Tag Archive AMICS

Bylaia

Sense la terra promesa, Enric Valor.

Arrape amb impaciència les últimes pàgines…vull saber JA com acabarà la història! Si s’instaurarà el règim republicà, si Mauri és d’esquerres o un conservador infiltrat, si Garibaldi podrà ocultar la paternitat de la filla que espera Maria, la dona del so Pep, etc. I en pocs minuts, els dubtes es resolen. Mira que m’ha costat de cruspir, tot s’ha de dir, però per fi l’he acabat.

Sense la terra promesa, d’Enric Valor. El vaig començar seguint la recomanació d’un amic, desitjosa de conéixer el mestre Enric Valor, tan conegut per les Rondalles que mai m’havia dignat a llegir. Aquest és un llibre diferent, molt descriptiu (de vegades massa), que ens ajuda a conéixer com era la vida a les nostres terres fa poc menys d’un segle, i a imaginar con viurien els nostres besavis en aquella societat tancada que començava a veure la llum dels ideals d’esquerres fins aleshores ben amagats i sancionats al nostre país, ideals que, per una altra banda, no tardarien en ser afusellats per una cruel dictadura.

A través de la deliciosa redacció de l’autor, m’he pogut traslladar a una altra època i a un altre entorn no molt llunyà, a les terres de Castalla, poble de l’escriptor, i he concebut cada paratge i cada moment com si el tinguera davant els morros, ja que la descripció és perfecta. Us el recomane, sobretot als que visqueu a pobles de l’interior d’Alacant: vos sentireu molt identificats.

Ara ve el dubte. La tauleta de nit està atapeïda de llibres que esperen ser llegits, a poder ser, abans de començar el curs. Quin trie? Els principals candidats són Mil cretins de Quim Monzó, recomanació d’un altre bon amic, i Siddharta de Herman Hesse, llibre que fa anys que els meus pares em proposen que em llija i que fa un mes un bon professor em va aconsellar. Segurament l’elecció serà aquest últim, ja que Demian, del mateix autor, em va fer passar molt bones hores de lectura a Irlanda fa un any, i per llegir un poc en castellà, que falta em fa també.

 

 

 

 

Bylaia

No et predes la vida

No plores més, no et lamentes, ja n’hi ha prou. Obri bé els ulls i analitza la teua vida, el que era i el que és. Però per res del món plores pel que haja canviat, pel que hages perdut, pel que no hages pogut guanyar, no. Pensa en allò que has progressat, en allò que ha millorat, en tots els bons moments. Ara tanca’ls, i limita’t a escoltar. Escolta la remor de l’aigua, escolta el cant dels ocells que volen d’arbre en arbre buscant el niu, el soroll del vent, la fluïdesa de les meues paraules, el compàs de la teua respiració. Obri els ulls a poc a poc, i gaudeix de les vistes que t’ofereix el planeta, del cel blau que et cobreix, de la verdor escassa de les teues terres, del sol que t’il·lumina cada dia… Ara pensa-hi. Només per tot això, la vida paga la pena. I això és el mínim, per sobre estan les coses millors que ens ofereix.

Pensa-hi molt, pensa-hi…

Adona-te’n que la vida se te’n por anat de les mans en un tres i no res, que la pots llençar a perdre amb un simple gest, que pots acomiadar-te d’ella quan vulgues, i reflexiona. Jo et convide a viure-la al màxim, a recrear-te en ella tant com pugues, a gaudir de tot allò que la Mare Natura ha parit a aquest món, i a respectar-la. A ella i als que t’estimem.

No et lamentes, no plores, encara estàs a temps. O vas a perdre-t’ho?    

Bylaia

L’inici del nou camí

Per fi!!! Després d’anys d’indecisió, mesos de tips d’estudi i concentració, dies d’angoixa i nerviós i algun que altre viatget cap a València, per fi ho puc dir clarament i amb força: ja estic matriculada en Periodisme a la UV!!

El 21 de setembre començaré el que molts cataloguen com una de les millors etapes de la vida: la vida universitària. Aniré a estudiar a València, i per tant, també a viure allí. Tinc la sort de tindre tres amigues fantàstiques (de les millors que tinc) que també han triat la mateixa ciutat que jo, i amb les quals compartiré piset; tot un plaer embarcar-me en aquesta aventura amb vosaltres. A més d’elles, molts altres amics han decidit anar-se’n a València, i fins i tot amb algú compartiré facultat. A més, l’horari se m’ha quedat millor impossible: dijous a les 12 he acabat la setmana, i podré tornar al meu poblet abans del que m’imaginava. Em podrien anar millor les coses?

