un poc contradictori, això de viure després de mort, però així ho diu al Testament. Entre tantes aportacions culturals estan algunes com aquella de estimar al company, al costat d’una altra com la de cremar o burlar aquells que no pensen com tu. Interessant contradicció.

   L’última gran aportació sensata ha sigut la que fa uns dies va fer En Benedicte XVI a Camerun: l’ús dels preservatius no només no ajuda a evitar la transmissió de la sida, sinó que l’augmenta. Intel·ligent afirmació, sobretot a oïdes d’aquells països necessitats de mitjans de prevenció que eviten desgràcies com és la transmissió de la sida. Sumat a tot això i seguint amb la línia de la sexualitat, també ha reafirmat el Papa fa poc que l’Església continua mantenint la seua postura en contra de l’avortament, i aquesta ha patrocinat diverses campanyes publicitàries en què es fa veure que avortar és matar i s’apel·la fortament als sentiments de la gent, incrementant la sensació de culpabilitat de les suposades assassines: dones que interrompen el procés de l’embaràs. Com que vivim a una democràcia i totes les opinions són respectables, s’accepta la versió eclesiàstica i a més s’utilitza per a fer política: dreta i esquerra posen els seus punts de vista sobre la taula i breguen per decidir quin és el correcte.

   Ara, l’única cosa que queda és que aquells que recolzen l’Església i segueixen el Papa allà on va, complisquen les obligacions del Seu Senyor, totes i cada una tal i com ell les mana, o més bé com el cap del Vaticà les expressa a la Terra. Entre altres tantes coses, que mantinguen relacions sexuals sense mitjans de prevenció i que no avorten per res del món. Potser d’ací uns anys ens trobem a un món superpoblat, o tal vegada no, doncs els morts de la sida podran contrarestar els naixements indesitjats.

Bylaia

El vols de xoriç, de mortadel·la o d’all?

   Hi ha costums, i costums. Cada cultura té les seues, unes bones, altres pitjors, però no deixen de formar part de cada nació. Al nostre país tenim una hàbit molt conegut i practicat per tots, lleig i irrespectuós de vegades, risible d’altres. Parle dels rots o eructes, “l’expulsió  amb soroll, per la boca, de gasos procedents de l’estómac”.

   D’aquestos en podríem fer una catalogació, perquè abunden en varietat de soroll, llargària, olor, afinació, forma d’expulsió i posició bucal.

   En primer lloc està el “rot típic”, eixe que el notes mentre et puja pel ventre i que aboques amb pura normalitat, obrint bé la boca perquè no es quede res dins i sentint com et tremola la gola mentre l’expulses. També estan els rots del tímids, que són els mateixos d’abans sense la fase d’expulsió. La gent modesta tanca la boca i apreta la gargamella per no deixar-lo eixir i tornar-lo cap endins. A aquesta gent cal dir-li que això es ben dolent, i que la ventositat eixirà encara que no ho vulguen, si no per la boca per un altre costat. Altres rots són els forçats, els que aquells més “machitos” i valents formen a propòsit per demostrar davant dels amics la seua gran habilitat: tirar-se eructes ben potents. Bé, una habilitat qüestionable, però que en teoria no deixa de ser-ho. Després estan els rots eterns, els que per molts que t’esforces no s’acaben, i també els rots excessivament pudents (doncs quasi tots ho són un poc), que provoquen el descontent i la molèstia dels que es troben al voltant de l'”eructador”.  En canvi, hi ha els rots silenciosos, eixos que els endevines a la boca de la resta perquè els veus obrir-la i que no molesten ningú. Quant a les olors, n’existeixen de tot tipus, però els més bons són els d’aroma de paté, mortadel·la, xoriç o all i oli. Fan fàstic, i provoquen la sensació de tindre la boca podrida. A més, quan prens algun d’estos aliments, necessites expulsar gasos freqüentment i et quedes més sol que la una.

   En definitiva, hi ha milers de rots i segur que a part dels catalogats cada u té el seu rot particular (fins i tot tinc un company que se’ls tira en fa sostingut, perfectament amb l’afinador a 442, i son pare recita mentre els expulsa). Encara que és una costum empallegosa, lletja i de mala educació a la vista de quasi tots la humanitat, és un dels hàbits més practicat per tots i fins i tot de vegades recomanable. Jo no rote massa, sóc més bé dels vergonyosos que els fan tornar cap a l’estómac mentre apreten bé la gola, però anime a tots aquells amb ganes d’eructar a que ho facen i reflexionen sobre la seua pròpia varietat “rotal”.

 

P.D: no sé si llegiràs açò, però si ho fas sabràs que ets tu qui m’ha inspirat a escriure l’entrada, els teus habituals rots, però sobretot l’últim, el de mortadel·la a l’hora del pati, que com em vas dir “és dels que t’agraden a tu, Laia”.

