I can’t remember anything
Can’t tell if this is true or dream
Deep down inside I feel to scream
This terrible silence stops me
Bylaia
Deep down inside I feel to scream
Bylaia
A pesar de los pesares
Tu no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminableTe sentirás acorralada
te sentirás perdida y sola
tal vez querrás no haber nacidoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti
como ahora pienso.La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.Un hombre solo, una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo no son nadaEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.Todos esperan que resistas
que les ayude tu alegría
que les ayude tu canción
entre sus canciones.Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más aquí me quedoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.No sé decirte nada más
sólo tú debes comprender
que yo estoy solo en el caminoEntonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.
La sent, i m’emocione de nou. Sembla mentida que després de tot haja sigut Palazón l’únic que em va fer plorar ahir a les orles. Ho va aconseguir, i és que quin encert de cançó! Només sentir el títol, “palabras para julia”, em van caure les llàgrimes. He mamat eixa música en casa, i sé que els meus pares se l’estimen molt. A més, no fa ni un any la vaig sentir tocada i cantada per un bohemi al Parc Güell. I per a més inri, Goytisolo, autor del poema, li’l dedica a la seua filla. La veritat és que l’elecció va ser molt encertada, quina millor manera de despedir-nos d’una etapa preciosa i plena de records que estic ben segura quedaran per sempre, i de donar-nos ànim per al que ara ens espera.
No sempre la vida ens depara allò que desitgem, o allò millor per a nosaltres, però a partir de les petites demostracions de com de difícil pot arribar a ser viure, ens fem forts i veem el món des d’un altre costat. A mi, els diferents entrebancs en aquesta etapa m’han fet entendre la vida com un regal. Ningú ens va dir que seria fàcil, quan vam vindre al món, i algun cop, com diu el poema “tal vez querrás no haber nacido”, però és aleshores quan hem de pensar en tot allò que ens envolta i ens estima, que ens intenta fer feliços, que ens fa la vida més agradable. I entre aquests, esteu tots vosaltres, els que durant aquests anys heu fet del meu pas per la vida tota una aventura, que, com a bona aventura que ha sigut, també ha tingut els seus moments durs, però que repetiria sense canviar ni un sol instant.
I recordeu, ” a pesar de los pesares tendrás amigos, tendrás amor”
Bylaia
Sempre seràs una part de mi, música.
Ja s’acaba. Dues setmanes i s’acabarà tot. Però, vull que s’acabe?
Està clar que vull acabar amb aquest curs, que vull deixar d’estudiar dia rere dia d’una vegada, que vull que arriben les vacances i poder gaudir d’elles de la millor manera possible, que vull passar la selectivitat i que la nota (un 8.28, mare meua!!!) m’arribe per a fer periodisme en València, que vull deixar de sentir la pressió del conservatori i el remordiment de les hores que no vaig, que necessites descansar… Però si em pare a pensar, em done compte que enguany acabarà una etapa molt important de la meua vida per començar-ne una altra bastant diferent. I és que no només deixe enrere hores d’estudi, d’ estrés, d’angoixa i de pressió, sinó també hores d’amistat, de somriures, d’aprendre, de mirades, d’un mateix institut i uns mateixos companys (fa 10 anys que us conec, i sou fantàstics), d’uns professors que són més bé amics, d’unes aules envaïdes pels records i, a més, infinites hores de música. Perquè si, enguany acabe l’institut per entrar l’any que ve a la universitat; però enguany també acabe el conservatori, i l’any que ve no serà substituït per ninguna altra entitat semblant.
