I can’t remember anything
Can’t tell if this is true or dream
Deep down inside I feel to scream
This terrible silence stops me
Bylaia
Deep down inside I feel to scream
Bylaia
L’estima és quelcom que no s’aprén
Cada dia aprenc, a poc a poc, a estimar-te. Cada dia m’aprope més a tu, et conec, amb paciència, millor que a ningú. Et valore. Aprenc el valor de valorar, i el valor de no ser valorat, i valore molt que em valores com ho fas. M’agrada molt que em valoren, que m’exalten, que m’adoren. Em fa enrogir i somriure tèbiament, d’eixa manera que tu tan bé saps descriure, així. Cada dia me n’adone que cada minut em coneixes més, i m’esbalaeixo de veure com saps tan de mi en tan poc temps. M’agrada que em conegues, que m’espies, que m’inventes i, a sobre, encertes. M’acontenta imaginar que m’inventes en la foscor, que penses en mi, i que et fa somriure el meu record. Em fa feliç pensar que en la llunyania també te’n recordes de mi, i que els nostres pensaments es troben al centre del planeta, entre hemisferi i hemisferi, equidistants a tu i a mi. Cada dia cerque en els teus ulls una nova mirada, i la trobe. La sinceritat és conforme passa el temps més grata.
Cada dia aprenc a estimar-te, i oblide que he d’aprendre a oblidar i que l’estima és quelcom que no s’aprén.
Bylaia
L’inici del nou camí
Per fi!!! Després d’anys d’indecisió, mesos de tips d’estudi i concentració, dies d’angoixa i nerviós i algun que altre viatget cap a València, per fi ho puc dir clarament i amb força: ja estic matriculada en Periodisme a la UV!!
El 21 de setembre començaré el que molts cataloguen com una de les millors etapes de la vida: la vida universitària. Aniré a estudiar a València, i per tant, també a viure allí. Tinc la sort de tindre tres amigues fantàstiques (de les millors que tinc) que també han triat la mateixa ciutat que jo, i amb les quals compartiré piset; tot un plaer embarcar-me en aquesta aventura amb vosaltres. A més d’elles, molts altres amics han decidit anar-se’n a València, i fins i tot amb algú compartiré facultat. A més, l’horari se m’ha quedat millor impossible: dijous a les 12 he acabat la setmana, i podré tornar al meu poblet abans del que m’imaginava. Em podrien anar millor les coses?
Ara recorde i rellig una de les primeres entrades amb sentit que vaig escriure a aquest bloc, a gener d’aquest any. Parlava sobre el meu futur incert, i sobre els estudis que m’agradaria cursar. Deia “Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahí venen les pegues: que si això no te eixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8?3!!!), estudiaré periodisme”. Doncs bé, les meues expectatives s’han complit, i la nota m’ha arribat (un 9’27!!!). Només espere no haver-me equivocat i poder gaudir d’una carrera bonica i nodrir-me d’aprenentatge tant com puga.
La veritat és que estic desitjosa de començar aquesta nova etapa per veure que m’espera i com em va, però també m’angoixa pensar que les coses poden no anar bé. Però bé, pensarem que si, i avant!
Sort a tots aquells que com jo començareu dins d’uns mesos a cursar la carrera que heu triat, que no en som pocs.
