Tag Archive dones

Bylaia

La tieta

Mai m’havia interessat per la figura de la tieta. La familiaritat amb Catalunya m’ha fet sentir diverses vegades  eixa paraula, doncs per ací no és sent massa, però mai havia arribat a preguntar-me quin era en realitat el seu significat, quin tipus de dones es catalogaven exactament com a “tietes”. Supose que això va lligat a que la tieta de la meua família és “la tieta Pura”, que rep el nom en diminutiu amb relació a la seua mida: és xicoteta. Però fa pocs dies a classe d’història de l’art el professor va comentar la figura de la tieta, i va dir d’ella que era aquella dona que vivia amb el germà major tota la vida, absenta d’amors i amb una tristor interior. Ell adjudicava aquesta tristor al passat de la dona: de joveneta s’havia enamorat d’aquell que seria l’home de la seua vida, i s’havia passat els anys de la joventut brodant l’aixovar, fins que pocs mesos abans de la tan esperada boda el xicot fugia del poble o apareixia agafat del braç d’una altra. Aquesta dona, segons Juan Pedro, quedava viuda per sempre sense haver-se casat. Quan els pares morien o el germà major se n’anava de casa per formar una família, la encara jove tieta marxava amb ell i amb ell hi viva la resta de la seua vida, una vida sigil·losa que no alterava la vida familiar de la resta dels components de la casa. Segurament se’n podran establir mil variants d’aquesta definició de tieta, com la de la viuda de mala llet, però en resum és això.

La menció sense importància que el professor va fer, em va portar a pensar sobre el sentit que té “tieta”, i sobre el concepte equivocat que jo en tenia. Si penseu, segur que heu conegut alguna tieta a les vostres vides, encara que no siga la vostra tieta, i sobretot si viviu a un poble. Són persones curioses, que solen tenir una bona llibreta plena d’estalvis al banc i que malcrien els fills dels germans, és a dir, els nebots, que a menut són també els fillols. Solen ser callades i no remenen massa per on passen. Però a pesar del silenci d’estes dones (que des del meu punt de vista són majors, doncs la història de l’amor frustrat la situe a l’època de la joventut dels meus avis en què mantenir una relació no tenia ni de ben lluny el mateix sentit que ara) jo pense que amaguen moltes cròniques a la seua ment i al seu cor, històries frustrades que mai han contat a ningú, ni que mai ho faran. Pense que han viscut en silenci moltes coses que si sortiren a la llum serien interessants.

No sé, sempre he tingut la curiosa costum d’imaginar la vida dels demés i de crear personatges que engloben certes característiques de la gent, encara que pense que cadascú és un personatge particular. Potser això m’ha portat a qüestionar-me com haurà sigut la vida d’estes dones tan misterioses que s’amaguen rere la figura del seu germà cautelosament, però que estic ben segura que tenen molt que dir sobre la vida. 

Ací podeu trobar una cançó de Serrat que tracta sobre la tieta: http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

Bylaia

La mare

Per totes aquelles dones que segur tindrien molt que dir, però un dia van silenciar les seues veus.  