Fa 10 anys que vaig arribar,aporegada i vergonyosa, com era jo, a les portes de la plaça de bous de Benidorm, amb la meua cosina Ana i Sergi Soler, per fer un examen que ens deixaria ben classificats i ens permetria entrar al Conservatori de Música Pérez Barceló de Benidorm. Dels primers anys no recorde massa, únicament alguns dels companys i professors, i poc més. Sobretot recorde el primer dia que vaig conéixer Manolo, el meu professor d’oboè des d’aleshores fins ara. Quan vaig sortir de l’aula on estava ell (la mateixa aula que m’ha vist créixer i rebre classe durant 10 anys) li vaig dir a ma mare: mama, té les mans com el tio Quelo. I ma mare rigué. Aleshores jo encara no sabia que eixes eren les mans d’un músic, d’algú que estima la música i viu per i amb ella. I des d’aquell dia fins hui mateix, Manolo ha sigut el que m’ha ensenyat tot sobre l’oboè, des de la posició del do fins al doble picat, des del lligat fins al vibrato. Tot. Tot el que sé li ho dec a ell, i per a mi sempre serà el meu mestre. I per altra banda està ell, l’altre gran mestre, mon tio Quelo, que tot i no tocar l’oboè també m’ha ensenyat molt sobre la música.
Amb el temps vaig anar coneixent als altres. Quatre anys cursant el grau elemental, i després d’aquest la prova tan temuda: la prova al grau mitjà! Ana i jo també la vam superar amb èxit, i Sergi ja ens havia adelantat algun curs mitjançant les ampliacions. Cada vegada érem menys: uns companys marxaven, altres desconeguts arribaven de nou, i alguns seguíem allí. Aleshores vaig conéixer nous professors dels que he aprés moltíssim i amb qui he passat molts bons moments.
I també vaig conéixer i em vaig relacionar amb companys fabulosos, únics, divertidíssims i amb qui d’un principi, curiosament, només em va unir una cosa: LA MÚSICA. La música ha fet molt per nosaltres. Ens ha fet conéixer-nos, estimar-nos, passar bones estones, riure, posar-nos nerviosos, unir-nos en els moments difícils d’abans de qualsevol actuació…la música ens ha fet sentir molt, i eixos sentiments, únics i irrepetibles, sé que no els oblidaré mai: mirar un company quan sona el fort, suspirar, i saber que ambdós estem pensant el mateix: quin plaer!; creuar els ulls amb un altre company que està a punt de fer un solo i transmetre-li tota la confiança del món, fent-lo sentir relaxat i tranquil, recordant-li que tots passem per moments així i que si falla ho celebrarem igualment més tard al Winston; escoltar la música dels amics, i gaudir…sobretot gaudir.
Ara em queda agrair-los-ho a aquells que realment han fet que açò fora possible: els meus pares. Sense vosaltres jo no hagués, ni tan sols, tocat l’oboè. Gràcies a vosaltres vaig arribar un dia perduda al llarg camí que és la música, gràcies a vosaltres vaig saber trobar el sender més agradable d’ella, i gràcies a vosaltres he arribat al final del camí on jo desitjava anar. GRÀCIES. I clar, papa, que podràs sentir-te orgullós quan arreplegue el títol que tants anys i tant d’esforç m’ha costat aconseguir, perquè sense tu haguera sigut impossible.
Sé que tot i que ara em quiexe de les hores que passe allà i del temps que em roba (o més bé el temps que em regala) la música, l’any que ve, quan arribe la vesprada i no tinga on anar, ho trobaré a faltar. Trobaré a faltar l’oboè, els companys, el bon ambient, els professors…en definitiva, trobaré a falta tot eixe món que per a mi ha sigut LA MÚSICA.
Bylaia
El joc de les mirades
Hi ha mirades que maten, altres que agraden, mirades que et desfan com un bombó de xocolate al sol, mirades que transmeten complicitat, altres que inspiren desconfiança, vergonya, penediment, mirades que diuen “t’estime”, altres que diuen “t’odie”, i altres que diuen “ajuda’m”, mirades que miren sense veure res, mirades que penetren fins al fons de l’ànima, mirades que transmeten missatges sencers, mirades que no diuen res, mirades incomprensibles,etc. Hi ha tantes mirades…
Jo sóc d’eixes persones que els agrada dir molt amb la mirada. Potser és perquè sóc vergonyosa i com em costa dir algunes coses a la cara, preferisc explicar-les amb la mirada. És difícil de vegades comunicar allò que vols amb les pupil·les, però si que pots aproximar al que rep la mirada al que vols que endevine als teus ulls.