Bylaia
Imaginació
Tractava d’imaginar-los, i fins podia concebre’ls surant en l’aigua. Com més endins fixava la mirada, més fàcil era deixar volar la imaginació i endevinar dos punts en la llunyania que li’ls recordaren. Havia de concentrar-se, oblidar-se de la resta, i només pensar en ells. Una vegada els tenia a la ment, podia jugar amb la imaginació i creure que la miraven, que apartaven la mirada tímidament, que la mantenien fixa fins que ella no l’aguantés més, que li llençaven una mirada fulminant, etc. Però el joc era efímer, instantani, s’acabava tan prompte com un petit peix sortia de l’aigua, o quan la remor de les ones era tan forta que li feia perdre la concentració. Aleshores maleïa els peixos i les ones, i la cridadissa dels nens que corrien per la platja; alçava el cap i tractava de concebre’ls, llavors, en el cel també blau, però resultava més difícil. Cansada d’intentar-ho, jugava a imaginar formes amb els núvols, la qual cosa li agradava des de ben petita, i en ells podia veure des del més significant arbust fins l’ocell més ben aconseguit, com si un il•lustre pintor hagués plasmat en aquell gran paper que era el cel les seues formes més delicades amb la finalitat que ella les veiés, perquè els dibuixos dels núvols eren, igual que les mirades a la mar, efímers i passatgers, i ningú podria veure’ls com ella si no era en aquell lloc i en aquell moment. Un dels núvols, el de la forma més complicada, s’aproximava ràpidament al sol mentre desfeia el seu dibuix, i intentava tapar-lo per llevar-li protagonisme. En la llunyania, altres boires fosques s’aproximaven ràpidament. La llum del dia començava a enrogir, i la proximitat del sol a les muntanyes, pràcticament impossible d’advertir pel núvol que l’amagava, anunciava l’arribada de la nit en una vesprada d’estiu com aquella.
Bylaia
La mar blava
Caminava tranquil·la, sense presa, mirant amb calma al seu voltant i sentint el pes de cada petjada: primer un peu, recolzat amb suavitat del taló a la punta, i després l’altre. Es fixava en els seus peus sota les sandàlies: la blancor de la pell ressaltava sota unes cames que començaven a mostrar el morè del sol de juny, i les ungles estaven perfectament retallades. Amb cada pas que feia, augmentava el dibuix d’una gran línia discontinua i desigual que marcava el camí que deixava enrere. Solia passar-li, allò, sempre que, com aquell dia, caminava per l’arena de la platja. Feia temps que no ho feia, però aquell matí no hi podia faltar a la cita amb les ones i la sorra, amb la remor tranquil·litzant de la mar Mediterrània, amb el cant de les gavines que passejaven a prop del port, amb l’olor a sal… Continuava avançant, i no pensava en res, només en cada pas que feia endavant i cada petjada que deixava enrere, oblidant tot allò que la retorcia per dintre. No podia, ni tan sols, percebre el pas del temps, ni tampoc volia. No existia el temps en aquell instant i en aquell món idíl·lic en què es trobava. Sentia a la perfecció els granets de sorra escolar-se entre els seus petits dits del peu, i li agradava la sensació. Alçava el cap i mirava en la llunyania com es confonien el límit de la mar i del cel, quasi imperceptible. I a l’horitzó, un vaixell que s’apropava. Les cames començaven a sentir la fatiga d’una caminata d’hores, i demanaven repòs. Les pedres grans i redones del port la convidaven a asseure’s i descansar, i el cos acceptava la invitació. Des d’allà, asseguda a aquella formosa pedra de pell grisa i brillant, podia oldre millor la mar, podia sentir perfectament el murmuri de les ones i el cant de les gavines, i podia imaginar en la llunyania de l’aigua aquells ulls blaus de mirada penetrant que tant desitjava acariciar amb el seu esguard.
Bylaia
Als meus avis paterns
Quan vaig llegir a “Oyendo el silencio” les redaccions que Pep, el mestre de valencià, ens demanava escriure constantment a 2on d’ESO, em van vindre ganes de retrobar-me amb els meus escrits, i buscant pels calaixos em vaig trobar amb, possiblement, el millor que vaig escriure aquell any, una poesia dedicada als meus avis paterns que feia temps havien faltat. Allà va:
Ja sé que he passat pocs anys
amb cada ú de vosaltres
però han sigut bons moments
per a mi inoblidables.
Primer vas ser, avi, tu,
aquell que ens va dir adéu;
tan fumar no era bo
ja t’ho deia a tu la gent.
Envoltat de serps del camp
i entre bromes i bregues
has passat la teua vida
sense veure mai res negre;
tot en tu felicitat,
mai ets trist, sempre alegre.