Ara recorde i rellig una de les primeres entrades amb sentit que vaig escriure a aquest bloc, a gener d’aquest any. Parlava sobre el meu futur incert, i sobre els estudis que m’agradaria cursar. Deia “Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahí venen les pegues: que si això no te eixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8?3!!!), estudiaré periodisme”. Doncs bé, les meues expectatives s’han complit, i la nota m’ha arribat (un 9’27!!!). Només espere no haver-me equivocat i poder gaudir d’una carrera bonica i nodrir-me d’aprenentatge tant com puga.

La veritat és que estic desitjosa de començar aquesta nova etapa per veure que m’espera i com em va, però també m’angoixa pensar que les coses poden no anar bé. Però bé, pensarem que si, i avant!

Sort a tots aquells que com jo començareu dins d’uns mesos a cursar la carrera que heu triat, que no en som pocs.

Bylaia

Eixa paraula impronunciable…sexe

Fins a quin punt afecta l’educació que rebem en la manera d’afrontar els afers relacionats amb la sexualitat?

Aquest dissabte, vora les 2 de la matinada, en una d’aquestes converses en què es parla de coses sense cap importància, i després de passar pels distints actes sexuals incauts de part de la població sellarda, va sorgir aquesta pregunta: té molt a veure l’educació que hem rebut de petits amb la manera d’actuar que tindrem en un futur amb tot allò relacionat amb el sexe? Va quedar molt clar, i de fet és així, que si, que està òbviament relacionat, però fins a quin punt ens afecta?

Analitzant distintes situacions pròpies i alienes, vam arribar a la conclusió que la relació educació paternal-sexualitat és molt significativa, és a dir, que l’ensenyament sexual ens marcarà clarament la nostra reacció amb el sexe en un futur. Així, un adolescent criat per uns pares que no amaguen res de la seua sexualitat i la tracten obertament amb ell, afrontarà el sexe d’una manera franca i sincera, sense cap tipus de pudor, i possiblement ho considere quelcom indispensable en la vida i una bona forma de diversió. De la mateixa manera, un adolescent criat en un ambient on la paraula “sexe” és impronunciable, a qui se li ha explicat que dir “vagina” i “penis” és pecat, i que no ha sentit mai parlar als seus pares sobre les relacions sexuals (que, evidentment, en tenen) afrontarà el sexe d’una manera ben distinta, com quelcom dolent que no s’hauria de fer, i potser li cree un trauma que li faça molt més complicat palpar amb naturalitat els afers sexuals.

Ara bé, què és millor per a un/a pare/mare, que el fill/a afronte la sexualitat obertament o que li tinga pudor? No ho sé, encara no tinc fills, però és un tòpic que la majoria dels pares temen a les relacions sexuals dels seus fills i preferirien que li tingueren por a que ho tractaren amb naturalitat. Supose que deu ser difícil imaginar que el teu fillet o la teua nena puga estar passant-ho bé experimentant amb el sexe, però trobe que és un error témer-ho i educar els fills perquè ho rebutgen. Segurament, la millor manera de tractar-ho seria amb un augment de comunicació entre pares/mares i fills/es, que tots sabem que no és gens fàcil, i proporcionant la informació necessària enlloc d’amagar-la. Tot aniria millor, estic segura.

Gràcies als col·laboradors d’aquest article per la informació proporcionada i les vostres opinions (Ana, Núria, Rafa, Aitana i Dani). És increïble el que pot arribar a aprendre una quan l’avorriment arriba a un límit tal com el d’aquella nit. M’encanten eixes converses, algun dia els dedicaré una entrada.

Bylaia

Quina unió més estranya, una panderola i una cuca.

Ningú ens va dir que seria fàcil. Des del principi, des del primer any, la vida se’ns va complicar.  Però no tinc cap dubte que la major força que ha fe que superem cada estrat de les dificultats, i que ha fet que finalment tot haja anat bé, ha sigut la nostra unió: sempre hem estat unides. Aquesta unió es va materialitzar per primera vegada més seriosament quan amb 8 anys em vas demanar que et guardara un secret, i no vaig ser capaç ni de contar-li’l a ma mare. Recordes?