Com cada any, arribava el dia en que feia X anys que havia passat. Enguany en feia 6. Tu feies per oblidar-ho, intentaves que eixe dia passara com un més de la teua vida, perquè teòricament allò no havia passat. Quan encara quedava un mes per la cita amb la por, el remordiment i el penediment, tu ja et preparaves per a l’ocasió. En realitat no volies, només desitjaves faltar a aquella cita, oblidar-la, i en això es basaven tots els teus esforços durant el mes anterior, en fer altres coses que borraren la quedada del cap. Però allò només feia que ho recordares més: intentar oblidar és recordar. Moltes vegades no ens n’adonem que l’oblit arriba sol, que no es pot forçar, perquè pensar en l’oblit d’una cosa significa recordar-la. El teu afany és en va.
   Tot i els esforços, arribava i el dia i acudies a la cita,ben puntual, com un nen cregut. Enguany era especial. T’havies alçat, i ho havies recordat, perfectament. Havies saludat la teua filla, la cosa que més volies al món i a l’única de li devies la vida, i havies marxat a prendre cafè alhora que, melangiós, llegies el periòdic. Com cada any, per aquell dia, enguany era el dia de la dona, el 8 de març, i periòdics i revistes s’omplien d’articles reivindicant llibertats i drets per a les dones, exposant la gran feina revolucionària d’aquestes al llarg del temps, contant històries cruels que elles havien viscut. T’agradava llegir tot allò, et provocava una síntesi de fàstic i rebuig gratificant. Després d’un matí incòmode i lúgubre anecdòticament amb un sol brillant, havies marxat a casa. Havies fet el dinar i havies cridat la teua filla. Ella va aparéixer amb el millor dels seus somriures, com sempre ho havia fet, i va seure a taula. Mentre dinàveu ella t’havia parlat dels estudis, de com li agradava la carrera que estava fent, de com en sabia la mare quan li aconsellava que estudiara allò. El simple so del pronunciament del seu nom t’intimidava: la mare… Et descol·locava sentir parlar d’ella, et desconcentrava i et posava nerviós, un nerviós que no es podia ocultar a la vista de la resta. Afortunadament eren poques les vegades que et parlaven d’ella, però quan ho feien reaccionaves d’una manera distinta, treies un “JO” que no era el teu, un interior incomprensible. Aquell dia li havies dit a la teua estimada filla que si, que la mare en sabia molt, d’estudis, però que on era ara la mare, que si era ella la que li estava pagant una carrera, que si era sa mare la que l’escoltava cada nit, que si l’havia cuidada sa mare durant tots estos anys, i que et semblava una falta de respecte que la nomenara i l’alabara en la teua presència, mentre pegaves mil i un cops a la taula. La teua nena, pàl·lida, fora de lloc, sense entendre què passava allà, va amagar la mirada dirigint-la al plat d’arròs, i després d’un silenci trencador i molt incòmode, es va alçar d’una revolada i et va cridar a tota veu que estava ben segura que la mare havia marxat per raons de pes, que si és que encara era viva sabia que algun dia tornaria i ho explicaria tot, perquè la mare els estimava molt i no els haguera abandonat sense raons. Envermellida i enfurismada, d’una revolada t’havia dit ademés que on estaves tu els anys que la mare si que hi era, que quantes nits havies arribat a casa sobri, i que si alguna vegada li havies aconsellat sobre què podia estudiar. Això si que era una falta de respecte, t’havia dit.Ella se n’havia anat corrent a l’habitació i havia fet tremolar la casa d’una portada, i tu havies callat. Havies callat i no havies sabut dir res. I diuen que qui calla, atorga.    
   Minuts després havies marxat al camp, i mentre llauraves la terra les llàgrimes rodolaven cara avall, fins tocar-te el coll i fer-te retòrcer de fred. Perquè les llàgrimes venien del teu interior, i aquest estava ple de gelor, de mentida, de falsedat, de repugnància, de masclisme,de vertader fàstic, d’alcohol, de violència, de por… La teua filla t’havia tocat amb el polze la ferida més gran que duies al cor. I és que enguany feia 6 anys que després d’una nit d’alcohol i sexe forçat i imprudent l’havies matada, a la mare.
Bylaia

Les dones que hi ha en mi

<< Ell era dins ella; o ella el prenia. No importava. Onades càlides s’escampaven arreu, mentre l’habitació es tintava del color dels arbres del jardí. Es movien alhora, en una combinació de pressa i ganes de fer durar el plaer. Els llençols s’obscurien, com s’enfosquia l’aire. Feia olor de pells que es troben, que es palpen, que es reconeixen. El desig, convertit en criatura volàtil, no s’assaciava mai. S’agafaven les mans, entrellaçats els dits que estrenyien amb força. Mormolaven paraules d’amor, mots que tornaven nous perquè ells els pronunciaven. De sobte, l’esclat dels cossos.
   Es perllongava el plaer. Haurien volgut que duràs una eternitat, perquè l’eternitat existeix, precisament, en l’abraçada. Tornaven a besar-se i els llavis tenien un punt sangonós, amarg. Entrellaçats els cossos, pensaven que no podia ser, que era impossible. La felicitat costa de reconèixer, quan ens ofereix el rostre de ple. En el primer moment, no ens ho acabam de creure. Ells es miraven als ulls i es preguntaven on era la poca fe d’abans. S’havia fos en l’aire. Entre els llençols humits d’efluvis, constataven que tot succeïa d’una manera molt elemental. El desig s’imposava als pensaments, a les paraules, a les normes. No hi havia res al món que tengués aquella força. […]
   Descobriren que estimar-se era una forma d’existir distinta. Ja no tenien un cos que els delimitava, amb el qual es reconeixien en un mirall, o en les pupil·les de la gent, sinó que el seu cos era el de l’altre. […] Estimar-se era sentir amb la pròpia pell i amb la pell de l’altre. Cobdiciar els instants, perquè no hi havia temps a perdre en el no-res. […] Tot es deturava, quan es trobaven. Els semblava que el món existia només perquè s’hi estimassin. >>

Les dones que hi ha en mi, Maria de la Pau Janer.