Utilitze les mirades per saludar la gent, alce el cap i alhora les celles mentre somric, normalment , en senyal de salutació. També utilitze les mirades quan estic a una conversa, per assabentar al que parla que pense com ell, si el mire amb sinceritat, o per transmetre-li que dubte de les seues paraules, si el mire amb els ulls ben oberts i les celles arrufades. També les utilitze per mirar als amics que estime, per fer-los veure que són una xiqueta enamorada de una petita part de cada amic, i que vull que ho sapien. També, per descomptat, en faig ús d’elles per mirar als que estime més que com amics. Eixes mirades són diferents, són eternament sinceres, molt càlides, directament al centre dels ulls, que foraden, que arriben fins a l’interior. Quan en rep alguna d’aquestes m’agrada tant…sent pessigolles a l’interior, i ràpidament m’entra la vergonya, que em fa amagar la mirada al terra o a la llunyania. Un altre ús de les mirades que utilitze amb freqüència és el de les mirades assassines, mirades que fan entendre que han hagut paraules que m’han fet mal, mirades que volen dir “silenci!”, que arriben a l’interior però no produeixen satisfacció, que transmeten dolor…
A part d’aquestos, també en faig molts altres usos, perquè m’agrada molt parlar amb la mirada, però el que més m’agrada és el de la mirada de complicitat, aquella en què els teus ulls s’encreuen amb una persona, normalment un amic o amiga, i que fan entendre a ambdós participants del joc de mirades molt més del que amb les paraules es podrien dir. En qualsevol situació pots mirar a eixes persones tan còmplices dels teus sentiments, i sabran què és el que els vols dir: si necessites que t’abracen, si necessites que et deixen sola, si necessites que et traguen de l’incòmoda situació en què et trobes (gràcies Rafa), si simplement vols recordar-los que els estimes i que mai deixaràs que res trenque el llaç que vos fa sentir-vos tan units, si vols donar-los les gràcies per alguna cosa en concret, o simplement per existir, per estar a prop quan ho necessites i quan no, i per deixar-te ser la seua amiga, per seguir apreciant-te després de saber-ho tot sobre tu. Amb poques persones tinc el privilegi de creuar aquest tipus de mirades, però amb les que ho faig és perquè les aprecie tantíssim, que de tant en tant necessite mirar-les i que em tornen la mirada, foradar-les amb els ulls i sentir que els toque el cor, que encara els produeix un efecte important la meua pupil·la, saber que encara som amics de veritat.
Moltes vegades m’han recomanat que hauria de tapar-me els ulls, perquè encara que calle hi ha mirades que descriuen massa bé el que pense, desvelen el meu interior i em deixen nueta, endevinen la veritat que m’agradaria amagar. Tu tens una gran facilitat per a deixar-me sense roba quan em mires. Hauré d’ensenyar a les mirades a no mirar-te com sempre t’han mirat, d’eixa manera tan dolça i franca, perquè no vull que et desvelen el meu interior. També hauré d’ensenyar-les a utilitzar un escut quan les teues mirades vagen directes als meus ulls, perquè no vull endevinar el que tu penses.
Bylaia
Tranquila cosita, ya me voy…
Puge a l’autobús, com quasi mai per a tornar cap a casa, i espere a que estiga ple per a poder sortir del recinte escolar. Quan s’ompli el conductor arranca, i allà anem. Espere que en menys de deu minut estiguem a la meua parada, perquè si no perdré el tren de les tres i huit. Costera avall, rotonda i cap a la dreta. Mentre l’autobús maniobra per girar, endevine la teua figura, com cada dia quan marxe en cotxe, caminant per la vorera dreta de la carretera. Cada vegada estàs més a prop, i puc veure clarament que ets tu. Tu sents la remor de l’autobús i et gires per veure si coneixes algú, o simplement per pura costum. D’un en un, vas recorrent tots els cabets que pots veure des d’on ets. Veus aquells que han assegut a la finestra dreta de l’autobús: uns que es conten com els ha anat el dia, altres que miren per la finestra melangiosos, dos jovenets enamorats que es fan petons, algú que et mira, altres que es llencen el tiquet del bus, … “Eh! Hi havia algú mirant-me!” Penses en eixe moment. I tornes a recórrer amb la mirada els seients que has deixat enrere fa un instant, i allà estic jo, mirant-te i movent la mà, esperant que em faces un senyal d’aprovació, un gest que em faça veure que m’has reconegut. Alces el cap i alhora les celles, i aleshores jo sé que m’has vist. I just en eixe moment la llunyania que ens separa ja no ens deixa veure’ns més. Tot açò ha passat en 20 segons. El viatge cap a l’avinguda Beniardà continua, i pel camí pense sobre tu.