Casualitats de la vida, els nostres pares es coneixien. Jo pense, i t’ho dic a tu en secret ara que no ens sent ningú, que el fet que es conegueren molts anys enrere a Catalunya va ser la primera senyal de la nostra unió. Ja saps, millor que ningú, que jo no crec en cap Déu ni religió, però estic segura que això és així. Uns vint anys després ens trobaríem a l’escola, i acabaries convertint-te en la millor amiga que podria arribar a tindre mai: com va a ser això casualitat? Jo crec que els aires de Siurana els van encantar. No és per a menys, Siurana és preciosa, i espere algun dia poder anar-hi amb tu, i compartir l’espai, encara que no el temps, que compartiren ton pare i el meu en la seua joventut.

Doncs si, allí estàvem, vint anys després, a la fila del Serra Gelada. Des del primer moment, ma mare ho recorda molt bé, em vas agafar pel braç amb força per guiar-me dins d’aquella escola, i encara no m’has soltat (ni espere que ho faces mai).

Ja saps que, ni per a tu ni per a mi, la vida ha sigut un camí de roses. Hem tingut complicacions, però això m’agrada. Entén-me: m’agrada perquè per sobre de totes les dificultats hem sabut buscar sempre la felicitat, la manera d’estar bé, les raons que ens feien veure que viure mereix la pena, i que ens han fet entendre que la vida és un regal. De vegades és un regal d’aquests en què ve tot preparat i muntat, només has de treure’l de la caixa; d’altres, un regal en què les peces van soltes, i tu l’has de construir. És aleshores quan depén de tu construir-lo bé o malament, tot esquivant les peces difícils que et trobes per dins la caixa. Aquest és el nostre cas, però aplicant la intel·ligència de què estem dotades, i sobretot, amb el sentit de la vida que hem anat aprenent poc a poc, hem construït un regal meravellós que ens ha fet gaudir de moment incomparables.  

Ara acaba una etapa, una etapa molt important en la qual tu has sigut, sinó la més, una de les persones més importants de la meua vida: he contat amb tu per a tot i sempre. Quan em vas comunicar que potser vindries a viure a València amb nosaltres em van envair dos sensacions: la primera, de felicitat plena, per sentir que continuaria compartint amb tu cada moment de la meua vida; la segona, de seguretat, perquè tindre’t a prop em fa estar segura i ser jo mateixa.  

I ara què vols que et diga? Que crec que eixa força que a Siurana es va ficar dins el cos dels nostres pares no ens abandonarà mai, i que sempre estarem unides, i que per això, com ja t’he dit, tot ha anat bé. Els esforços, abans o després, d’una manera o d’una altra, acaben eixint a la llum i sent recompensats. L’esforç que ens ha costat arribar fins ací és incomparable amb el d’altres, i sé que per això, tot ha anat bé.

Si hagués de ressaltar algun record d’aquesta etapa, sense cap dubte series tu. Saps que seguiré comptant amb tu, i et convide a que tu també continues fent-ho. I encara que aquestes paraules s’apeguen a la meua llengua i els coste tant eixir de la boca, ara si que t’ho diré: t’estime.

Bylaia

Sant Jordi especial

Ens ho vam proposar fa temps, quan ens vam adonar que els nostres aniversaris anaven un rere l’altre: 11 i 12 de gener. Xe, quina casualitat! Des que et vaig conéixer que sent que ets una d’eixes persones amb qui connectes de seguida, amb qui tens una complicitat especial. I quan vaig saber que havíem nascut quasi el mateix dia (encara que d’anys diferents) vaig començar a creure en tot allò dels astres i els signes del zodíac. I no sé si serà veritat o no, però casualment connecte molt bé amb aquells que són també capricorn.