Després d’una delectosa setmana de lectura intensa, he acabat el llibre. El final no m’ha entusiasmat, però potser és que sempre espere finals espectaculars que m’emocionen. La resta del llibre m’ha agradat moltíssim, i el llenguatge clarament expressiu i descriptiu (com es pot veure al fragment que he copiat dalt) m’ha capficat dins la història com si fóra la de la meua vida.

Vos el recomane!!

Bylaia

Indesició

Mai he tingut clar que volia estudiar. De xicoteta, com tot el món, vaig pensar en 10.000 professions: que si metge, que si mestra, que si modelo (això deia m’auela Remedios), perruquera, veterinaria…de tot!! És normal. Aleshores no em preocupava tindre-ho clar, pensava que un dia o un altre vindria la inspiració divina a dir-me a què em tenia que dedicar la resta de la meua vida. Però ara, a 6 mesos de “selectivititzar-me”, em preocupa més.

Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahi venen les pegues: que si això no te ixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8’3!!!), estudiaré periodisme.

A l’institut, els alumnes de sociologia han creat un periòdic digital (http://www.elmundoatravesdelospasillos.blogspot.com/), una bona iniciativa on se’ns dóna la oportunitat (tant als de sociologia com als que no som d’aquesta assignatura) d’escriure i expressar-nos, imaginant per un moment que som periodistes importants a qui tot el món llegirà. Una il·lusió, però no està mal il·lusionar-se un poc.

Aquest és el primer i únic article que jo he escrit, de moment. Pot ser el principi d’un fracàs, o el principi d’una bona “opinadora”:

   El darrer dimecres dia 3 ens era anunciada a tots la mort d’un empresari basc l’empresa del qual participava en la construcció de l’AVE al País Basc. La notícia arribava a tota velocitat als mitjans de comunicació i se’ns feia saber a través dels avanços informatius: ETA n’era l’assassí. Quan Ignacio Uría s’encaminava cap al local on habitualment jugava a les cartes, tres bales a l’esquena van acabar amb la seua vida. Seguidament, familiars, amics, polítics bascs i, fins i tot, els líders del govern d’Espanya, van guardar silenci i es van reunir en manifestacions per recordar una nova víctima que havia causat el terrorisme basc, i deixar ben clar que ningun tipus de terrorisme podrà amb la població espanyola. I així és, cada vegada es fa més evident que amb la violència i les armes no arribaran a cap lloc, igual que qualsevol persona que en faça ús per aconseguir el que vol.  

D’altra banda, casualment, 3 dies abans morien a Pontevedra i a València dos dones a mans dels seus companys, i encara que tots els polítics ens han deixat sempre molt clar que així tampoc arribaran a cap lloc, els únics que aquell dia van guardar silenci o es van manifestar interiorment van ser els familiars i amics de les víctimes, desfets, o potser contents de veure que aquestes dones havien acabat amb l’ ”infern” que les perseguia feia temps. Per què aquestes diferències? Per què és més important per a l’Estat un empresari que una dona? Aquest any han mort ja 69 dones per la violència masclista, i 5 persones han sigut víctimes de ETA. No vull dir amb això que els morts dels terroristes bascs es puguen justificar perquè són pocs al costat de les mortes de la violència de gènere, al contrari, cap mort és justificable, i tots hem de lluitar per acabar amb qualsevol tipus de terrorisme. Però hem de donar la mateixa importància a la mort d’una persona rica i relacionada amb el govern, assassinada a mans d’un grup terrorista que va en contra d’aquest, que a una dona qualsevol que mor a mans del seu marit. Com a dona que sóc, aquesta preferència em sembla indignant, doncs em fa sentir que eixa completa igualtat de sexes (i també de classes socials) de la qual fa temps es parla i es fa entendre que s’ha aconseguit, encara no ha arribat a la totalitat, ni molt menys.   

Potser haurem de ser nosaltres, les dones, les que donem eixe pas final i fem sentir, una vegada més, les nostres veus, tan o més potents que les de qualsevol empresari. violencia_machista1.jpg