Fa anys que ens coneixem, molts anys, i la veritat és que ets un dels pocs companys que crec que conec prou bé. Tot i la distància que ens separa, ets del que sempre estan a prop quan ho necessites, dels que t’escolten, no només dels que et fan riure. I això s’agraeix. També pense que fa temps que no parlem, i que no sé com et van les coses últimament. A classe sempre estàs rient o dormint, fet que em fa pensar que ets feliç però estàs cansat, i que potser les classes t’avorreixen. Hauries de parar més atenció, que després passa el que passa!! Bé, de vegades estàs ben despert i establint llargues converses amb el teu company de la dreta, en les quals sols elevar el to de veu massa, molestant a la resta que intentem aprendre alguna cosa. Però he descobert que això té fàcil solució, no em cal ni parlar, i és que, com m’han dit mil vegades, “les mirades maten”. Amb una n’hi ha prou per silenciar-te una estona, perquè en passar mitja horeta oblidaràs la mirada i els crits de la meua companya de l’esquerra, que prefereix fer-te callar així, i continuaràs parlant.
L’autobús para. Ja hem arribat. Mire el rellotge: les tres i tres minuts. Hauré de córrer prou si vull agafar el tren, que últimament va molt puntual. Amb la motxilla al coll comence a córrer mig ofegada, perquè es costera amunt, i finalment arribe a l’estació. “Tren con destino Alicante va a efectuar su salida por vía número 3. Tren con destino Alicante por vía número 3.” Corre Laieta, que tu pots! Un últim esforç, i arribe a temps per a pujar al tren i fins i tot per agafar un bon seient. Un minut després el tren marxa, i jo em perd a les meues cabòries mentre escolte música. Aquesta vegada no pense en tu, no. La música em fa pensar en una dimensió més llunyana, més complexa, més meua…la música em fa pensar massa…
Tranquila cosita, ya me voy, quemado por dentro y lleno de espinas. Me llevo colores que le robé al día pa pintar mis noches que andan descolorías.Sinkope.
Bylaia
La tieta
Mai m’havia interessat per la figura de la tieta. La familiaritat amb Catalunya m’ha fet sentir diverses vegades eixa paraula, doncs per ací no és sent massa, però mai havia arribat a preguntar-me quin era en realitat el seu significat, quin tipus de dones es catalogaven exactament com a “tietes”. Supose que això va lligat a que la tieta de la meua família és “la tieta Pura”, que rep el nom en diminutiu amb relació a la seua mida: és xicoteta. Però fa pocs dies a classe d’història de l’art el professor va comentar la figura de la tieta, i va dir d’ella que era aquella dona que vivia amb el germà major tota la vida, absenta d’amors i amb una tristor interior. Ell adjudicava aquesta tristor al passat de la dona: de joveneta s’havia enamorat d’aquell que seria l’home de la seua vida, i s’havia passat els anys de la joventut brodant l’aixovar, fins que pocs mesos abans de la tan esperada boda el xicot fugia del poble o apareixia agafat del braç d’una altra. Aquesta dona, segons Juan Pedro, quedava viuda per sempre sense haver-se casat. Quan els pares morien o el germà major se n’anava de casa per formar una família, la encara jove tieta marxava amb ell i amb ell hi viva la resta de la seua vida, una vida sigil·losa que no alterava la vida familiar de la resta dels components de la casa. Segurament se’n podran establir mil variants d’aquesta definició de tieta, com la de la viuda de mala llet, però en resum és això.