Bé, doncs això, que m’enfile per on no toca. La proposta no la vam complir, i per Sant Jordi ens ho vam prendre més seriosament. Encara que amb uns quants dies de retard, els llibres han arribat al seu destí. Per a mi tampoc va ser fàcil triar quin seria el més adequat: no et volia decebre i a més volia mostrar-te alguna cosa que m’haguera agradat molt. Finalment em vaig decidir per l’últim que m’havia llegit per plaer: Les dones que hi ha en mi, de Maria de la Pau Janer. Potser el títol et tire enrere, possiblement pensaràs que no portes massa dones amb tu. Però quan el llegeixes te n’adonaràs que si. Quan el vaig llegir vaig aconseguir veure que estem fets, en part, d’allò que ens ha dut al món, del nostre passat i de la nostra història, i part d’aquesta la conformen les dones més importants de les nostres vides: les nostres mares, aquelles a qui tant estimem i coneixem, però que alhora guarden secrets que ens val més no escorcollar. Ahí t’ho deixe. Com a dona que sóc, espere que te’n recordes de mi quan escorcolles les línies del llibre.

Espere que aquest siga el primer d’una llista ben grossa de llibres i de Sant Jordis que puguem compartir. Em va agradar la idea des del principi, i encara més ara que puc sentir el tacte del teu llibre, i del teu Enric Valor, de qui tantes vegades m’havies parlat. M’agrada parlar de llibres, m’agrada llegir, m’agrada escoltar sobre les lectures i els seus autors, i m’agrada tindre amics, com tu, a qui també els agrade. Recorde quan vaig començar a saber qui eres tu, quan donaves classe de solfeig a l’aula del costat en què jo tocava l’oboè, a la mateixa hora i el mateix dia. Aleshores només érem dos personetes que parlaven, com a molt, de la música i de l’obra que jo havia tocat eixe dia a classe i tu havies escoltat des de l’altra banda de la paret. Ara crec que som molt més que això, i m’alegre d’haver conegut moltes més facetes de tu.

Ànim i força, que tu pots amb tot.

Bylaia

El joc de les mirades

   Hi ha mirades que maten, altres que agraden, mirades que et desfan com un bombó de xocolate al sol, mirades que transmeten complicitat, altres que inspiren desconfiança, vergonya, penediment, mirades que diuen “t’estime”, altres que diuen “t’odie”, i altres que diuen “ajuda’m”, mirades que miren sense veure res, mirades que penetren fins al fons de l’ànima, mirades que transmeten missatges sencers, mirades que no diuen res, mirades incomprensibles,etc. Hi ha tantes mirades…

   Jo sóc d’eixes persones que els agrada dir molt amb la mirada. Potser és perquè sóc vergonyosa i com em costa dir algunes coses a la cara, preferisc explicar-les amb la mirada. És difícil de vegades comunicar allò que vols amb les pupil·les, però si que pots aproximar al que rep la mirada al que vols que endevine als teus ulls.

   Utilitze les mirades per saludar la gent, alce el cap i alhora les celles mentre somric, normalment , en senyal de salutació. També utilitze les mirades quan estic a una conversa, per assabentar al que parla que pense com ell, si el mire amb sinceritat, o per transmetre-li que dubte de les seues paraules, si el mire amb els ulls ben oberts i les celles arrufades. També les utilitze per mirar als amics que estime, per fer-los veure que són una xiqueta enamorada de una petita part de cada amic, i que vull que ho sapien. També, per descomptat, en faig ús d’elles per mirar als que estime més que com amics. Eixes mirades són diferents, són eternament sinceres, molt càlides, directament al centre dels ulls, que foraden, que arriben fins a l’interior. Quan en rep alguna d’aquestes m’agrada tant…sent pessigolles a l’interior, i ràpidament m’entra la vergonya, que em fa amagar la mirada al terra o a la llunyania. Un altre ús de les mirades que utilitze amb freqüència és el de les mirades assassines, mirades que fan entendre que han hagut paraules que m’han fet mal, mirades que volen dir “silenci!”, que arriben a l’interior però no produeixen satisfacció, que transmeten dolor…