Ja era jo un poc més gran
quan vas marxar d’aquí, àvia.
Llavors ja vaig “soltar” llàgrimes,
ja era més gran la ràbia.
Pensar que no tornaria a veure’t
ni a menjar aquell arròs…
arròs amb fesols i penques
que alimentava fins el cor.
Heu sigut fantàstics avis,
mai us oblidaré;
per molt que el vostre cos s’allunye
dins del cor us portaré.
No es una poesia massa aconseguida, tenia 14 anys, i la vaig escriure per obligació, per com el mestre em va apuntar al final de la pàgina, “és un molt bon record pels teus avis”.
Dos persones pobres, amb l’única funció que la de cuidar els seus fills i tirar endavant, i sense cap accés a la cultura, però dos persones molt humils i, sobretot, dos bones persones. No vaig poder passar molt de temps amb ells, sobretot amb m’auelo Pep, que va faltar quan jo tenia 7 anys, però tot el que recorde amb ells són somriures i bons moments, mai ni un sol crit, mai una mala cara.
Bylaia
A pesar de los pesares
Tu no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminableTe sentirás acorralada
te sentirás perdida y sola
tal vez querrás no haber nacidoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti
como ahora pienso.La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.Un hombre solo, una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo no son nadaEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.Todos esperan que resistas
que les ayude tu alegría
que les ayude tu canción
entre sus canciones.Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más aquí me quedoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.No sé decirte nada más
sólo tú debes comprender
que yo estoy solo en el caminoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.
La sent, i m’emocione de nou. Sembla mentida que després de tot haja sigut Palazón l’únic que em va fer plorar ahir a les orles. Ho va aconseguir, i és que quin encert de cançó! Només sentir el títol, “palabras para julia”, em van caure les llàgrimes. He mamat eixa música en casa, i sé que els meus pares se l’estimen molt. A més, no fa ni un any la vaig sentir tocada i cantada per un bohemi al Parc Güell. I per a més inri, Goytisolo, autor del poema, li’l dedica a la seua filla. La veritat és que l’elecció va ser molt encertada, quina millor manera de despedir-nos d’una etapa preciosa i plena de records que estic ben segura quedaran per sempre, i de donar-nos ànim per al que ara ens espera.
No sempre la vida ens depara allò que desitgem, o allò millor per a nosaltres, però a partir de les petites demostracions de com de difícil pot arribar a ser viure, ens fem forts i veem el món des d’un altre costat. A mi, els diferents entrebancs en aquesta etapa m’han fet entendre la vida com un regal. Ningú ens va dir que seria fàcil, quan vam vindre al món, i algun cop, com diu el poema “tal vez querrás no haber nacido”, però és aleshores quan hem de pensar en tot allò que ens envolta i ens estima, que ens intenta fer feliços, que ens fa la vida més agradable. I entre aquests, esteu tots vosaltres, els que durant aquests anys heu fet del meu pas per la vida tota una aventura, que, com a bona aventura que ha sigut, també ha tingut els seus moments durs, però que repetiria sense canviar ni un sol instant.
I recordeu, ” a pesar de los pesares tendrás amigos, tendrás amor”
Bylaia
Sempre seràs una part de mi, música.
Ja s’acaba. Dues setmanes i s’acabarà tot. Però, vull que s’acabe?
Està clar que vull acabar amb aquest curs, que vull deixar d’estudiar dia rere dia d’una vegada, que vull que arriben les vacances i poder gaudir d’elles de la millor manera possible, que vull passar la selectivitat i que la nota (un 8.28, mare meua!!!) m’arribe per a fer periodisme en València, que vull deixar de sentir la pressió del conservatori i el remordiment de les hores que no vaig, que necessites descansar… Però si em pare a pensar, em done compte que enguany acabarà una etapa molt important de la meua vida per començar-ne una altra bastant diferent. I és que no només deixe enrere hores d’estudi, d’ estrés, d’angoixa i de pressió, sinó també hores d’amistat, de somriures, d’aprendre, de mirades, d’un mateix institut i uns mateixos companys (fa 10 anys que us conec, i sou fantàstics), d’uns professors que són més bé amics, d’unes aules envaïdes pels records i, a més, infinites hores de música. Perquè si, enguany acabe l’institut per entrar l’any que ve a la universitat; però enguany també acabe el conservatori, i l’any que ve no serà substituït per ninguna altra entitat semblant.