Bylaia

El teu càlid, inabastable alè.

Sent el teu alè rere la meua orella, i la càlida olor que emana de la teua boca arriba fins a mi. M’aprope més a tu, dissimuladament, per percebre-la millor. No és agradable, l’olor, no és semblant a la de les roses ni a la dels xiclets de maduixa que menge a menut. Però és singular, i és teva. M’importa ben poc si fa bona o mala olor, perquè és la teva olor. De repent pares de parlar, i la percepció olfativa cessa. És aleshores quan, a poc a poc, torne a la realitat. Durant els instants que parlaves havia estat a un altre món. Em penetrava l’aire que arribava de la teua boca fins a l’interior, i em cobdiciava en ell, per no deixar de sentir-lo ni un instant. Sentir l’olor que brolla del teu cos, percebre els efluvis que exhales… Mai he pogut fer-ho, i sé que per diverses raons tampoc mai arribaré a sentir el teu alè dins de mi, però m’agrada perdre’m en la immensitat mentre imagine que la teua respiració penetra la meua, que els nostres aires es fonen i segueixen el mateix temps, un allegro moderato que mentre avança va accelerant, com el pols dels nostres cors.

Bylaia

La mare

Per totes aquelles dones que segur tindrien molt que dir, però un dia van silenciar les seues veus.  

Com cada any, arribava el dia en que feia X anys que havia passat. Enguany en feia 6. Tu feies per oblidar-ho, intentaves que eixe dia passara com un més de la teua vida, perquè teòricament allò no havia passat. Quan encara quedava un mes per la cita amb la por, el remordiment i el penediment, tu ja et preparaves per a l’ocasió. En realitat no volies, només desitjaves faltar a aquella cita, oblidar-la, i en això es basaven tots els teus esforços durant el mes anterior, en fer altres coses que borraren la quedada del cap. Però allò només feia que ho recordares més: intentar oblidar és recordar. Moltes vegades no ens n’adonem que l’oblit arriba sol, que no es pot forçar, perquè pensar en l’oblit d’una cosa significa recordar-la. El teu afany és en va.
   Tot i els esforços, arribava i el dia i acudies a la cita,ben puntual, com un nen cregut. Enguany era especial. T’havies alçat, i ho havies recordat, perfectament. Havies saludat la teua filla, la cosa que més volies al món i a l’única de li devies la vida, i havies marxat a prendre cafè alhora que, melangiós, llegies el periòdic. Com cada any, per aquell dia, enguany era el dia de la dona, el 8 de març, i periòdics i revistes s’omplien d’articles reivindicant llibertats i drets per a les dones, exposant la gran feina revolucionària d’aquestes al llarg del temps, contant històries cruels que elles havien viscut. T’agradava llegir tot allò, et provocava una síntesi de fàstic i rebuig gratificant. Després d’un matí incòmode i lúgubre anecdòticament amb un sol brillant, havies marxat a casa. Havies fet el dinar i havies cridat la teua filla. Ella va aparéixer amb el millor dels seus somriures, com sempre ho havia fet, i va seure a taula. Mentre dinàveu ella t’havia parlat dels estudis, de com li agradava la carrera que estava fent, de com en sabia la mare quan li aconsellava que estudiara allò. El simple so del pronunciament del seu nom t’intimidava: la mare… Et descol·locava sentir parlar d’ella, et desconcentrava i et posava nerviós, un nerviós que no es podia ocultar a la vista de la resta. Afortunadament eren poques les vegades que et parlaven d’ella, però quan ho feien reaccionaves d’una manera distinta, treies un “JO” que no era el teu, un interior incomprensible. Aquell dia li havies dit a la teua estimada filla que si, que la mare en sabia molt, d’estudis, però que on era ara la mare, que si era ella la que li estava pagant una carrera, que si era sa mare la que l’escoltava cada nit, que si l’havia cuidada sa mare durant tots estos anys, i que et semblava una falta de respecte que la nomenara i l’alabara en la teua presència, mentre pegaves mil i un cops a la taula. La teua nena, pàl·lida, fora de lloc, sense entendre què passava allà, va amagar la mirada dirigint-la al plat d’arròs, i després d’un silenci trencador i molt incòmode, es va alçar d’una revolada i et va cridar a tota veu que estava ben segura que la mare havia marxat per raons de pes, que si és que encara era viva sabia que algun dia tornaria i ho explicaria tot, perquè la mare els estimava molt i no els haguera abandonat sense raons. Envermellida i enfurismada, d’una revolada t’havia dit ademés que on estaves tu els anys que la mare si que hi era, que quantes nits havies arribat a casa sobri, i que si alguna vegada li havies aconsellat sobre què podia estudiar. Això si que era una falta de respecte, t’havia dit.Ella se n’havia anat corrent a l’habitació i havia fet tremolar la casa d’una portada, i tu havies callat. Havies callat i no havies sabut dir res. I diuen que qui calla, atorga.    
   Minuts després havies marxat al camp, i mentre llauraves la terra les llàgrimes rodolaven cara avall, fins tocar-te el coll i fer-te retòrcer de fred. Perquè les llàgrimes venien del teu interior, i aquest estava ple de gelor, de mentida, de falsedat, de repugnància, de masclisme,de vertader fàstic, d’alcohol, de violència, de por… La teua filla t’havia tocat amb el polze la ferida més gran que duies al cor. I és que enguany feia 6 anys que després d’una nit d’alcohol i sexe forçat i imprudent l’havies matada, a la mare.
Bylaia