   A part d’aquestos, també en faig molts altres usos, perquè m’agrada molt parlar amb la mirada, però el que més m’agrada és el de la mirada de complicitat, aquella en què els teus ulls s’encreuen amb una persona, normalment un amic o amiga, i que fan entendre a ambdós participants del joc de mirades molt més del que amb les paraules es podrien dir. En qualsevol situació pots mirar a eixes persones tan còmplices dels teus sentiments, i sabran què és el que els vols dir: si necessites que t’abracen, si necessites que et deixen sola, si necessites que et traguen de l’incòmoda situació en què et trobes (gràcies Rafa), si simplement vols recordar-los que els estimes i que mai deixaràs que res trenque el llaç que vos fa sentir-vos tan units, si vols donar-los les gràcies per alguna cosa en concret, o simplement per existir, per estar a prop quan ho necessites i quan no, i per deixar-te ser la seua amiga, per seguir apreciant-te després de saber-ho tot sobre tu. Amb poques persones tinc el privilegi de creuar aquest tipus de mirades, però amb les que ho faig és perquè les aprecie tantíssim, que de tant en tant necessite mirar-les i que em tornen la mirada, foradar-les amb els ulls i sentir que els toque el cor, que encara els produeix un efecte important la meua pupil·la, saber que encara som amics de veritat.

   Moltes vegades m’han recomanat que hauria de tapar-me els ulls, perquè encara que calle hi ha mirades que descriuen massa bé el que pense, desvelen el meu interior i em deixen nueta, endevinen la veritat que m’agradaria amagar. Tu tens una gran facilitat per a deixar-me sense roba quan em mires. Hauré d’ensenyar a les mirades a no mirar-te com sempre t’han mirat, d’eixa manera tan dolça i franca, perquè no vull que et desvelen el meu interior. També hauré d’ensenyar-les a utilitzar un escut quan les teues mirades vagen directes als meus ulls, perquè no vull endevinar el que tu penses.

 

 

Bylaia

Tranquila cosita, ya me voy…

   Puge a l’autobús, com quasi mai per a tornar cap a casa, i espere a que estiga ple per a poder sortir del recinte escolar. Quan s’ompli el conductor arranca, i allà anem. Espere que en menys de deu minut estiguem a la meua parada, perquè si no perdré el tren de les tres i huit. Costera avall, rotonda i cap a la dreta. Mentre l’autobús maniobra per girar, endevine la teua figura, com cada dia quan marxe en cotxe, caminant per la vorera dreta de la carretera. Cada vegada estàs més a prop, i puc veure clarament que ets tu. Tu sents la remor de l’autobús i et gires per veure si coneixes algú, o simplement per pura costum. D’un en un, vas recorrent tots els cabets que pots veure des d’on ets. Veus aquells que han assegut a la finestra dreta de l’autobús: uns que es conten com els ha anat el dia, altres que miren per la finestra melangiosos, dos jovenets enamorats que es fan petons, algú que et mira, altres que es llencen el tiquet del bus, … “Eh! Hi havia algú mirant-me!” Penses en eixe moment. I tornes a recórrer amb la mirada els seients que has deixat enrere fa un instant, i allà estic jo, mirant-te i movent la mà, esperant que em faces un senyal d’aprovació, un gest que em faça veure que m’has reconegut. Alces el cap i alhora les celles, i aleshores jo sé que m’has vist. I just en eixe moment la llunyania que ens separa ja no ens deixa veure’ns més. Tot açò ha passat en 20 segons. El viatge cap a l’avinguda Beniardà continua, i pel camí pense sobre tu.

   Fa anys que ens coneixem, molts anys, i la veritat és que ets un dels pocs companys que crec que conec prou bé. Tot i la distància que ens separa, ets del que sempre estan a prop quan ho necessites, dels que t’escolten, no només dels que et fan riure. I això s’agraeix. També pense que fa temps que no parlem, i que no sé com et van les coses últimament. A classe sempre estàs rient o dormint, fet que em fa pensar que ets feliç però estàs cansat, i que potser les classes t’avorreixen. Hauries de parar més atenció, que després passa el que passa!! Bé, de vegades estàs ben despert i establint llargues converses amb el teu company de la dreta, en les quals sols elevar el to de veu massa, molestant a la resta que intentem aprendre alguna cosa. Però he descobert que això té fàcil solució, no em cal ni parlar, i és que, com m’han dit mil vegades, “les mirades maten”. Amb una n’hi ha prou per silenciar-te una estona, perquè en passar mitja horeta oblidaràs la mirada i els crits de la meua companya de l’esquerra, que prefereix fer-te callar així, i continuaràs parlant.