Fa 10 anys que vaig arribar,aporegada i vergonyosa, com era jo, a les portes de la plaça de bous de Benidorm, amb la meua cosina Ana i Sergi Soler, per fer un examen que ens deixaria ben classificats i ens permetria entrar al Conservatori de Música Pérez Barceló de Benidorm. Dels primers anys no recorde massa, únicament alguns dels companys i professors, i poc més. Sobretot recorde el primer dia que vaig conéixer Manolo, el meu professor d’oboè des d’aleshores fins ara. Quan vaig sortir de l’aula on estava ell (la mateixa aula que m’ha vist créixer i rebre classe durant 10 anys) li vaig dir a ma mare: mama, té les mans com el tio Quelo. I ma mare rigué. Aleshores jo encara no sabia que eixes eren les mans d’un músic, d’algú que estima la música i viu per i amb ella. I des d’aquell dia fins hui mateix, Manolo ha sigut el que m’ha ensenyat tot sobre l’oboè, des de la posició del do fins al doble picat, des del lligat fins al vibrato. Tot. Tot el que sé li ho dec a ell, i per a mi sempre serà el meu mestre. I per altra banda està ell, l’altre gran mestre, mon tio Quelo, que tot i no tocar l’oboè també m’ha ensenyat molt sobre la música.
Amb el temps vaig anar coneixent als altres. Quatre anys cursant el grau elemental, i després d’aquest la prova tan temuda: la prova al grau mitjà! Ana i jo també la vam superar amb èxit, i Sergi ja ens havia adelantat algun curs mitjançant les ampliacions. Cada vegada érem menys: uns companys marxaven, altres desconeguts arribaven de nou, i alguns seguíem allí. Aleshores vaig conéixer nous professors dels que he aprés moltíssim i amb qui he passat molts bons moments.
I també vaig conéixer i em vaig relacionar amb companys fabulosos, únics, divertidíssims i amb qui d’un principi, curiosament, només em va unir una cosa: LA MÚSICA. La música ha fet molt per nosaltres. Ens ha fet conéixer-nos, estimar-nos, passar bones estones, riure, posar-nos nerviosos, unir-nos en els moments difícils d’abans de qualsevol actuació…la música ens ha fet sentir molt, i eixos sentiments, únics i irrepetibles, sé que no els oblidaré mai: mirar un company quan sona el fort, suspirar, i saber que ambdós estem pensant el mateix: quin plaer!; creuar els ulls amb un altre company que està a punt de fer un solo i transmetre-li tota la confiança del món, fent-lo sentir relaxat i tranquil, recordant-li que tots passem per moments així i que si falla ho celebrarem igualment més tard al Winston; escoltar la música dels amics, i gaudir…sobretot gaudir.
Ara em queda agrair-los-ho a aquells que realment han fet que açò fora possible: els meus pares. Sense vosaltres jo no hagués, ni tan sols, tocat l’oboè. Gràcies a vosaltres vaig arribar un dia perduda al llarg camí que és la música, gràcies a vosaltres vaig saber trobar el sender més agradable d’ella, i gràcies a vosaltres he arribat al final del camí on jo desitjava anar. GRÀCIES. I clar, papa, que podràs sentir-te orgullós quan arreplegue el títol que tants anys i tant d’esforç m’ha costat aconseguir, perquè sense tu haguera sigut impossible.