La menció sense importància que el professor va fer, em va portar a pensar sobre el sentit que té “tieta”, i sobre el concepte equivocat que jo en tenia. Si penseu, segur que heu conegut alguna tieta a les vostres vides, encara que no siga la vostra tieta, i sobretot si viviu a un poble. Són persones curioses, que solen tenir una bona llibreta plena d’estalvis al banc i que malcrien els fills dels germans, és a dir, els nebots, que a menut són també els fillols. Solen ser callades i no remenen massa per on passen. Però a pesar del silenci d’estes dones (que des del meu punt de vista són majors, doncs la història de l’amor frustrat la situe a l’època de la joventut dels meus avis en què mantenir una relació no tenia ni de ben lluny el mateix sentit que ara) jo pense que amaguen moltes cròniques a la seua ment i al seu cor, històries frustrades que mai han contat a ningú, ni que mai ho faran. Pense que han viscut en silenci moltes coses que si sortiren a la llum serien interessants.
No sé, sempre he tingut la curiosa costum d’imaginar la vida dels demés i de crear personatges que engloben certes característiques de la gent, encara que pense que cadascú és un personatge particular. Potser això m’ha portat a qüestionar-me com haurà sigut la vida d’estes dones tan misterioses que s’amaguen rere la figura del seu germà cautelosament, però que estic ben segura que tenen molt que dir sobre la vida.
Ací podeu trobar una cançó de Serrat que tracta sobre la tieta: http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM
Bylaia
Y al día siguiente…
Salir, beber, el rollo de siempre,
meterme mil rayas, hablar con la gente,
llegar a la cama y jóder qué putada sin tí.
Y al día siguiente…
…qui estudia al dia siguiente??
A disfrutar amb Sejazz!!
Para unos, la vida es galopar un camino empedrado de horas, minutos y segundos.
Yo, más humilde soy, y sólo quiero que la ola que surge del último suspiro de un segundo,
me transporte mecido hasta el siguiente.
Extremoduro
Bylaia
I una vegada més, els sentits han vençut la raó.
<< Tengo que recurrir a mi poca inteligencia,
me está quitando las ganas de andar por mi senda de hierba,
que la cubre con piedras…>>
Bylaia
Te has cansado, ya lo sé…
«Te has cansado, ya lo sé.
de leyes y prohibiciones;
la manía racional de poner limitaciones
Pero ya no aguantas más que te ordenen con desorden;
el rebaño ya va a entrar, bájense los pantalones,
¡bájense, bájense!
Da otro paso no debes parar,
rompe los cristales si quieres entrar.
Grita al aire aunque no quiera oír
y escribe el principio donde pone fin.»
Bylaia
Paraules i música
El dia 4 de gener del 2008 ens vam reunir algunes personetes de Sella per presentar l’experiment artístic que havíem preparat. Vam unir música, poesia, pintura, fotografia i creativitat per a expressar-nos. La veritat és que a pesar dels dubtes i els escassos assajos, l’experiment va tindre èxit i va aconseguir emocionar a molts dels presents en l’Acadèmia aquell 4 de gener (tant al públic com als intèrprets). Per a aquells que no pogueren vindre, o aquells que van vindre però volen tornar-ho a veure, ho poden fer a http://www.tu.tv/videos/paraules-i-musica
Aquests són alguns fragments dels textos i poesies escrites per a “paraules i música”, que van ser representades amb música, llums i, sobretot, un fort sentiment.
PACHAMAMA, escrit per Lara.