Y al día siguiente…

Salir, beber, el rollo de siempre,
meterme mil rayas, hablar con la gente,
llegar a la cama y jóder qué putada sin tí.
Y al día siguiente…

…qui estudia al dia siguiente??

A disfrutar amb Sejazz!!

Para unos, la vida es galopar un camino empedrado de horas, minutos y segundos.
Yo, más humilde soy, y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo,
me transporte mecido hasta el siguiente.

 

Extremoduro

Bylaia

Pensaments d’una alumna desesperada

Compte enrere, ara si.

Moltes coses que dir, i poc temps per escriure. Que rabia!!

3 dies i 8 assignatures que estudiar… agobio total, agobio impressionant…

Biblioteca = ma casa

Castellà, Història, Valencià, Hª del Art, Anglés, Llatí, Grec, Filosofia… em se l’horari del simulacre de selectivitat

De que serveix l’horari sense el contigut de cada examen?

Necessite més hores de les que queden!!!!!

I vull bons resultats. NECESSITE bons resultats.

I què fas ací? Calla ja, i a estudiar. Ves-hi.

Bylaia

I una vegada més, els sentits han vençut la raó.

 

<< Tengo que recurrir a mi poca inteligencia,

 me está quitando las ganas de andar por mi senda de hierba,

que la cubre con piedras…>>

Bylaia

Carnestoltes invisibles

És curiós.

 Anit, amb una setmana de retràs respecte a la resta de pobles, a Sella vam celebrar carnestoltes. Feia temps que “Va de Bo” havíem decidit disfressar-nos de “majorets”. La idea estava, faltava la disfressa. Com som artesanes totals i ens agrada això de lluir coses que nosaltres mateixes hem fet, mai la comprem, sempre agafem arraps de tela d’ací i d’allà i confeccionem una bona disfressa  (cal dir que l’últim any vam guanyar el primer premi de carnestoltes i de les disfresses de festes).

Aquest any havíem de cosir una falda, feina que naturalment, tan artesanes com som, no fem nosaltres: mares i àvies se n’encarreguen. A algunes, com no tenim àvies al poble ni mares amb màquina de cosir, ens toca endorsar-li la feina a la mare d’alguna amiga (gràcies Dolores). A més calia fer un bon barret. A causa de la bona intuïció que tenim algunes per a la mesura i els diferents tamanys cranials de cadascuna, més d’una va eixir al carrer amb un barret que no li tapava ni la coronilla. Però bé, és carnestoltes! Per fer una bona disfressa, vam pensar que quedaria bé cosir-nos uns botons a la camisa. El poc temps que tenim últimament (conseqüència dels estudis, com tot) va fer que això de cosir ho deixarem per a última hora.

Ahir, a les 10, amb la meitat dels complements per acabar, vam sopar i ens vam decidir a cosir. Cosir?? Qui sap cosir?? Pobretes d’aquelles que sabien, perquè els va tocar brodar botons a tort i a dret. Altres, més valentes, ho van intentar sense estar massa segures de que el resultat seria bo. I la veritat és que no ho va ser massa, però ens va treure uns bons somriures a totes.

A la 1 de la matinada, després de posar les últimes grapes, eixíem al carrer. La 1, déu meu!! I les que demà tenim que estudiar, què? Vam anar al “Far West” (ball de Sella, per aquells que ho desconeixen) i allò estava atapeït de gent: no cabíem!! Mai ho havia vist així, era increïble: punks per ací, extraterrestres per allà, supermans, i fins i tot un goku!! Acotant el cap per evitar la vergonya que provoca anar disfressat i més encara amb eixa faldeta de majoret, vam anar fent lloc fins aconseguir-ne un on poder posar els peus i pegar-nos quatre bailoteos dels nostres.

Bé. I què és el curiós? Doncs que una hora més tard, després de punxades d’agulla, presses, cubates ràpids, mal de peu per les sabates de dos números inferiors al que tocava i mil i un imprevistos més, me’n vaig anar a casa. Mentre me n’anava em preguntava com era possible allò: dedicar hores i hores a fer una disfressa per lluir-la una simple hora! I és que en tot passa igual: dediquem el temps a fer coses que acabaran sent insignificants.