Sé que tot i que ara em quiexe de les hores que passe allà i del temps que em roba (o més bé el temps que em regala) la música, l’any que ve, quan arribe la vesprada i no tinga on anar, ho trobaré a faltar. Trobaré a faltar l’oboè, els companys, el bon ambient, els professors…en definitiva, trobaré a falta tot eixe món que per a mi ha sigut LA MÚSICA.
Bylaia
El joc de les mirades
Hi ha mirades que maten, altres que agraden, mirades que et desfan com un bombó de xocolate al sol, mirades que transmeten complicitat, altres que inspiren desconfiança, vergonya, penediment, mirades que diuen “t’estime”, altres que diuen “t’odie”, i altres que diuen “ajuda’m”, mirades que miren sense veure res, mirades que penetren fins al fons de l’ànima, mirades que transmeten missatges sencers, mirades que no diuen res, mirades incomprensibles,etc. Hi ha tantes mirades…
Jo sóc d’eixes persones que els agrada dir molt amb la mirada. Potser és perquè sóc vergonyosa i com em costa dir algunes coses a la cara, preferisc explicar-les amb la mirada. És difícil de vegades comunicar allò que vols amb les pupil·les, però si que pots aproximar al que rep la mirada al que vols que endevine als teus ulls.
Utilitze les mirades per saludar la gent, alce el cap i alhora les celles mentre somric, normalment , en senyal de salutació. També utilitze les mirades quan estic a una conversa, per assabentar al que parla que pense com ell, si el mire amb sinceritat, o per transmetre-li que dubte de les seues paraules, si el mire amb els ulls ben oberts i les celles arrufades. També les utilitze per mirar als amics que estime, per fer-los veure que són una xiqueta enamorada de una petita part de cada amic, i que vull que ho sapien. També, per descomptat, en faig ús d’elles per mirar als que estime més que com amics. Eixes mirades són diferents, són eternament sinceres, molt càlides, directament al centre dels ulls, que foraden, que arriben fins a l’interior. Quan en rep alguna d’aquestes m’agrada tant…sent pessigolles a l’interior, i ràpidament m’entra la vergonya, que em fa amagar la mirada al terra o a la llunyania. Un altre ús de les mirades que utilitze amb freqüència és el de les mirades assassines, mirades que fan entendre que han hagut paraules que m’han fet mal, mirades que volen dir “silenci!”, que arriben a l’interior però no produeixen satisfacció, que transmeten dolor…
A part d’aquestos, també en faig molts altres usos, perquè m’agrada molt parlar amb la mirada, però el que més m’agrada és el de la mirada de complicitat, aquella en què els teus ulls s’encreuen amb una persona, normalment un amic o amiga, i que fan entendre a ambdós participants del joc de mirades molt més del que amb les paraules es podrien dir. En qualsevol situació pots mirar a eixes persones tan còmplices dels teus sentiments, i sabran què és el que els vols dir: si necessites que t’abracen, si necessites que et deixen sola, si necessites que et traguen de l’incòmoda situació en què et trobes (gràcies Rafa), si simplement vols recordar-los que els estimes i que mai deixaràs que res trenque el llaç que vos fa sentir-vos tan units, si vols donar-los les gràcies per alguna cosa en concret, o simplement per existir, per estar a prop quan ho necessites i quan no, i per deixar-te ser la seua amiga, per seguir apreciant-te després de saber-ho tot sobre tu. Amb poques persones tinc el privilegi de creuar aquest tipus de mirades, però amb les que ho faig és perquè les aprecie tantíssim, que de tant en tant necessite mirar-les i que em tornen la mirada, foradar-les amb els ulls i sentir que els toque el cor, que encara els produeix un efecte important la meua pupil·la, saber que encara som amics de veritat.