“Andaba Pachamama deseosa de tener un hijo con el que poder compartir los misterios más sublimes de su cuerpo. De sus recientes creaciones obtuvo árboles de frutos exquisitos, narcisos y crisantemos de inmejorables olores, la calma del trigo con la que dotó de color al oro, ríos de vida que desembocaban en el mar y en su paso refrescaban cuidadosamente a las criaturas de los valles. […] Cuando Pachamama volvió de su letargo descubrió la soledad del ser que debía haber sido su máxima perfección. Aquel ser abandonado en el exilio, con la rabia como única compañía, había sido gestado entre tristezas. Queriendo ofrecer el ser más perfecto había engendrado un ser abominable, que la maltrataba y la hacía responsable de su desdicha […] Entonces, Pachamama descubrió que había dado a luz un ser muerto. El Humano, ocupó su tiempo en construir máquinas demoledoras que revientan el vientre de Pachamama. Ahora, el humano no hace más que olvidar a su hacedora de vida y construir tanques que la destruyen […] Aquél trágico ritual fue el inicio del caos que reina hoy en toda Europa y en la América europeizada. Esa barbarie que la modernidad inauguró como progreso, que lleva por bandera el alejamiento de la tierra y por esencia la desanimación, que no es otra cosa que la falta de alma”.
Una metàfora i una personificació del món amb la qual Lara aconseguix fer-nos veure què estem fent amb aquell que ens ha creat i ens ha donat la vida. La lletra està molt ben cuidada i és preciosa, i la música (composada per Miquel) i les llums (ideades per Glòria) li donen un sentiment especial, que en el seu moment va fer que la intèrpret i autora, Lara, no pogués acabar sense que 4 llàgrimes caigueren dels seus ulls, i li termolara la veu.
LA FORÇA DEL SENTIMENT, escrit per Consol.
“[…]Aún te quiero con fuego delirante/por ti batallo, venzo y me valido/en ti me guardo, vivo y en ti anido/y para ti me dono como amante […]”
“Me dices que te vas y desespero/mi anhelo de vivir se desmorona/me asfixio en el dolor que me aprisiona/y me seco como agua en el alero […]”
“Yo, que le di sentimiento enamorado,/ahora contemplo con pena y asombro /como cruel me deshecha como escombro/porque por otra mujer me ha reemplazado./Yo, que por él tengo el corazón preñado/de tanto que le amo y que le nombro,/hoy ni siquiera deja que en su hombro/llore el amor que con saña me ha abortado[…]”.
3 poemes d’amor de Consol que Eva, la intèrpret, i Miquel, el pianista, ens expressen amb un fort sentiment que ens transmet el dolor que Consol va voler plasmar als seus poemes.
EL CERCLE TEMPORAL, escrit per Luis Vicente.
“Abans, l’hivern era llarg i fred.El llebeig arrissava ones en la mari el cel, gris, semblava caure de pur trist[…]”
“[…]Arrapa el vent la pell de l’arbre,i la despulla de la darrer fulla.[…]”
“[…]Cançons de Pasqua,berenars damunt d’un taper blanc,correres fins esgotar l’alè,mirades que els ulls encenen i a l’instantcaptiven el jove cor enamorat[…]”
“A l’estiu tot el món viu,com diu l’acudit popular,i sota la calenta atmosfera ambientalplantes i animalsculminen el procés vital[…]”
4 poemes curts, un d’ells per a cada època de l’any, amb els quals Luis Vicente plasma clarament els moments més importants i representatius per a la gent valenciana de cada una de les estacions en què dividim l’any. Sergi dóna amb la seua veu el to que cada època mereix, i la música flueix d’estació en estació, adaptant-se en cada moment per expressar millor allò que la lletra ens vol dir.
UN PAISATGE MÀGIC, SELLA, escrit per Josep.
“Baix de la penya, protegit dels vents,apareix el meu poble envoltat de vents.Al nord Aitana, al sud el mar,vent de Tramuntana, vent de Voramar.Lloc de muntanyes, creuar de rius,costals de canyes, pinars plens de nius[…]”
Un poema mitjançant el qual Josep ens resumix com és Sella, on està i com és la vida al nostre poble. I qui millor per a explicar-nos tot açò que una autèntica sellarda, Aurora. L’oboè, imitant la xirimita, i el tabal, ens recorden a les festes, les quals tots esperem amb ànsia durant la resta de l’any.
Gràcies a tots els que van dur avant aquest projecte i el van fer possible: David, Fede, Pere, Consòl, Josep, Luis Vicente, Miquel, Lara, Eva, Sergi, Aurora, Glòria, Salvador, Dani,Vicent, Jose Miguel, Tòfol, Jordi i Laia