   L’autobús para. Ja hem arribat. Mire el rellotge: les tres i tres minuts. Hauré de córrer prou si vull agafar el tren, que últimament va molt puntual. Amb la motxilla al coll comence a córrer mig ofegada, perquè es costera amunt, i finalment arribe a l’estació. “Tren con destino Alicante va a efectuar su salida por vía número 3. Tren con destino Alicante por vía número 3.” Corre Laieta, que tu pots! Un últim esforç, i arribe a temps per a pujar al tren i fins i tot per agafar un bon seient. Un minut després el tren marxa, i jo em perd a les meues cabòries mentre escolte música. Aquesta vegada no pense en tu, no. La música em fa pensar en una dimensió més llunyana, més complexa, més meua…la música em fa pensar massa…

Tranquila cosita, ya me voy,
quemado por dentro y lleno de espinas.
Me llevo colores que le robé al día
pa pintar mis noches que andan descolorías.

Sinkope.

Bylaia

Feia temps que no ens trobàvem…

Feia temps que no ens trobàvem, si més no, d’eixa manera. Les absurdes relacions sentimentals, que han acabat la majoria convertint-se en pols, realment mai ens havien arribat a tancar a un món individual llunyà de tota gran amistat i tot col·lectivisme, reduint-nos a la vida en parella. Hauria sigut trist als 16 anys. A pesar dels “amiguets” sempre havia hagut un petit fil que ens unia i ens feia estar en contacte, principalment perquè quasi totes ens vem diàriament. En part done les gràcies de l’existència d’una escola,un  institut o un coservatori que ens han fet trobar-nos i més tard, tot i les nosters diferències, han mantés viva la flama que teníem en comú. 

Somriures, mirades de complicitat que et fan veure que l’altra sap què vols i què penses, problemes, llàgrimes, tant de pena com d’alegria, festa, hores d’estudi, música, molta música, platja, hores de paraules i paraules infinites i repetitives que escoltes o murmures, moments difícils… però sobretot unió. Una unió enorme que ve d’anys enrere i que sé que durarà per sempre.

L’any que ve cadascuna començarà una vida diferent, o no, però el que si que es cert és que ja no ens trobarem cada matí al banc de l’institut mentre ens saludem amb un badall, ni ens veurem als corridors del conservatori carregades d’intruments mentre llancem un  bes al vol que esperem que l’altra capture i guarde al cor. L’any que ve comença el que molts cataloguen com la bona vida: la vida universitària. Amb sort, algunes anirem a viure juntes i podrem compartir fins i tot estos nous moments. Però la majoria ens separarem temporalment: músiques, psicopedagogues (o logopedes o gestores o polítiques [t’has d’aclarir que d’ací tres mesos decidixes]), ingenieres, arquitectes, metgesses, filòlogues, periodistes, etc. La veritat és que serà difícil fer una bona unió entre estudis tan diferents.

A pesar de tot això, sé que eixa coseta que tenim dins i que ens ha unit, a algunes des de ben ben petites, i a la resta des que hem tingut la sort de coneixer-nos, no ens deixarà separar-nos mai i ens farà passar tants o més bons moments com hem passat fins ara. HO SÉ!

Feia temps que no ens trobàvem, si més no, d’eixa manera tan grata i sincera, curta, però grata i sincera.

Vos vull.

Bylaia

Deixa’m

Les persones no són tan perilloses quan són dolentes com quan són estúpides. Sàndor Màrai

Que valentia la teua, quina gràcia tens per a fer-la sentir inferior. És increïble. Sempre tens les paraules necessàries per clavar-les on més li dol, per tocar-li l’ànima amb un fort cop de puny. Guardate-les, potser un dia les necessites. I no tornes a utilitzar-les els dies que et trobes sol per recordar-li a ella que és la culpable de tot el que et passa.

Aquesta vegada no ho aconseguiràs, et promet que no. Serà forta, i ensordirà les teues paraules que estan plenes d’odi i ràbia, i intentarà oblidar-les. Què t’ha fet mal? Ja ho sp,no cal que li ho recordes, però el seu egoisme, eixe que tu dius que té tan desenvolupat, li prohibieix fer-se mal a ella mateixa per acontentar-te a tu. I no cal que faces soroll cada vegada que passes al seu davant, no s’ha de moure per veure’t.

Inútil escriure’t açò? Segurament, però tant de bo t’arriben les paraules a través del vent.