Moltes vegades m’han recomanat que hauria de tapar-me els ulls, perquè encara que calle hi ha mirades que descriuen massa bé el que pense, desvelen el meu interior i em deixen nueta, endevinen la veritat que m’agradaria amagar. Tu tens una gran facilitat per a deixar-me sense roba quan em mires. Hauré d’ensenyar a les mirades a no mirar-te com sempre t’han mirat, d’eixa manera tan dolça i franca, perquè no vull que et desvelen el meu interior. També hauré d’ensenyar-les a utilitzar un escut quan les teues mirades vagen directes als meus ulls, perquè no vull endevinar el que tu penses.
Bylaia
Tranquila cosita, ya me voy…
Puge a l’autobús, com quasi mai per a tornar cap a casa, i espere a que estiga ple per a poder sortir del recinte escolar. Quan s’ompli el conductor arranca, i allà anem. Espere que en menys de deu minut estiguem a la meua parada, perquè si no perdré el tren de les tres i huit. Costera avall, rotonda i cap a la dreta. Mentre l’autobús maniobra per girar, endevine la teua figura, com cada dia quan marxe en cotxe, caminant per la vorera dreta de la carretera. Cada vegada estàs més a prop, i puc veure clarament que ets tu. Tu sents la remor de l’autobús i et gires per veure si coneixes algú, o simplement per pura costum. D’un en un, vas recorrent tots els cabets que pots veure des d’on ets. Veus aquells que han assegut a la finestra dreta de l’autobús: uns que es conten com els ha anat el dia, altres que miren per la finestra melangiosos, dos jovenets enamorats que es fan petons, algú que et mira, altres que es llencen el tiquet del bus, … “Eh! Hi havia algú mirant-me!” Penses en eixe moment. I tornes a recórrer amb la mirada els seients que has deixat enrere fa un instant, i allà estic jo, mirant-te i movent la mà, esperant que em faces un senyal d’aprovació, un gest que em faça veure que m’has reconegut. Alces el cap i alhora les celles, i aleshores jo sé que m’has vist. I just en eixe moment la llunyania que ens separa ja no ens deixa veure’ns més. Tot açò ha passat en 20 segons. El viatge cap a l’avinguda Beniardà continua, i pel camí pense sobre tu.
Fa anys que ens coneixem, molts anys, i la veritat és que ets un dels pocs companys que crec que conec prou bé. Tot i la distància que ens separa, ets del que sempre estan a prop quan ho necessites, dels que t’escolten, no només dels que et fan riure. I això s’agraeix. També pense que fa temps que no parlem, i que no sé com et van les coses últimament. A classe sempre estàs rient o dormint, fet que em fa pensar que ets feliç però estàs cansat, i que potser les classes t’avorreixen. Hauries de parar més atenció, que després passa el que passa!! Bé, de vegades estàs ben despert i establint llargues converses amb el teu company de la dreta, en les quals sols elevar el to de veu massa, molestant a la resta que intentem aprendre alguna cosa. Però he descobert que això té fàcil solució, no em cal ni parlar, i és que, com m’han dit mil vegades, “les mirades maten”. Amb una n’hi ha prou per silenciar-te una estona, perquè en passar mitja horeta oblidaràs la mirada i els crits de la meua companya de l’esquerra, que prefereix fer-te callar així, i continuaràs parlant.
L’autobús para. Ja hem arribat. Mire el rellotge: les tres i tres minuts. Hauré de córrer prou si vull agafar el tren, que últimament va molt puntual. Amb la motxilla al coll comence a córrer mig ofegada, perquè es costera amunt, i finalment arribe a l’estació. “Tren con destino Alicante va a efectuar su salida por vía número 3. Tren con destino Alicante por vía número 3.” Corre Laieta, que tu pots! Un últim esforç, i arribe a temps per a pujar al tren i fins i tot per agafar un bon seient. Un minut després el tren marxa, i jo em perd a les meues cabòries mentre escolte música. Aquesta vegada no pense en tu, no. La música em fa pensar en una dimensió més llunyana, més complexa, més meua…la música em fa pensar massa…
Tranquila cosita, ya me voy, quemado por dentro y lleno de espinas. Me llevo colores que le robé al día pa pintar mis noches que andan descolorías.Sinkope.